Joan Triadú titulat: Una antologia de contes de Josep Vallverdú, a l’Avui (7.09.1991):
La lectura gratificant de les vint-i-tres narracions breus de Josep Vallverdú amb el títol, ben encertat, de Contes en òrbita, m’ha fet tornar enrera, a retrobar un dels primers llibres que li vaig llegir, si no el primer –a part del famós Rovelló, del qual vag tenir l’honor i el plaer de fer el pròleg-, que es titula Catalans pel món. El publicà la mateixa editora, l’Editorial Tàber, que li havia encarregat la sèrie de volums, ja més coneguda, de Catalunya-visió, aleshores en curs de publicació.
De tot plegat fa entre vint i vint-i-cinc anys. Dirigia aquelles col.leccions l’historiador Oriol Vergés, avui, a més, insigne col.lega de Vallverdú en la tasca continuada de la novel.la juvenil. El retrobament de Catalans pel món és un retorn a l’aire pur d’una època, perquè Josep Vallverdú era un dels homes d’aquella època, quan cada iniciativa cultural tenia un vessant polític, ja fos inevitable o bé, com gairebé sempre, volgut; aquí cal entendre polític en el sentit d’aglutinador per a la supervivència i, a poc a poc, cap a la progressió del fet nacional català. La dimensió agitadora i alhora didàctica que Isidor Cònsul, al pròleg de Contes en òrbita, atribueix amb feliç precisió de Josep Vallverdú anava com l’anell al dit en moments diversos i força sovintejats d’aquella llarga i complexa situació. Per això Vallverdú, a la nota preliminar d’aquell llibre del 1969, declarava, prevenint els desorientats, que el llibre s’adreçava, “de manera molt primordial”, als joves, “als nostres minyons i adolescents”.
Cal parar esment en el mot nostres, col.locat d’una manera tota natural a fi de precisar la destinació de l’obra, la qual no es feia, doncs, perquè sí, sinó per reivindicar, o gairebé diria per rehabilitar, algun tret que ens era negat o del qual s’havia perdut l’ús. Hom (tots podem suposar qui o quins i amb quines complicitats o ignoràncies inconfessables) havia fet creure que els catalans érem o havíem estat una gent tancada, mot malèfic, poc viatgera i no gaire èpica, les quals suposades mancances explicaven que, del regionalisme ben entès, alguns haguessin caigut en el catalanisme i, des d’aquest sentiment en el separatisme. Catalans pel món deixa constància, doncs, que sempre els catalans s’han escampat per altres terres i han contribuït a millorar-les, amb “lluita, treball i sacrifici”, com a poble “enèrgic i creador” i d’acusada vitalitat. Avui el llibre manté les condicions o qualitats agitadores i didàctiques, amb la seva prosa clara, d’un engrescament controlat, d’una eficàcia narrativa que li és innata i sempre correcta: la prosa de Josep Vallverdú.
L’obra, posada al dia i editada segons el tractament actual, s’hauria de tornar a posar en mans dels “nostres minyons i adolescents”, els quals són encara massa pocs, i hi aprendrien molta cosa.
Un caràcter posat a prova.
¿Cal dir que des de les Visions de Catalunya de Joan Santamaria no hi ha hagut una repassada honesta, sistemàtica i creativa com els vuit volums de Catalunya-visió que va escriure Josep Vallverdú, anant-hi en persona, mentre el malaguanyat Ton Sirera feia anar el rodet (no el carret, si us plau!) com si fos el seu comiat amorós? Vallverdú és d’una edat, com retreu J.M. Aloy en el seu excel.lent esbós literari, a la qual va agafar més de ple la postguerra que la guerra. Un temps que a Barcelona, on va estudiar, o a Lleida, encara pitjor, era capaç de desfer un caràcter o de forjar-lo. Quan Josep Vallverdú diu (resposta a J.M.Aloy, pàg. 25) “la gent em cansa. Però no hi ha altre remei que conviure amb la gent”, crec que es tracta d’un caràcter posat a prova, escarmentat i robust; el mateix retreu el seu conte, reproduït a Contes en òrbita, Un setge de sang i fetge, perquè se sàpiga que “el balandreig i la fatxenderia no tenen res a veure amb la vida de cada minut”. Des d’aquestes posicions on el real s’empara del somni, cal passar per un sedàs molt espès abans de poder creure en l’home. I per aquí arribem als joves i des d’ells, més enllà, al somni que han deixat enrera, la infantesa. Vallverdú malda perquè arribi als joves el que anomena la riquesa de l’home, perquè cal que “s’enfrontin a la vida amb algun bagatge de robustesa interior”.
