Josep Maria Aloy
Regió-7, 13.10.1991
No és massa habitual que un diari publiqui una novel×la juvenil per capítols. Encara ho és menys però que un grup de lectors joves es reuneixi amb l’autor per comentar junts l’obra, un cop llegida.
REGIO-7 ha estat escenari afortunat d’una doble i molt interessant experiència. D’una banda, i durant aquest estiu, les planes del suplement Idees s’han trasbalsat completament amb la publicació d’una novel.la inèdita, Punta de fletxa, de l’escriptor Josep Vallverdú. De l’altra, un cop finalitzada la publicació, un grup de nois i noies s’han prestat a mantenir un col×loqui amb l’autor per tal d’opinar sobre l’experiència i comentar-li les seves impressions.
Si llegir una aventura trepidant com Punta de Fletxa ja és capaç per si sol de suscitar emocions intenses, el contacte posterior amb l’autor i el caliu de la seva presència física durant el col×loqui va acabar de seduir de ple aquell grup d’intrèpids interlocutors format per Anna Baselga, Clara Prat, Alba Guirado, Marc Aloy, Jaume Vives, Laia Farré i Laia Oliveras, tots ells d’edats compreses entre els 12 i 14 anys.
“M’agrada passejar-me per la història”
Després d’un cert tempteig per veure qui s’aventurava a trencar el gel, salta la primera pregunta: “Per què una novel×la de l’Oest americà?” Els lectors de Vallverdú saben prou bé que a l’escriptor li agraden tots els escenaris haguts i per haver, des del Neolític fins ala Guerra del Francès, perquè segons diu ell mateix “m’agrada passejar-me per la història, i l’Oest ha estat des de sempre un tema que m’ha interessat. Aquesta novel·la, doncs, ve a ser un homenatge a l’Oest que jo he viscut des de petit a les pel·lícules, algunes de les quals em captivaren completament”.
Els joves lectors opinen que la novel·la és divertida, interessant i que es llegeix molt bé. A la Clara li ha agradat el domini que el protagonista demostra de l’arc i les fletxes. “L’arc i la fletxa -diu- hi aporten molta vitalitat i emoció”. La Laia comenta que la novel·la li ha agradat “i el títol l’he trobat molt adequat”. L’altra Laia ha trobat molt bonica la relació del protagonista, Marc, amb els indis i en ressalta l’amistat i la relació afectuosa que estableixen entre ells. En Jaume va directe a l’acció i comenta que ha trobat molt emocionant l’escena de l’Arc del Serpent i, no cal dir, l’excel·lent punteria del protagonista.
En Marc, que és un dels interlocutors més feliços perquè el protagonista de la novel·la es diu com ell, opina que a les pel·lícules de l’Oest “es mata molt sempre i hi ha molta violència, en canvi aquí la violència només s’insinua”. L’autor aprofita per explicar que “a la vida ja hi ha prou violència i assassinats, i no cal que els posem a la novel·la”. Vallverdú es decanta més per un cert dinamisme i una violència en tot cas natural, però refusa, en aquesta i en totes les seves obres, la violència gratuïta i que no aporta res a la narració.
L’Alba diu que ha trobat interessant tots els detalls que l’autor dóna referent a la cultura dels indis, els seus costums, els seus vestits… Malgrat que el mateix autor diu que no s’ha documentat excessivament, sí que hi ha volgut donar una atmosfera adequada i per això ha tingut cura d’una sèrie de detalls.
La Clara manifesta que “a mesura que vas llegint et vas identificant amb el protagonista… i quan el torturen sembla que et torturin a tu…
La il·lustradora, de la casa.
Elisabet Padró, que treballa al mateix diari, és qui va rebre la proposta d’il·lustrar Punta de Fletxa i, pel que opinen els lectors, se n’ha sortit i molt bé. A la Laia les il·lustracions l’han ajudat a imaginar-se la història. L’Anna les ha trobades molt clares i de línies molt definides.
En aquest punt és on també ha volgut opinar l’autor del text que, després de felicitar a l’Elisabet comenta que li han agradat les il·lustracions perquè han sabut connectar molt bé amb el text.
Eudald, el creador del suplement Idees i responsable d’aquesta iniciativa, demana l’opinió sobre el fet de publicar la novel·la per capítols i setmanalment. L’Anna s’afanya a dir que li ha agradat… “però això d’acabar un capítol i haver d’esperar la setmana que ve creava una certa angúnia”. En Marc comenta que el format de diari no és pas el més còmode per llegir una novel·la “però si se’n publica una altra la tornaré a llegir”. I en Jaume diu que sí, que ell també.
Per part del diari, Albert Macià expressa la seva agradable sorpresa per la bona acollida d’aquesta iniciativa i manifesta la il·lusió per repetir l’experiència. Vallverdú comenta que temps enrera era un costum que tenien molts diaris i recorda que Hemingway va publicar, d’aquesta manera, “El vell i la mar”. “No em faria res -diu Vallverdú– que cada novel·la meva tingués aquesta pre-publicació a la premsa. Després, però, caldria publicar-la en llibre”.
Els interlocutors no se’n perden ni una i no es mourien pas d’allí. I és que Vallverdú captiva per la seva eloqüència, per la seva bonhomia i pel seu humor elegant i irònic.
El col·loqui va arribant, però, a la seva fi. Es hora de dinar i a la tarda un grup de joves actors ofereix a Vallverdú unes obres teatrals i un petit homenatge… Però aquesta ja és una altra història.
