Paquita Sanvicén
Segre, Aula Oberta (11.12.1987)
Quan es fa un monogràfic d’un autor, sovint famós, s’acostuma a fer una referència, més o menys explícita i extensa, a la seva producció bibliogràfica. Ara, el costum esdevé un deure indefugible, i del tot plaent, ja que la creació de Josep Vallverdú com a escriptor ultrapassa, de bon tros, el centenar d’obres i “és alhora periodista, i professor, i conferenciant i assagista i lector i viatger…” i és viu! –i per molts anys!-, és per això, sobretot, perquè se l’homenatja de viu en viu, que ens plau més encara referir-nos –ni que sigui més breument del que voldríem, per raons d’espai-, al conjunt global dels seus escrits.
Tot i que ha conreat gairebé tots els gèneres I que dins els cercles acadèmics hom reconeix la seva tasca concreta com a conferenciant I les seves aportacions assagístiques a l’anàlisi literària, sobretot d’autors ponentins, a nivell popular se l’identifica, gairebé exclusivament, com un autor de llibres d’històries i contes infantils i juvenils. De fet, és cert que en aquest camp és on ha estat més sovint premiat, regraciat i reconegut, i conegut per tothom. D’acord, però els contes i les narracions juvenils només són un apartat, extens, això sí, del seu quefer com a escriptor. Llevat alguns títols força divulgats com Proses de Ponent, Història de Lleida explicada als joves, Indíbil i la boira i alguna més, la resta de publicacions vallverdunianes resten, encara, una mica al marge del públic en general.
I molts, de segur, que no fou sinó arran del seu nomenament en un premi d’assaig al qual hi aporta el nom, que, encuriosits, van atansar-se a descobrir la totalitat de la seva obra. En resseguir-la, hom s’adona que és davant un autor polifacètic, que ha escrit des de poesia a teatre, i des de llibres de viatges a novel.les per a adults, tot passant naturalment pels contes infantils i, a més, pels llibres de text i els de divulgació científica. Diuen que, en general, l’obra de Josep Vallverdú es “caracteritza per una densitat de llenguatge, amb un cert regust rural i impressionista alhora”. Aquest gust pel “rural” i sobretot per les terres lleidatanes l’ha acompanyat com una constant, sempre; tant és així que ha escrit una quantitat considerable de textos amb aquest tema i amb aquest i d’aquest paisatge. Tot vist des de la seva pròpia perspectiva, és clar, i també un “llenguatge viu, ric i senzill alhora”, segons ell mateix, i sense perdre mai aquest to clarificador i un pèl, o un molt, didàctic que –volgudament?- recorda, ara i adés, el professor que és i ha estat.
Ha escrit prolegòmens, ho fa encara, a produccions, temàticament, del tot heterogènies. En són només una mostra, per exemple, el que encapçala el llibre de J. Satorres Duch, La Vall del Corb, imatge i poesia (1979); el de X, Aixalà, Els ocells de Balaguer i la seva rodalia (1979) i el de Maldà, un recull de treballs històrics (1982).
Val a dir, també, que, a més de dominar a la perfecció la seva pròpia llengua no té tampoc cap problema de comprensió i de comunicació, si més no, en quatre idiomes més: castellà, francès, italià, anglès. Això l’ha convertit, doncs, en un reconegut i sol.licitat traductor d’aquestes llengües. Ha traduït novel.les policíaques, d’enjòlit –editades moltes d’elles a la col.lecció “La Cuade Palla”- i llibres de pedagogia…
Com a articulista va generant, paral.lelament, una tasca continuada, columna a columna, e l’estil de l’Espinàs, salvant totes les distàncies, tot explicant detalls, pensaments, anècdotes diverses de la vida diària.
Com a traducotr, com a escriptor, com a periodista encara, en Vallverdú no cal dir que té un gran bagatge i allò que en diem un gran coneixement del món; del gran, en general, i del seu més petit: les Terres de Ponent a les quals ha dedicat, a bastament, vida i obra. A propòsit d’això, diu en un moment donat “sempre m’ha agradat estimar els límits del compromís literari i de l’activitat cultural a les nostres Terres de Ponent, i particularment a Lleida ciutat. Estem mancats de forta tradició literària i més aviat posseïm individualitats creadores, que no pas un ambient de sostingut interès…”
Sostingut o no, el cert és que, a Lleida, i a hores d’ara, hi ha un interès fort, gosaria dir cultural que es respira arreu. Hi ha activitat i alhora es prenen compromisos culturals ja, i ja és hora, des dels mateixos centres acadèmics, a tots nivells.
Fins i tot, que tothom més o menys es posi d’acord per homenatjar un escriptor actual, I actiu, un home de Lleida, a més a més, penso que pot ser un bon símptoma. Només cal que aquesta embranzida que sembla que ara comença, en sigui tot un precedent i l’espero. Seria bo, i desitjable, que després d’ell es comencessin a reivindicar i a donar a conèixer els bons escriptors i gent de lletres, que esperen, callats, des del seu lloc, que els arribi també el torn i la seva oportunitat d’arribar a tothom. De moment ja n’hi ha un! I per molts anys!