Glossa de Josep Vallverdú
(en el norantè aniversari)
(Text inèdit)
Bona tarda a tothom!
Vull començar recordant les paraules que l’escriptor Salinger fa dir al protagonista d’ El guardià del camp de ségol: el que m’entusiasma de debò és un llibre que, quan l’acabis de llegir, et faci venir ganes de ser amic íntim de l’autor per poder-li trucar per telèfon sempre que et vingui bé. I continua dient: No passa gaire sovint, però.
Ho sabem prou tots que això es dóna en poques ocasions. Però quan es dóna, ho celebrem… Perquè sabem que una cosa és llegir l’obra i l’altra conèixer qui l’ha escrita, percebre el to de la seva veu, el tarannà de la seva personalitat, la seva manera de ser i d’estar en el món… I tu, Josep, has estat i ets, sens dubte, un d’aquests autors…
Ens vam conèixer, -recordes?- el desembre de 1982, o sigui just ha fet trenta anys… Òbviament vaig conèixer primer les teves obres, que llegia i feia llegir als meus alumnes i després, és clar, et vaig voler conèixer… Al cap d’uns anys, i sense saber potser massa bé on em ficava, em vaig convertir, modestament, en el teu biògraf. L’any 1991 publicava un estudi dels teus contes i el 1998 una biografia i un intent d’estudi de la teva àmplia obra, a part, és clar, d’una continuada difusió dels teus llibres en diverses publicacions. Encara uns anys més tard creava el teu web, un calaix de sastre organitzat per poder difondre al món no sols la teva obra sinó tot allò que tu ets i representes.
De totes aquelles referències a la teva persona i a la teva obra el trosset petit petit que vaig escriure i he assaborit amb més plaer són dues úniques pàgines, a l’inici de la biografia, on intento un retrat de la teva persona… I aquest text, concís, breu i descriptiu vaig col.locar-lo a l’inici de la biografia perquè em va semblar que sintetitzava els trets més visibles de la teva personalitat, sempre atractiva i vital.
Instantània (Retrat literari de Josep Vallverdú)
Allí, doncs, a part de dir que havies nascut a Lleida el 9 de juliol de 1923, ales cinc de la tarda, feia esment tot seguit que has estat home de moltes residències però que a tot arreu per on has passat has deixat marca. Que has residit molt de temps a Puiggròs, lluny del brogit urbà i envoltat, sovint, de la boira espessa, que descrivies com a insidiosa, acotonada, estúpidament engolidora de colors, agrisada i inútil.
I continuava explicant que per sentir-te feliç et calia un ambient camperol, amb repòs i estabilitat, amb un hort per conrear personalment. Per mostrar més felicitat encara, et calia escriure i, sobretot, novel.la per a gent jove.
I et descrivia així: individualista al servei de la col.lectivitat. Solitari però gens insolidari. Emotiu i sensible. Una trajectòria, la teva, que s’ha anat construint lluny dels crits i dels focs d’artifici i només dominada pel testimoni d’una fidelitat rigorosa al país. Esmentava, és clar, la teva principal dedicació a la docència, tot i que fer classes no era pas la teva vocació central.
Que has tingut sempre una gran dèria per publicar. Només a La Galera, a la col.lecció “Els Grumets”, tens una vintena de títols que sumen més d’un centenar d’edicions. El teu llibre Rovelló en porta ja una trentena en català i està traduït, a més, a l’italià, al francès, al basc, al gallec, al castellà i, fins i tot, al rus i és el llibre infantil català que més premis ha guanyat durant els últims quaranta anys. No es pot dubtar -diu el crític Francesc Boada- de la trascendència social de la teva obra, si es té en compte com és de reduït el nostre mercat.
Has guanyat multitud de premis i has estat candidat al Premi Andersen, que ve a ser el Nobel de literatura per a joves. Has estat un autor capaç de crear una línia pròpia i de ser-hi fidel, lluny dels batzacs de la moda -tal com diu Teresa Duran. Una bona part de la teva obra és una reflexió crítica sobre els homes i les dones i llurs conductes i febleses. Pedrolo -que m’agradaria saber què diria de tu avui-, et qualificava de fabulador i Francesc Danès de grafòman impenitent. Altres persones han dit que ets un dinamitzador cultural, un home xop de cultura o un pedagog del civisme.
Algú t’ha definit com a un dels grans creadors d’opinió i un dels grans teòrics del pensament ponentí contemporani. Irònic irreductible, conversador intel.ligent, elegant i exigent… Els teus articles a la premsa són un bon antídot contra les bajanades amb què se’ns bombardeja permanentment. T’embadaleix -ho sabem tots- l’estoicisme dels gossos i la seva fidelitat. No podries viure, en canvi, sense tenir algun gat a la vora.
