Robert Saladrigas
(Tele/estel, 25.04.1969)
L’escriptor lleidatà Josep Vallverdú va guanyar el darrer premi “Folch i Torres” que a hores d’ara ja deu trobar-se a les llibreries, però en el trancurs dels últims temps en Vallverdú, col.laborant estretament amb el fotògraf Ton Sirera, s’ha significat com a autor d’una obra monumental, Cataluny-Visió, una sèrie de deu volums amb fotografies de les comarques catalanes, que duen totes elles un comentari a la contraplana. Crec, sincerament, que atesa la seva trascendència, se n’ha parlat molt poc d’aquesta obra.
-Preteneu descriure el país en algun dels seus aspectes específics?
-Es pretén de presentar el país, més que no pas descriure’l específicament. És el país tal com el veiem tot passant, aturant-nos en una població, parlant amb la gent del carrer, observant-ne l’atmosfera, la llum, la petita indústria. Naturalment hi ha un parell de propòsits: combinar el document amb la bellesa, i presentar el país agrupat en comarques (quatre o cinc per volum) veïnes.
-Suposo que no haurà estat fàcil de trobar qui donés suport a la idea.
-No ha estat gens difícil. La idea era antiga. A Lleida havíem parlat de fer un volum dela Segarraa càrrec de Ton Sirera amb les fotos, els dibuixos de Lluís Trepat, i jo que escriuria els comentaris o peus a la part gràfica. Tots tres coneixíem bé aquella comarca. El projecte, però, no passava d’ésser una il.lusió, fins que tot d’una l’editorial Tàber, que havia irromput al mercat amb el propòsit de fer llibres gràfics, entrà en contacte amb nosaltres, i entre tots sorgí la idea de fer una presentació del país, entenent que hauria de tenir per base les fotografies de Ton Sirera i el meu comentari.
-Les comarques limítrofes, no tenien prou interès com per a dedicar-los un volum?
-D’antuvi les comarques limítrofes ens interessaven molt. Tant és així que ja en el primer volum vam voler que hi apareguessin dues comarques administrativament aragoneses, el Baix Cinca ila Llitera, comarques que tenen un interès enorme, no solament per la pervivència de la llengua, sinó per la qualitat humana de la gent. Semblantment feiem ambla Catalunyafrancesa que, en pensar-ho bé, potser sí que hauria merescut un volum per a ella sola.
-Obres sobre el país se n’han escrit moltes. Josep Pla ha confegit pàgines antològiques. Quin toc d’originalitat heu donat a aquesta sèrie vostra?
-Un que potser el públic no ha copsat prou bé: és una explicació del país, una presentació dels seus paisatges i de la seva gent, feta “des de l’occident”.
-Això potser mereix una explicació més detallada.
-Els escriptors del país gairebé sempre han estat gent que han treballat des dels tossals de marina o des de les planes empordaneses, pensant en la CatalunyaVella, en la CatalunyaComtal, des d’una mentalitat de mas i de fàbrica, i de bella tradició cultural. Nosaltres anem avançant des d’una primera afirmació d’arrel occidental. És, en certa manera, el que va esdevenir-se amb la Historia de España de Soldevila, feta des de la perifèria. També nosaltres, quant a posició som perifèrics i parlem des d’una plataforma biològica, amb escasses referències a la literatura.
-¿Quines impressions personals n’heu tret d’aquest contacte amb les diferents terres catalanes?
-Voldríem que tots els compatriotes nostres ens acompanyessin. Aleshores comprendrien fins a quin punt el país és viu i és bell alhora. I com tothom que viu dins el país, com més humil és, constitueix país. Hi ha massa encarcarament en moltes esferes, massa polseguera, massa unilinealitat. Cal recórrer les comarques extremes, cap al Baix Ebre, cap a l’Aragó, cap als immigrats que viuen a les bordes de muntanya, cal veure el país tal com és, amb els seus artesans, els seus pagesos vells, els seus minaires, els seus pastors, els seus mestres d’escola. En aquest sentit m’esforço perquè els meus comentaris facin aquesta sensació globalitzadora i integradora.
Permanència d’una terra viva, treballada i estimada per homes dinàmics…