Vidal Vidal
Segre (9.11.2000)
Dissabte passat a la tarda, amb els voluntariosos organitzadors gratament sorpresos per l’èxit de la convocatòria –malgrat que després els diaris no se n’hagin fet gaire ressò-, ens tancàvem unes quantes hores a l’hotel del balneari de Vallfogona de Riucorb dos centenars de persones vinculades, algunes només sentimentalment, com en el meu cas, a la vall del Corb, subcomarca mig oblidada i víctima de la seva partició entre dues províncies, per tal d’apuntar iniciatives que puguin revitalitzar els petits pobles de la zona –poc més de dos milers d’habitants en total-, actualment arrossegant una vida letàrgica però amb evidents possibilitats de futur, especialment si es podien rendibilitzar els innegables recursos turístics, que són importants i de diversa índole: arquitectònics, naturals, etnogràfics, artesans, gastronòmics, termals… Al.licients per a visitants com ara Guimerà medieval, monestir de Vallbona, santuaris de Bovera i el Tallat, castells de Maldà, Ciutadilla o Savallà del Comtat, església barroca de Sant Martí, molí d’oli de Belianes, vila closa de Conesa, els remots i enigmàtics Comalats, l’Albió amb els seus formatges, el vi i l’oli i les aigües de Vallfogona, Rocafort i Rocallaura, als quals caldria afegir la veïna vila de Verdú amb els seus monuments i càntirs. L’inventari d’atractius encara podria ser més extens i el que ara convindria és divulgar-lo i impulsar-ne una explotació econòmica racional, que permeti als habitants de la vall continuar vivint a la vall. I el turisme és tan sols una de les possibles sortides.
En alguns d’aquests escenaris –Sant Martí de Maldà, després de Riucorb, els solitaris Comalats –transcorren part de les vivències familiars i d’infantesa recollides justament per qui dissabte va cloure els torns de les intervencions en la sessió de treball ressenyada, Josep Vallverdú, en el llibre que acaba d’arribar a les llibreries, Desmudat i a les golfes (Proa), tercera, i confiem que no pas última de les trameses memorialístiques de l’escriptor lleidatà amb arrels a les ribes del Corb. Havent-me estat concedit l’honor immerescut de prologar-lo, sonarà potser parcial la meva afirmació respecte d’aquest volum com una de les grans fites de la vastíssima bibliografia vallverduniana, si bé l’entusiasme que m’ha desvetllat la seva lectura es pot explicar en part per la complicitat derivada de compartir alguns dels mateixos paisatges existencials de l’autor. Els uns, bàsicament estivals, són els d’aquests secans tan apartats i poètics –l’ombra encara viva del mític rector de Vallfogona-, els altres corresponen a la ciutat de Lleida, on havia nascut el pare del gosset Rovelló (des de Tots Sants a les petites pantalles), aquella Lleida boirosa però alhora tendra dels anys trenta del segle XX, tan admirablement retratada per la ploma del mestre, amb els quals els lectors lleidatans se sentiran identificats.