Isidor Cònsul
(Ajuntament de Bellpuig, març de 2005)
La primavera de 1988 vaig acompanyar un fotògraf a l’Espluga de Francolí perqué il.luminés, per encàrrec de la revista “Cultura”, un paper que jo havia d’escriure sobre el corpus literari de Josep Vallverdú. Fotos i text es van publicar el novembre d’aquell any, i el títol del treball, Un escriptor tot terreny, ha tingut la fortuna de ser recordat de manera recurrent pel mateix Vallverdú, fins i tot en moments tan significats com l’atorgament del Premi d’Honor de les Lletres Catalanes, el maig de 2000. Aquell any 1988, Josep Vallverdú repicava els seixanta-cinc, plegava de fer classes a l’institut de les Borges Blanques, estrenava casa a l’Espluga de Francolí i es jubilava de la de Puiggròs on havien nascut alguns dels personatges més emblemàtics i reconeguts de la seva obra narrativa. Al jardí de Puiggròs recordo haver-hi vist la caseta de Rovelló, el gosset rodamón que coneix tothom que es trobi per sota dels trenta-cinc anys i que ha fet de protagonista televisiu en la sèrie de dibuixos animats sorgida de la novel.la.
L’expressió “un escriptor tot terreny” volia abastar consideracions diverses, la més ampla de les quals incidia en les capacitats d’un home de lletres que s’adaptava a l’orografia dels gèneres més diversos: un escriptor que conduïa amb facilitat per la narrativa i l’assaig, les memòries i els llibres de viatge, l’article periodístic i la divulgació literària, i encara li quedava lleure d’aterrar en el teatre i la poesia. Ha estat i és un gran treballador, Josep Vallverdú, per bé que ara assegura que el temps l’ha emmandrit i ja no pot dur el mateix ritme d’abans. Com a novel.lista, ha fet lliscar a tot drap la narrativa per a nens i joves com qui circula per la llisa blanor d’una autovia, mentre, més assossegat, ha fet rodar l’assaig, el teatre i la poesia amb l’atenció de qui mena el cotxe per les sinuoses corbes d’una carretera de les Garrigues.
Cal afegir encara, ni que sigui com una torna, que Vallverdú s’ha fet un tip de traduir. A l’estudi de Puiggròs tenia una taula i una màquina d’escriure diferents per a cadascuna de les dues feines, creador i traductor. Dos espais sempre a punt de solfa i amb el paper obedient al carro de les màquines perquè canviar de feina només suposés anar a escalfar el cul de l’altra cadira. Traduir li ha estat important i ell mateix mai n’ha negat l’eficàcia per poder aprendre les trampes de l’ofici i els secrets de primers espases com Raymond Chandler, Dashiell Hammet, Graham Greene, Gianni Rodari, Oscar Wilde o R.L. Stenvenson.
El narrador
El nostre autor és conegut, sobretot, com a narrador per a infants i joves, amb una obra abundosa, en la qual ha treballat amb persistència des de començaments dels anys cinquanta. El seu decantament cap a la narrativa infantil i juvenil arribà a la dècada dels anys seixanta a cavall de dos premis guanyats amb pocs anys de diferència, el Joaquim Ruyra per Trampa sota les aigües (1965) i el Folch i Torres atorgat a Rovelló (1969), la més celebrada de les seves novel.les. A partir d’aquests títols, Josep Vallverdú s’ha convertit en un dels autors més coneguts i prestigiosos de la narrativa infantil i juvenil catalana, amb obres que han servit per ensenyar a llegir a un grapat de generacions successives: La caravana invisible (1968), En Roc drapaire (1971), L’home dels gats (1973), Bernat i els bandolers (1974), Un cavall contra Roma (1975), Tres xacals a la ciutat (1976), Els inventors de fantasmes (1977), Em Mir, l’esquirol (1978), L’alcalde Ferrovell (1981), Saberut i Cua-verd (1982), El fill de la pluja d’or (1984), L’espasa i la cançó (1986), El viatge del Dofí Rialler (1990), Els genets de la tarda (1992), L’ombra del senglar (1997), etc. Curt i ras, vol dir milers de pàgines escrites i una important producció narrativa que no hauria estat possible sense algunes qualitats que el distingeixen com a escriptor: una enorme capacitat de treball, una envejable força fabuladora, una intel.ligència subtil en un cap ben estructurat i el do d’escriure a raig, sense necessitat de gaires retocs posteriors. El maridatge ben avingut d’aquests elements crec que són l’únic secret d’una màquina que inventa i explica històries sense aturador.
