Miquel Pueyo
(Lleida, 18.03.2004)
Josep Vallverdú va néixer a Lleida el 9 de juliol de 1923, va experimentar el terror desplegat per l’aviació nazifranquista contra la població civil indefensa de la ciutat i va veure entrar, a Sant Martí de Maldà, una colla de soldats esparracats i tristos, amb una bandera bicolor feta amb un drap i un tros de fusta, que constituïen l’avançada del victoriós exèrcit del general Franco i l’inici d’una llarga nit que alguns cops sembla no haver-se extingit del tot, ni a Catalunya ni a Espanya, quan reapareixen els fantasmes de la intolerància, de l’engany i de les temptacions autoritàries. Des del seu naixement, les circumstàncies l’han dut a viure també a Barcelona, a Sant Feliu de Guíxols (on va néixer l’Eloi, el seu fill), a Balaguer, a Puiggròs i, finalment, a l’Espluga de Francolí, on ell i la seua inseperable Isabel, fundadora i directora de l’Escola Alba, es van instal.lar, en arribar a la jubilació
Després d’uns anys d’ajornaments incomprensibles, inseparables d’aquella tirada provinciana que de tant en tant torna a esquitxar les nostres institucions i les nostres iniciatives, avui, finalment,la Universitatde Lleida ret, amb tota justícia, el seu màxim homenatge acadèmic al ciutadà, professor i escriptor Josep Vallverdú, al qual també correspon el mèrit d’haver estat un dels primers docents implicats en l’aventura dels estudis universitaris contemporanis a Lleida, a principis dels anys seixanta. De fet, Josep Vallverdú, que es va llicenciar en Filologia Clàssica ala Universitatde Barcelona, on va esdevenir un excepcional col.laborador del doctor Jordi Rubió i que ha desplegat una meritòria activitat de traductor, hagués pogut esdevenir un brillant catedràtic universitari, si la universitat dels anys quaranta no hagués estat un clos reservat als vencedors, si les ofertes per col.laborar-hi com a ajudant haguessin estat, en paraules seues, quelcom més que “caricatures de dignitat”, i si ell mateix no hagués estat posseït, d’una manera tan intensa, per la voluntat i la necessitat d’escriure. El seu pas per l’ensenyament secundari, tanmateix, -a pesar que ell mateix ha escrit que “posats a triar de manera excloent, em quedaria la tasca d’escriptor i deixaria ara mateix, i sense la més mínima recança, la de professor” i que reconeix no sentir nostàlgia per les aules- ha deixat un excel.lent record en companys de claustre i especialment en els seus alumnes, que el recorden com una personalitat creativa, un excel.lent comunicador reconegut en tots els àmbits de la seva producció: l’assaig, la ficció, la literatura infantil i juvenil, l’articulisme; aquest Vallverdú hortalà (la condició que una expressió xinesa lliga a la felicitat per a tota una vida); aquest Vallverdú amic dels animals (la seua obra n’és plena i està plena de la commiseració pels animals, íntimament lligada a la bondat, d’una manera que demostra, com va escriure Shopenhauer, que “una compassió per tots els éssers vius és la prova més ferma i segura de la conducta moral”, aquest Vallverdú que ha estat un testimoni de Ponent i un lluitador, en els anys més negres i desorientadors de la dictadura, per la seua integració en el conjunt català, però que no sempre s’ha sentit còmode, en aquesta missió, una mica empipadora, d’ésser “l’home de Lleida”, aquest Vallverdú ha estat un orientador de la realitat catalana, el pedagog d’un país segrestat i el mestre d’aquella història escamotejada sistemàticament pel franquisme. En definitiva, Josep Vallverdú ha estat tot això i encara algunes coses més –un escriptor tot terreny, com va suggerir el crític Isidor Cònsul, un amic lleial, un enemic de la superficialitat i la xerrameca, un pare preocupat, un infant que s’enyora, un company que no ens podem imaginar separat dela Isabel, un fill que no deixa de recordar la mort de la seua mare, una branca d’un gran arbre familiar que s’endinsa en la història del nostre país i en les mateixes engrunes d’una terra que tant us ofrena una ceba com una olivera o un castell enrunat
Miquel Pueyo