Vallverdú confessa que el que anomena els horrors de la guerra i de la immediata postguerra van estar a punt de fer-li perdre la confiança “en res ni en ningú”, però no se’n sortiren. Per això en la seva vida i en la seva obra no és escèptic ni negatiu. És, això sí, previngut; una característica que em sembla, a més, tot lleidatana, de gent de frontera. Previngut, fins i tot o per començar, amb ell mateix, perquè se sap hipersensible, propici a aferrar-se a l’estimació quotidiana, que és la més forta. És la sensibilitat dels qui, com ell (que hauria volgut ser veterinari) s’estimen els animals perquè són éssers íntegres i poden traslladar-los de ple les virtuts que cerquen al fons dels homes. Per això, no em costaria gaire de creure que en Vallverdú, professor durant molts anys, fins a la jubilació, hi hagués patit una mica, cosa d’altra banda força corrent, més que no sembla, entre el professorat que se les heu amb alumnes de més de dotze anys. Perquè una cosa és escriure i una altra és conviure tenint funcions diferents. Tanmateix, alumnat i jovenalla lectora, barrejats, han demostrat alhora l’afecte i l’admiració al professor i a l’escriptor, com en l’homenatge a Lleida, de les Festes Fabra, a l’home de lletres, al pregoner de Ponent i al militant de la cultura, un dels més persistents i eficaços.
El respecte cap als lectors
Només pel fet que l’hagin llegit o el llegeixin un milió i mig de nois i noies ja és prou per mirar la seva obra de gènere amb un gran respecte, sense cap mena de reserva o connotació restrictiva. Així ho van entendre, ja de bon principi, els jurats dels premis Joaquim Ruyra (juvenil) i Josep M. Folch i Torres (infantil), creats per Òmnium Cultural i continuats per via editorial, que li atorgaren successivament els guardons. Són novel.les i narracions intel.ligents i que, per tant, valoren i respecten el lector. No tracten gens mai, els infants o els joves com ximples ni s’afanyen a captar-los amb traces i manyes matusseres. Els volen lliures i que sàpiguen estimar.
I els contes –publicats principalment a Cavall Fort- dels quals Contes en òrbita, per la mà experta de J.M. Aloy, presenta, explica i anota una bella selecció són la representació més pura d’aquest marge imaginatiu, ple de coses benignes, de la fluència narrativa de l’escriptor lleidatà.
He escrit prou sovint sobre l’obra en general i sobre algun llibre en particular de Josep Vallverdú perquè m’exposi a reincidir en l’exposició d’alguns conceptes expressats. Per exemple, sobre un llibre tan significatiu com Indíbil i la boira. Però, temptat per aquest volumet escolar d’incitació a la lectura, no m’he pogut estar d’encarar-me una vegada més amb un dels escriptors catalans actuals més prolífics i, llegit en profunditat, més dignes d’atenció. Potser el fet d’haver esdevingut, com diu Isidor Cònsul, un autor toot terreny ha dispersat en part l’interès de la críica i ha fet que ens manquin estudis de conjunt, encara que la Miscel.lània d’homentage a Josep Vallverdú, publicada per l’Institut d’Estudis Ilerdencs, n’és una base (com ho és, per a l’home, l’entrevista que li féu Josep Varela a Converses a Lleida).
La seva obra d’assagista, de conferenciant, d’historiador de la literatura, de traductor i de col.laborador a la premsa periòdica no ha de fer oblidar l’altre marge seu, el de l’escriptor creador: l’adaptador al teatre de Nerta, el finalista del premi Víctor Català, el narrador de contes antològics i relats, com els recollits a La festa i la ganyota, i el prosista de Proses de Ponent. Ara Contes en òrbita podrà fer de recordatori de tot això, a més de l’aportació delitosa de la lectura dels contes que inclou, obra d’un autor que ha merescut d’ésser nominat per al premi Andersen.