També em sembla, però, que els efectes secundaris d’aquesta facilitat en la narrativa per a nois i noies li han passat factura en la seva literatura per a adults que s’ha quedat, com qui diu, a mig camí. La meva hipòtesi planteja que, en aquells anys seixanta dels inicis de Vallverdú, quan la literatura catalana accelerava la seva lenta represa sota el franquisme, a l’escriptor se li van obrir dues possibilitats que podien ser complementàries: escriure per als adults o fer literatura per als joves. Potser li devia semblar que la primera de les portes quedava mig tancada perquè els contes que després va publicar amb el títol de Festa Major (1961) només van ser finalistes del Premi Víctor Català de l’any 1959. En canvi, la novel.la juvenil Trampa sota les aigües va endur-se de bat a bat el Joaquim Ruyra de 1963. Atès, d’altra banda, que entre les virtuts de Josep Vallverdú hi ha la de ser un home assenyadament pràctic, intueixo que el guardó juvenil va decantar-lo sense embuts cap al camí ample i obert de la narrativa per a nois i noies on, ben aviat més, va poder comprovar que no s’havia equivocat així que van arribar èxits tan rodons com el de Rovelló, traduït a diverses llengües i llongseller per excel.lència de la literatura catalana infantil.
Malgrat que han passat més de quaranta anys des de la publicació de Festa Major, el recull continua definint-se com un esplèndit recull de contes, si més no, a parer meu. Qui vulgui transitar-lo s’adonarà fins a quin punt testimonia el geni d’unes possibilitats abandonades. Encara ara, quan em fan dir la llista dels millors contes que he llegit, no m’hi miro gaire a esmentar M. Grasz Pyrothècnic com un dels predilectes. Són contes que es construeixen a cops de costumisme truculent (penso en El mentider i El crit del silenci, a més de M. Grasz Pyrothecnic), i que fan pensar en algun parentiu amb el Camilo José Cela dels Apuntes carpetovetónicos, sobretot El gallego y su cuadrilla. Històries en cru, sense comentaris marginals, situacions narratives intigrants i insòlites que dibuixen les paradoxes i contradiccions de la condició humana.
L’any 1987, Edicions del Mall va reeditar Festa Major, afegint-hi tres narracions noves i amb el títol de La festa i la ganyota. Els tres contes nous afegien un curiós exercici de dits, tres lliçons amb la voluntat d’imitar els temes, l’estil i els tòpics de tres tradicions narratives: l’americana (Com un ca fidel), la russa (La crossa) i l’anglesa (Supervivència). Poden semblar uns relats més artificiosos, però la seva bondat és difícil de rebatre. Uns anys abans, el 1973, havia publicat la novel.la curta Hola, Tom, que si calgués continuar amb el mateix joc d’imitacions, s’hauria d’inscriure en la tradició americana. És un relat que ens porta a uns escenaris de guerra que potser són els de Vietnam i Tom és un soldat amb el ventre ple de metralla. Vora seu hi ha un amic que li dóna ànims perquè resisteixi els embats de la ferida, mentre esperen com un àngel baixat del cel, l’helicòpter que vindrà a recollir-los. L’ocellot mecànic, però, triga a arribar i la veu de l’amic repassa i recorda en veu alta la vida de Tom. El teixit de la història és d’una doble eficàcia: sap passejar-se per la sòrdida crueltat de la guerra i trenca en mil bocins l’absurd mirall del somni americà.
L’assagista i “L’home de Lleida”
El títol nobiliari de “l’home de Lleida” li fou atorgat per Jordi Pujol, amb motiu d’una visita a l’Abat Escarré, l’any 1963 o 1064. Explica l’anècdota en un dels papers d’ Indíbil i la boira on afegeix que el nomenament més aviat va entristir-lo, per la singularitat d’una expressió que també indicava la penúria de gent compromesa en aquell temps a Lleida. El cas és que algú ho havia de fer i Josep Vallverdú va convertir-se, en les terres del ponent català en un dels homes de referència, en una base operativa del catalanisme militant en anys difícils. Tot i que ell mateix s’hi refereix com una obligada feina de suplència, la veritat és que la seva va ser una de les veus d’orientació de la realitat catalana, el pedagog d’un país segrestat i el mestre d’aquelles pàgines de la pròpia història escamotejades per la dictadura.
