Pau Joan Hernàndez
(AVUI, 25.03.1999)
Com a indret de la memòria, els anys cinquanta resulten una època com a mínim peculiar. Els cinquanta foren una època històricament sinistra, que va ser testimoni del reconeixement del règim de Franco per part de les potències occidentals i va suposar, per tant, l’ensulsiada de qualsevol esperança d’una fi pròxima de la dictadura. Però van ser també els anys de la infantesa de l’actual classe dirigent del país, la qual cosa els ha fet objecte de tota mena d’evocacions sentimentals, tot sotmetent-los al més irresponsable –o al més culpable- dels processos de maquillatge. Per això, ens hauria de desvelar especialment l’interès un llibre de memòries com aquest, obra d’algú amb la categoria per oferir una visió prou vàlida de l’època i que, a més, per edat, no té els cinquanta com a escenari de cap infantesa més o menys idíl.lica, sinó d’una joventut àrdua, com gairebé totes, i com gairebé totes plena d’esperances i de voluntat per tirar endavant.
El títol del llibre, Garbinada i ponent, fa referència als anys de Josep Vallverdú a Sant Feliu de Guíxols i a les terres de Lleida. Anys d’aprenentatge, de primeres feines, de prometatge i matrimoni, de provatures literàries en el camp de la creació i la traducció… Anys, en resum, de precarietat, o de precarietats, en tots els àmbits de la vida.
Que ningú no esperi trobar en les pàgines de Vallverdú la crònica sentimental d’un temps passat, cap recreació mítica de la joventut, cap relat d’herois resistents de la cultura nostrada en lluita tenaç contra les forces del Mal, cap pintura cínica, ressentida o desdibuixada d’un país de cartró pedra. El de Vallverdú és un llibre que ens parla d’homes i dones que treballen. lluiten, s’esforcen, s’obren camí, encenen algun llum en la foscor i alimenten com poden unes inquietuds culturals en un entorn d’ignorància i obscurantisme oficialitzats.
La crua realitat
Ens parla de joves que, com avui, han d’acceptar tota mena de feines insegures i estrambòtiques per fer la primera pela; ens parla de parelles que, com avui, han de fer tota mena de càlculs abans de casar-se; ens parla de pares que, com arreu, com sempre, han de fer el cor fort davant la malaltia del fill i lluitar per tirar-lo endavant.
Al llarg de les pàgines de les seves memòries dels cinquanta, Josep Vallverdú és capaç d’empunyar amb la mateixa segura traça el pinzell i l’escalpel, pintar una època amb colors matisats de paisatgista holandès o dissecar-la sota la llum crua d’un fluorescent de quiròfan.
Sota el pinzell, cobren vida les llums i les ombres de l’epoca: descripcions d’un Sant Feliu de Guíxols que tot just comença a conèixer el turisme; relats de viatges gairebé èpics en trens trontolladissos i a la baca de cotxes de línia més trontolladissos encara; records d’un sistema telefònic que els més joves només hem conegut pels monòlegs de Gila; històries sobre el món universitari d’aleshores (que no diferia massa del d’ara); retrats de personatges com Narcís Masferrer, Gaziel, Rubió i Balaguer o un deliciosament dibuixat Miquel Arimany.
Però tot plegat no arribaria mai a tenir l’interès que té si Vallverdú no s’aturés a demostrar-nos, amb l’escalpel apartant amb destresa les capes epidèrmiques d’aquell temps passat, que les diferències entre els anys cinquanta i els noranta potser no són tan profundes com crèiem –o com ens il.lusionem a creure- , i que sovint la diferència és tan nímia que no resisteix ni la més simple anàlisi i pot ser bandejada amb una frase contundent.
Greuges comparatius
Així, per exemple, en parlar de la famosa vaga dels tramvies, Vallverdú no s’està de comentar que greuges comparatius equivalents al que la va causar no tenen avui respostes tan contundents (ni de cap mena). O a l’hora de parlar de les relacions entre l’església catalana i la dictadura, no s’està de bandejar d’un cop de mà displicent i enèrgic un dels mites més arrelats del país, tot assenyalant que els capellans catalans no addictes al nacionalespanyolisme eren més l’excepció que no la norma. Altres comentaris que s’endevinen més àcids, queden a mig camí, com una picada d’ull al lector, quan per posar un exemple, es recorda que els premis literaris havien d’admetre les obres “en castellano y vernáculo”, queda a l’aire però present per al lector el fet que, en els nostres catalaníssims noranta, cada cop hi ha més premis que les admeten “en castellano y lenguas autónomas”.
El joc constant entre el pinzell i escalpel, entre la descripció i l’anàlisi, entre la tendresa i l’aspror, fa de Garbinada i ponent una lectura àgil i amena, alhora que enormement interessant i absolutament remarcable per reviure .o per explorar- aquells anys difícils.