Josep Vallverdú: “No enyoro gens la boira”

Xavi Manau

La Mañana (Revista) (2.03.1997)

L’escriptor lleidatà Josep Vallverdú, autor d’una ingent obra literària que abasteix diferents gèneres, es troba retirat des de fa vuit anys en el seu refugi de l’Espluga de Francolí. Acompanyat de la seva esposa, Vallverdú, que dóna nom a un premi d’assaig que se celebra anualment a Lleida, dedica les hores a la cura del jardí de casa seva i a l’escriptura de noves novel.les juvenils, l’última de les quals, L’ombra del senglar, serà publicada simultàniament en castellà i català per Sant Jordi.

Nascut al carrar del Carme de Lleida un 9 de juliol de1923, haestat qualificat diferents vegades com l’escriptor de la boira, un fenomen meteorológic que ha estat objecte d’atenció en alguna de les més de vuitanta obres que conformen la seva producció. Des de 1988, però, l’escriptor Josep Vallverdú i la seva esposa Isabel viuen la seva jubilació docent en el llindar del sol: l’Espluga de Francolí.

“Escriure sobre la boira és una cosa, però patir-la és una altra. La veritat és que no l’enyoro gens, perquè ara prefereixo més els dies de sol”, confessa aquest llicenciat en Filologia Clàssica. “Quan ens vam jubilar teníem la possibilitat de viure a Puiggròs, però vam decidir anar a un lloc on hi hagués un clima més benigne, perquè allà a l’hivern, t’havies d’estar dins de casa. Havia de ser un lloc ben comunicat i que no estés lluny de Sudanell, perquè allà tenim el nostre fill. A mi m’era igual l’indret, però volia que fos allà on s’acabava la boira”, explica Vallverdú.

Tot i haver exercit com a professor de secundària al llarg de la vida, l’escriptor lleidatà assegura que “no trobo a faltar gens les classes. Jo tinc una certa fama de professor agradable, però la feina no em va agradar mai perquè em prenia hores d’escriptura. Potser sóc més un conferenciant que un home de classes, i de tant en tant faig alguna xerrada a Tarragona però molt poca cosa”.

Un literat també es jubila? “Un escriptor no es jubila mai, però tampoc no hi ha aquella mena de ganes de recuperar el temps perdut, perquè feies una pila d’hores de classe, encara traduïes i encara pensaves com podies tenir enllestit un llibre. Ara no hi ha tanta pressa, s’escriu a un ritme més baix, però vas fent”, diu, mentre assenyala que la cura del jardí li ocupa també moltes hores de lleure.

La seva activitat actual es basa en allò que ell defineix com “viatges comarcals”, tot i que -diu- “estem molt a casa”. L’Espluga de Francolí i Valls s’alternen en la consideració de centre comercial, i Tarragona assoleix el caràcter de nucli cultural. “La delegació de Cultura dela Generalitata Tarragona està treballant molt bé i està organitzant moltes coses. Quan ve algun escriptor del mes per auqestes comarques, generalment em conviden a presentar-lo, i moltes vegades passem el dia plegats”, indica, però sentencia que “continuo sent un home de Lleida, perquè a Tarragona m’ha costat molt entrar. Em coneixen però sóc un desconegut”.

Tot comparant aquest fet amb el tracte que reben els escriptors ponentins a Barcelona, Vallverdú recorda els intents de l’exregidor Jaume Magre per popularitzar rel premi d’assaig que porta el seu nom, i al.ludeix a una frase de Guillem Viladot: “S’ha de ser del Pla de la Boqueriao no hi ha res a pelar”, indica. “Si jo li dic al director d’un diari o a un editor escolta, que tinc un treball fabulós sobre la decadència de la literatura en tal segle, ell em dirà que no li interessa, perquè pensa que això ja li farà algú de Barcelona. Aleshores em dirà: tu parla’m del Morera i Galícia. Jo crec que els editors de Lleida han de ser allà, s’han de deixar veure i han d’estar disponibles per a la premsa de Barcelona”, comenta l’autor de Trampa sota les aigües, una novel.la que ha conegut vint-i-dues edicions encatalà i quinze en castellà.

