Emili Teixidor
(AVUI, maig de 1990)
Aquest mes de maig en Josep Vallverdú, de ponent, és l’escriptor del mes. En Josep Vallverdú és un mestre en el doble sentit, literal i emblemàtic, d’ensenyant d’institut de comarques i de cap de fila d’un gènere que, trencat per la guerra, va reprendre i conrear els anys difícils, gairebé impossibles, amb èxit i amb un munt de seguidors del camí que ell -i en aquells moments molts pocs més- va recomençar.
Hi ha qui diu que ja és hora que ens prenguem la literatura infantil-juvenil seriosament perquè aquest material pot ser subversiu. Volen dir que els valors que proclama o exhibeix no són necessàriament els del món adult convencional. Jo crec que cal prendre-la seriosament per tot d’altres raons, entre les quals hi ha, sobretot, la incorporació del jove lector a la llengua, com a eina definitiva del seu equilibri interior, intel.lectual i emocional. Només la llengua, no les imatges, per belles i necessàries que siguin, fa aquesta feina. D’aquí ve la necessitat de la lectura. Els arguments i els valors que comporten són secundaris. Ja ho sabem que en aquest gènere -com en el gènere dels adults, es digui policíacs o pretenciosos, i si no, llegim ara alguna novel.la –fetitxe del gènere existencialista de fa quaranta anys- hi ha convencions. Les d’un món ideal de sers perfectibles alliberats de les preocupacions i necessitats de la supervivència i reproducció. Com diu recentment A. Lurie, sense les preocupacions dels diners, el sexe i la mort, tots seríem àngels. Però aquestes convencions són les de tota la societat envers la infància. I si en algun tret aquestes obres són subversives i anticonvencionals, ho són perquè es riuen del món dels adults regit pel comerç, les convencions i les pretensions socials.
En el món real o adult –que molts s’entesten a presentar-nos com a equivalents- allò que compta és el poder, el diner, la vanitat. Per a la literatura infantil compten més l’art, la imaginació i la veritat. No a tota, és clar. Tampoc en l’altre gènere, el dels grans, tot és net i sa i bo. Ben escrits, tots els gèneres són bons.
Josep Vallverdú té ple d’exalumnes que el recorden amb estimació i ple de llibres ben escrits. Que els lectors joves, i no tan joves, estimem.