Dolors Sistac
La Mañana, 25.11.2000
Com que som quasi de la mateixa quinta, ell i jo havíem de coincidir en un temps i en un espai concrets, la Lleidadels anys 30-40. M’ho confirma a la seva endreça manuscrita quan diu: “Tu ets de les persones que més bé pots entendre’l”. Es refereix al contingut del seu Desmudat i a les golfes, un infant als anys 30 (Proa, 2000). A la coberta del darrere ens aclareixen que l’obra d’ara tanca una trilogia de memòries integrada per Vagó de tercera (1996) i per Garbinada i Ponent (1998). Una servidora hi afegiria Indíbil i la boira (Destino, 1983). Tot i que el to assagístic i reflexiu sigui aquí sobirà, certs moments i apreciacions referits a la infantesa de l’autor ja hi eren presents. Aquell assaig biogràfic era prou apte per ser esmicolat, aprofundit i investigat a partir d’escorcolls posteriors, els quals permetran a l’escriptor relligar-se amb els avantpassats pròxims. Només que el xiquet “desmudat” d’ara excel.leix a recrear en tercera persona moments màgics, tot submergint-se en vides de personatges que en línia recta l’han precedit. Els primers capítols són encisadors. Tots tenim una Arcàdia particular que en arribar l’adultesa es resol en enyorament i/o s’amalgama amb ficcions inefables. El Vallverdú narrador encerta a narrar-se ell mateix mantenint la distància que li proporciona “lo Pepe”, nus d’un serial ordenat i arrelat al país per on la saga familiar discorre amb força. Crònica d’un món perdut, ho anomena el prologuista Vidal Vidal parodiant un xic Proust. Quan abastem el nen és on l’Indíbil es fa més present. Històries d’homes, atès que les societats eren, en una bona part encara són, d’encuny patriarcal. Les dones només hi trauen el nas, si de cas l’autor hi aboca el seu bri ocult de cor. A Desmudat… l’heroi s’havia de complaure ell mateix i en solitari, condició que defensarà i mantindrà l’home posterior. L’estudiant i l’aprenent d’escriptor m’atenyen de prop. Si algun dia aprenc a evadir-me del jo insistent en podria parlar.