Joan Veny
(AVUI, 02.06.2000)
Les lletres ponentines estan d’enhorabona: aquell noi d’ascendència camperola, originari de Sant Martí de Maldà (Urgell), estudiant de secundària a Lleida, llicenciat en filologia clàssica amb premi extraordinari ala Universitatde Barcelona, transcriptor de textos medievals sota la direcció de Jordi Rubió, ha rebut el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes. No és, però, la seva erudició, la recerca científica, sinó la seva múltiple i fecunda activitat d’escriptor, docent, traductor, activista cultural, patriota, la que es veu recompensada amb aquest altíssim guardó. Vaig conèixer Josep Vallverdú i Aixalà a Lleida, a l’institut d’ensenyament mitjà, i vaig restar captivat per la finesa del seu tracte humà, la seva àmplia cultura literària i el bell model de llengua, culta, noble, modèlica, que exhibia en les nostres converses. També admirava el seu plurilisgüisme. Senyorejava tant l’italià com el francès i l’anglès. D’aquesta llengua ha anostrat amb ploma mestrívola obres de G. K. Chesterton, Graham Green, W. Scott, D. Defoe, E. Allan Poe, etc.: una manera eficaç de contribuir a la normalització de la nostra llengua.
Vallverdú era també un excel.lent professor, diàfan, ocorrent, laboriós, que en tots els centres que ha freqüentat s’ha fet estimar per la seva professionalitat i calidesa humana. Ensenyava anglès i francès a Lleida, com ja ho havia fet a Sant Feliu de Guíxols i a Balaguer; i quan es van posar en marxa els concursos per a càtedres de català, ell hi va obtenir el número u (l’Institut de les Borges Blanques porta el seu nom) i així va poder ensenyar la seva –la meva, la nostra- llengua: els qui no han viscut aquells temps de proscripció i de negrors no es poden imaginar com n’és d’encisador i voluptuós passar de l’ensenyament d’una llengua estrangera –amb tot l’encant que revesteix aquest art- al de la llengua pròpia, exposant-ne el funcionament, assaborint-ne les paraules i fent-ne tastar i compartir les meravelles dels seus creadors literaris. Vallverdú és també, i sobretot, escriptor. Un gran escriptor. Mestre de l’idioma, senyor de la tècnica literària, inventor d’històries apassionants, se’ns mostra com un dels millors cultivadors de la nostra literatura juvenil, en la qual ha assolit cotes molt altes, com ho palesen les nombroses reedicions de les seves obres, les traduccions de què han estat objecte i els premis obtinguts. Així Trampa sota les aigües ha estat reeditada una vintena de vegades i Rovelló ha estat traslladat al rus, a l’italià i al francès, i justament, en traducció francesa (Vif Argent), fou considerat per l’Academie des Jeunes Lecteurs de França el millor llibre infantil de 1989; aviat podrem veure les aventures del protagonista a les pantalles televisives. Durant els anys difícils de la postguerra, ell ha estat capdavanter en el conreu d’aquest gènere tan atractiu i útil perquè convida els joves a interessar-se per la llengua a través d’una història contada, magistralment contada. Incansable, embriagat per la fabulació, pel plaer d’escriure, ens deixa una obra extensa, xopa de qualitat, que, a més de narrativa juvenil, comprèn assajos, llibres de viatges, obres de teatre, estudis literaris, pregons, pròlegs i articles periodístics. No ens ha de sorprendre que el conjunt de la seva obra sigui objecte d’una tesi doctoral.
Finalment, Vallverdú ha estat –és- un activista cultural que, mogut per l’amor al país, ha mantingut el caliu de la nostra llengua i la nostra cultura, especialment a les terres ponentines i continua, septuagenari lúcid i dinàmic, prestant un servei impagable a la comunitat catalanoparlant a través de conferències, articles, actes culturals.
Amb un bagatge literari tan nodrit, amb una tan fina sensibilitat per la llengua, no ha d’estranyar quela SeccióFilològicade l’Institut d’Estudis Catalans, que ara es congratula del seu Premi d’Honor, l’incorporés (1991) a les seves files, on encara avui, sense escudar-se en l’obligat emeritatge, treballa activament, bo i aportant a l’acadèmia de la llengua bones dosis de seny, saviesa, humanisme i bon humor. “A cent anys”, com diuen a l’Alguer, aqueixa terra catalana que l’homenatjat coneix i estima profundament.
Joan Veny
(Membre dela SeccióFilològicade l’Institut d’Estudis Catalans).