En aquest context va néixer el primer assaig literari de Josep Vallverdú, d’una rumorologia política. A mitjan anys seixanta es parlava d’una maniobra del franquisme, per trossejar les nacions històriques i diluir-les en altres agrupacions geogràfiques i administratives. La província de Lleida en resultava tocada perquè es volia separar de Catalunya per formar part d’un ens abstracte que era el “Valle del Ebro”. El disbarat, per fortuna, no va progressar, però va servir, amb un efecte de bumerang, per impulsar un procés de reflexió sobre la realitat lleidatana. Fou un suggeriment de Jordi Pujol que Josep Vallverdú no va voler fer sol i va demanar la col.laboració de Josep Lladonosa, Francesc Porta, Simeó Miquel i Joan Gabernet. El resultat fou Lleida, problema i realitat (1967), una obra que encara és una referència clàssica en la bibliografia contemporània de Lleida. Seguint per aquest mateix camí i continuant la reflexió que hi havia encetat, Vallverdú ha publicat Proses de Ponent (1970), Pregoner de Ponent (1982), Indíbil i la boira (1983). En el primer reflexiona sobre els canvis de la societat agrària tradicional; en el segon recull tres pregons i en el tercer, l’assaig se li gira cap a nombrosos elements introspectius i de tipus autobiogràfic.
Tots els papers de l’auca
El mateix any 1967, mentre prenia forma l’assaig col.lectiu Lleida, problema i realitat, Josep Vallverdú i el fotògraf Ton Sirera va rebre l’encàrrec de fer Catalunya Visió, un projecte per retratar Catalunya en deu volums, que van ser publicats entre 1968 i 1974. L’obra s’organitzava per comarques i l’objectiu era construir una obra gràfica amb les fotografies comentades. Fotògraf i escriptor es van posar a treballar i a viatjar plegats, amunt i avall de la geografia catalana, i mentre l’un feia córrer el rodet de les fotografies, l’altre pensava o enfilava el comentari que el paisatge, la contrada o el monument de torn demanaven. La mateixa col.laboració amb Ton Sirera continuà a La Catalunya continental (1968) i a Els rius de Lleida (1973). Ja en solitari publicà Viatge entorn de Lleida (1972).
Assagista, narrador, autor de llibres de viatge, traductor, articulista i divulgador de la història, a Josep Vallverdú li ha vagat de fer tots els papers de l’auca. També ha publicat poesia, teatre, estudis literaris, manuals escolars, un gavadal de pròlegs i fins algun guió cinematogràfic. Certament, un escriptor tot terreny.
Cloenda i síntesi
Abans de tancar aquest perfil, m’agradaria posar un darrer repunt a l’expressió tot terreny. A pagès, els primers tot terreny van ser els tractors i l’expressió tenia, llavors, una clara connotació agrària. Parlo, és clar, d’anys enrere, quan encara no s’havia posat de moda trinxar els camins de muntanya amb els moderns quatre per quatre ni se’ls feia servir de cotxe utilitari per contribuir encara més al desconcert de la circulació en les grans ciutats. M’interessa remarcar aquesta vinculació alhora pagesa i moderna, perquè a Josep Vallverdú l’he vist sempre com un pagès de la modernitat, un propietari de l’Urgell amb tirada de gentelman anglès, un hereu il.lustrat, un tipus diluït en la saba de la terra i una personalitat amb l’encant peculiar de la síntesi. El veig en aquella cruïlla hipotètica on podrien coincidir l’Enciclopèdia Britànica i la gràcia efímera del bolet de xop, el gest distingit d’un elegant professor de Cambridge i l’essència adusta de l’oliva arbequina. En aquesta mateixa cruïlla es construeix la bondat d’una literatura de registres amplis, una escriptura peculiar, local i universal alhora, que, si s’hagués de cuinar, l’hauríem de salpebrar amb pessics de boira, posar-hi un toc de marinada en un capvespre d’estiu i que no li faltés la flaire potent de la farigola de les terres de secà. Una literatura que representa, ella sola, la tenaç persistència d’una fidelitat cultural i lingüística que encara ha de continuar lluitant, per subsistir, en un bosc de circumstàncies adverses.