Un espai crític

Vallverdú està convençut que l’ambient cultural ponentí ha millorat amb els anys tot i que assenyala que “a Lleida passa una cosa, és que continua tractant els intel.lectuals a puntades, i aquesta és una constant des de l’Edat Mitjana”. L’escriptor lleidatà, que ostenta el guardó de la Creude Sant Jordi, creu que “hi ha una cosa positiva a la ciutat, i és que ha sortit molta generació jove entorn de la Universitati dels mitjans de comunicació. Quan nosaltres vam fer Lleida, problema i realitat, l’any 1967, dèiem que el dia que hi hagués universitat a Lleida es notaria, però jo hi vaig escriure una altra cosa que també és veritat, i és que si no creem un espai a l’occident que sigui industrial i crític, perquè on hi ha indústria hi ha tensió, la universitat no servirà de gran cosa, perquè la gent se n’anirà a treballar a fora”.

(…) Vallverdú continua amb la seva producció literària de llibre o llibre i mig per any, i una de les novetats de Sant Jordi serà la seva novel.la juvenil titulada L’ombra del senglar, que es publicarà simultàniament en català i castellà. “Són novel.les juvenils per a bastant grandets, d’acció però també d’històries de la civilització de finals del segle XII”, indica.

Des del seu refugi tarragoní, l’escriptor assegura que “a mi m’agrada molt l’assaig, però com a assagista no hagués posat mai un tall a l’olla. M’agrada l’assaig lleuger, digressiu, un tipus de crònica gairebé periodística. El que passa que jo, quan vaig començar a fer novel.la juvenil vaig tenir un immediat ressò, i el que em demanen és això”. Mentre explica això, Vallverdú recorda que pràcticament la meitat de les seves obres són novel.les d’aquest gènere, i fa referència a una anècdota que va viure ara fa uns dies a l’hospital de Lleida: “Una enfermera em va preguntar si jo era Josep Vallverdú. Li vaig dir que sí, que si m’havia vist retratat, però em va contestar que no només era per això, sinó perquè el seu fill llegia les meves novel.les”.

Clàssic juvenil

Per fets com aquest, dedueix que “el meu nom sona dins el món de la literatura juvenil, i fins i tot la Revista Catalunya parlava de mi l’altre dia com d’un clàssic del gènere. Tot això em ve perquè m’agrada escriure novel.les d’aventures i perquè de petit me les imaginava”.

Tot esmentant aquest fet, Vallverdú reconeix que “quan escric una novel.la juvenil em diverteixo molt!, i considera que “no puc demanar res més, perquè disfruto i, a sobre, m’arriben alguns cèntims”. Ell comenta que “no em faria res que a les enciclopèdies, un cop mort, es digués que aquell senyor era un autor de novel.la juvenil”, mentre mostra la seva satisfacció pels quatre volums publicats fins ara de les seves Obres Completes, que constaran de catorze llibres. “No s’havia fet mai d’un autor de novel.la juvenil tret de Folch i Torres, i en vivent, mai”, diu.

La publicació de la seva extensa producció i la biografia i estudi de la seva obra que ha desenvolupat el crític Josep Maria Aloy el determina a afirmar que “la carrera en si d’escriptor està acabada, encara que no tancada”.

Per deixar constància de la seva carrera està escrivint “una crònica personal sobre els anys 50 en la qual jo surto com a protagonista directe”. Aquest llibre deixarà testimoni dels seus inicis com a escriptor a Sant Feliu de Guíxols (quan es va comprar una pipa per assemblar-se a Simenon) i dels esdeveniments que van culminar l’any 1948 en la publicació de la seva primera novel.la La flors del olvido. Em va semblar que allò era per agafar-se a la paret”, confessa, mentre deixa escapar una rialla de complicitat.