Que bèstia!

Andreu Sotorra

Time Out, 5.01.2011

Les bèsties han captivat molts escriptors al llarg de la història literària. A vegades per personificar-les, a vegades per fer-les protagonistes d’aventures, a vegades per reflectir en elles la maldat, la bondat o el sentit del ridícul dels humans. Trobem referències cèlebres que perviuen en l’imaginari literari de tothom: El llibre de les bèsties, de Ramon Llull, o les Faules, de Jean deLa Fontaine.

Alguns autors han fet un pacte amb les bèsties des de la lírica, la ironia, l’humor o la nostàlgia: el rossinyol de Jacint Verdaguer; la vaca cega de Joan Maragall; l’ós benemèrit de Prudenci Bertrana; els ocells amics de Josep Maria de Sagarra; la vaca suïssa de Pere Quart; l’aranya de Mercè Rodoreda; les formigues de Joan Salvat-Papasseit; el colom de Joana Raspall, el cavallet de mar d’Olga Xirinacs…

Si bé aquests i molts altres autors s’han acostat a les bèsties de manera esporàdica, d’altres ho han fet monogràficament. Les faules han estat adoptades més aviat pels narradors. I els poetes han fet de les bèsties la seva font d’inspiració. Així van néixer els bestiaris, alguns dels quals formen part de l’antologia poètica de diverses generacions: el Museu zoològic i el Bestiari de Josep Carner; el Bestiari de Pere Quart; el Bestiari i L’animalari, d’Enric Larreula; el Bestiolari de la Clara, de Miquel Desclot; i, ara, el nou Bestiolari de Josep Vallverdú, un recull que representa el debut en la poesia per a infants del creador de l’internacional gos Rovelló, un dels personatges de ficció més mediàtics de la literatura catalana.

El prolífic novel.lista Josep Vallverdú (Lleida, 1923) s’ha aparellat amb un altre veterà, l’escultor Manuel Cusachs (Mataró, 1933), autor de la sèrie sobre El caminant i el mur, de Salvador Espriu, d’un monument a Josep Pla i d’un altre al mateix Vallverdú, i així han aportat a la tradició dels bestiaris una mirada fresca, actual, crítica i irònica a la vegada, sobre una cinquantena llarga de bèsties més o menys domèstiques, més o menys salvatges.

Josep Vallverdú ha explicat a Time Out; “La idea va sorgir en despertar-me un matí. Em va venir al cap un dels primers poemes. Des d’aquell matí, em vaig proposar escriure’n un cada dia. En tres mesos vaig fer el recull. Després em vaig adonar que havia fet una caricatura de les bèsties”.

L’autor diu que la primera guspira li va venir precisament a les fosques, per culpa d’un mosquit: “El mosquit, en la fosca /va pensant: / M’agradaria ser mosca, / així seria més gran”. A partir d’aquí, van passar pel seu imaginari tota mena de petites i grans bèsties: l’àguila, l’ànec, l’ase, la balena, la cabra, el canari, el cangur, el cocodril, el colom, el conill, el dinosaure, el drac, l’elefant, l’esquirol, la foca, la formiga, el gall, la gallina, la garsa, el gat, la gavina, la girafa, el goril.la, el gos, la granota, la guineu, l’isard, la llagosta, el llangardaix, la llebre, el lleó, el llop, el lloro, la marmota, el mico, el mussol, l’ós, la pantera, la papallona, el pardal, el pingüí, el porc, la rata, la sargantana, el senglar, la serp, el tauró, el tigre, la tortuga, el xai..

Un cop enllestit el recull, Vallverdú va pensar en lescultor Manuel Cusachs: “Ens coneixem des de molt joves. Li vaig demanar si els volia dibuixar. Ell no s’hi dedica habitualment, no és el que entenem com un il.lustrador de llibres, però s’hi va engrescar i fins i tot va fer broma dient que deixava aparcada la feina dela SagradaFamíliaper al meu bestiolari. Vaig començar a rebre els primers esbossos tal com s’han reproduït en l’edició singular de Fil d’Aram”.

El llibre, imprès amb tinta blava, propi de l’estil de les aiguades d’en Cusachs –un tall de lluna encunyada a la coberta deixa veure el dibuix del mussol-, manté un ordre alfabètic, des de l’àliga fins a la zebra. Vallverdú, que sovint ha introduït el bestiari en la seva narrativa, crea un recull que ofereix picades d’ullet com la que, davant el dubte sobre el camell i el dromedari –de dues i una gepa respectivament-, s’imposi un nom comú: “Com que sempre m’equivoco / proposo un sol animal: / Camellari, de tres gepes / i velocitat normal”.

Josep Vallverdú i Manuel Cusachs han fet un altre bestiari antològic. Els primers lectors hi trobaran referències adequades a la seva capacitat de comprensió. I els lectors madurs en destil.laran la lletra menuda, com aquesta:

Sóc el toro pallarès

Aquí he vingut i aquí em planto;

A la quitxalla no espanto

i a mi no m’espanta res.

Del ramat sóc capità,

-bona vaca i bona vida-:

no sé res de corrida

ni de qui la va inventar.

Sóc un toro català.