Estanislau Torres
aSerra d’Or (maig, 1962)
És confortador de comprovar com es renova la narrativa catalana. Així aquests llibres publicats pel mateix editor, per exemple, són d’autors relativament joves –com els dos darrers, nats el 1923 i el 1937 respectivament, o que s’han incorporat a la literatura fa pocs anys.
Josep Vallverdú, per exemple, tot i no ésser dels més joves (ja he indicat abans la data de naixença), no hi ha cap dubte que ha hagut de formar-se com a escriptor en català vencent seriosos entrebancs… I, això no obstant, la seva obra presenta una notable pulcritud formal. Perquè el seu llibre Festa major (el primer que ha publicat) és de valor humà i interessant, però excel.leix sobretot en el llenguatge.
Aquest llibre consta de dos grups de contes: quatre d’encapçalats pel títol que dóna nom al llibre, i tres més pel títol Els al.lucinats. Filant prim, opino que dels set contes mereixen d’ésser destacats, per llur sentiment, els corresponents al primer grup, i per llur originalitat els corresponents al segon, La migdiada i El crit i el silenci i L’experiment i El vint-i-quatre. Missatge personal és interessant, crea un clima de suspense, però no pot ésser inclòs en cap dels dos grups esmentats. Els restants, tot i ésser perfectament publicables, no estan, de molt, a l’altura dels altres.
Prenent, doncs, com a més representatius els quatre contes assenyalats, ens adonem que Josep Vallverdú ens permet de conèixer dos aspectes de la seva creació literària: el que comprèn la tendresa, la comprensió dels petits problemes d’altri, la visió de les misèries, també “petites”, com les que “veu” el nen protagonista d’El crit i el silenci, i el que comprèn un món simbòlic, fred, cruel, però tan interessant com l’altre, o més.
Dos aspectes igualment vàlids i que poden donar, sobretot en allò que concerneix al primer, un resultat més satisfactori, encara… Perquè contes com La migdiada, o com el ja abans esmentat, El crit i el silenci podrien ésser el punt de partida d’una activitat tan important com és la novel.lístca, gènere al qual desitjaríem de veure dedicat un dia el pulcre autor de Festa major.