Autor d’una obra variadíssima, no puc evitar de comentar que, a frec de la norantena, ets un dels escriptors per a gent jove més prolífics i prestigiosos del país. Per a molts ets el degà d’aquesta literatura sovint poc valorada. La teva obra, destinada a aquest públic, està formada per una setantena de narracions escrites amb una prosa elaborada, suggerent i rica.
La teva especialitat és l’aventura, -i com t’agrada que el lector assaboreixi el vent de l’aventura, quan et llegeix! Però en la teva obra s’hi observa un desig de varietat que t’ha anat portant a tocar tots els temes i totes les formes narratives. Una obra amb una trajectòria sòlida, bastida sobre uns valors que, sense oblidar el vessant lúdic, propi de la narrativa per a joves, plantegen alhora el repte d’una reflexió constant i d’un enriquiment personal del lector.
En el camp del llibre per a adults destaquen els llibres sobre Lleida -Lleida, sempre Lleida!- i les terres de Ponent, entre ells la inoblidable sèrie de Catalunya visió i l’excel.lent Proses de Ponent, així com els volums que recullen una bona part dels teus articles a la premsa, com també els llibres de conferències, de pregons i de pròlegs. Vull remarcar però, de forma especial, el pes i la categoria dels teus llibres anomenats personals o del jo, especialment els dietaris, obres en les que mostres amb més claredat i contundència no sols les teves opinions i pensaments sobre el país, la societat, la cultura… sinó també les teves cabòries, -com dius tu, molt bé- les teves preocupacions i neguits davant el pas del temps, la pèrdua dels amics, la poca traça dels polítics i el procés de regressió que s’observa, en molts aspectes, al nostre país que han provocat que sobretot en els últims anys, hagis mostrat el teu desencís general i hagis endurit el teu discurs, accentuant el teu nacionalisme i denunciant els atacs i el poc tremp que els teus conciutadans han manifestat a l’hora de reinvindicar els seus drets.
I, mentrestant, segueixes treballant. I sempre barrinant nous projectes i rebent continus reconeixements d’entre els que destaco el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes, atorgat l’any 2000, i el Doctorat Honoris Causa per la Universitat de Lleida l’any 2004. Durant els últims mesos has rebut també el Memorial Joan XXIII i el Premi Jaume Fuster. Homenatges a dojo i també algun contratemps dolorós que has afrontat amb valor.
Vull que sàpigues que, amb la teva obra, milers i milers de lectors de diverses generacions, avui són més rics i més feliços. Algun dia la societat t’haurà d’agrair, amb més fermesa i convicció, que hagis dedicat el teu temps i la teva capacitat fabuladora a ajudar a trobar una mica més de sentit a la vida i a fer-la una mica més civilitzada i humana. I, és clar, també una mica més divertida.
Una figura pont entre generacions
Has estat un “autor tot terreny” -com et va definir l’Isidor Cònsul- però no ho has tingut fàcil malgrat haver escrit 160 títols, haver traduït 70 volums i haver estat una dinamitzador cultural de primer ordre. No ho has tingut fàcil perquè en aquest país, pel fet de dedicar-te al llibre infantil i juvenil pots arribar a ser considerat un escriptor secundari; i si, a més, ets de Ponent, difícilment t’inclouran a la llista d’autors coneguts i reconeguts… Sé que això t’ha molestat en moltes ocasions però has contestat sempre de la millor manera: amb més obra, amb més feina i amb més dedicació… I sempre amb una envejable generositat!
Diu Jaume Cabré que la generositat de l’escriptor consisteix a escriure regals que no li hem demanat, que emanen només de la seva voluntat creadora i de la generositat de voler dedicar-hi hores d’esforç… Parlar de Vallverdú –segons Albert Turull- és parlar d’una veu personal, personalíssima que és l’expressió de fet d’una veu col·lectiva.
Vallverdú –diu Xavier Macià- no és un autor d’obres sinó un autor d’obra; un autor compacte en el seu conjunt, ben poc susceptible de fragmentarismes, d’aproximacions parcials. Una obra que esdevé un mosaic complet –com diu també Eva Esteve- perquè només com un mosaic sencer podem entendre i abordar el dibuix d’una figura compacta i coherent que ofereixen totes les peces.
I acabo: avui, amb motiu dels teus noranta anys, estàs immers en un esgotador Passeig d’aniversari que desitjo i desitgem que sigui per a tu un passeig gloriós i gratificant. Per als qui et coneixem, esperem que sigui un motiu més per a demostrar-te el nostre afecte i la nostra admiració… I, és clar, per als qui encara no et coneixen una possibilitat per poder constatar -ai, las!- tot el que s’han perdut i tot el que s’estan perdent.
¡Moltes felicitats, Josep Vallverdú!
I moltes gràcies a tots!
Josep Maria Aloy