El venedor de peixos

El venedor de peixos

Josep Vallverdú
Editorial Arimany, 1960
Publicacions de l’Abadia de Monteserrat, 1980

Article de Joaquim Carbó a Cavall Fort, 449/450 (abril, 1981):

… També s’acaba de publicar “El venedor de peixos”, una novel.la d’investigació policíaca, on un parell de vailets amics segueixen el fil d’un misteri i treuen l’entrellat d’una aventura en la qual corren riscos i peripècies considerables.

En Josep Vallverdú, que ja havia publicat aquest llibre l’any 1959 a la col.lecció Sant Jordi, de l’editorial Arimany, ens demostra el seu caràcter de pioner en la feina de procurar que els nois i noies catalans d’aleshores disposessin dels llibres als quals tenien tot el dret. La Rita Culla ha fet unes il.lustracions molt personals que encaixen de ple en totes dues novel.les.

Article de Josep Maria Aloy publicat a la revista URC, 8 (hivern de 1993) que porta per títol: Hi havia una vegada… “El venedor de peixos”.

Enmig del desert cultural i de la llarga nit del franquisme, sorgeix, talment com un bolet, l’any 1960, la que havia d’esdevenir la primera novel.la juvenil catalana dels últims gairebé cinquanta anys. I si dic que va sorgir com un bolet és pel fet que van haver de transcórrer cinc anys més perquè el mateix autor publiqués la que seria la segona novel.la juvenil, «Trampa sota les aigües». El seu autor, Josep Vallverdú, un home de les terres de Ponent, que feia temps que es movia, amb una forta activitat, en els ambients culturals més diversos, no hauria dit mai que uns anys més tard s’hagués convertit en un dels autors més prolífics per a gent jove. Probablement es tracti de l’autor més compacte i fidel amb una obra considerable i amb una sèrie de trets característics que l’han convertit en un autor estimat pels joves lectors de més d’una generació que han vibrat amb la lectura dels seus llibres alhora que s’identificaven indefugiblement amb la inquietud i la vitalitat dels seus també joves protagonistes.

Amb «El venedor de peixos» Vallverdú no sols va fer possible el retorn de la novel.la d’aventures en uns moments d’una gran sequera pel que feia al llibre juvenil sinó que, a més, va definir unes línies o característiques que posteriorment s’anirien repetint o serien imitades en la gran majoria de novel.les per a joves que s’escriurien a partir d’aleshores. «El venedor de peixos» ha esdevingut, doncs, un punt de referència gairebé obligat per a la resta de novel.les d’aventures, incloent-hi les del propi Vallverdú, ja que conté, tot i essent la primera, tots els ingredients necessaris i imprescindibles de qualsevol bona novel.la d’acció.

Quins són aquests ingredients? N’apunto alguns: la trama, l’ambientació, la temàtica i els personatges. El mestratge de Josep Vallverdú es fa patent ja en aquesta seva primera novel.la amb l’elecció d’una trama, els principals elements de la qual són les peripècies arriscades, el moviment continu, la incertesa dels esdeveniments, la tensió narrativa… elements que també trobem en novel.les posteriors com «Trampa sota les aigües» (1965), «L’illa groga» (1986) o «El viatge del Dofí Rialler» (1989), entre d’altres.

El mestratge de l’autor és evident també, pel que fa a l’ambientació, en la seva capacitat per construir escenaris per on hauran de circular els seus personatges. Aquests escenaris podran ser ben diversos: un petit poble rural en «Els genets de la tarda» (1992), el mític Oest en «Punta de fletxa» (1992), l’antiga Roma en «Un cavall contra Roma» (1975), etc. Vallverdú mostra una bona capacitat no sols per a crear aquests escenaris sinó també per fer-hi moure els seus personatges.

Pel que fa als temes, l’escriptor de Ponent fa també una abundant exhibició de possibilitats: des del tema policíac -«El venedor de peixos» (1960)-, fins al món de la mitologia grega -«El fill de la pluja d’or» (1984) o «El vol del falcó (1885)- passant per novel.les històriques -que van des de la prehistòria en «Tres xacals a la ciutat» (1976), fins a èpoques més modernes amb «Els amics del vent» (1979) o «L’alcalde Ferrovell» (1981). El tractament de qualsevol d’aquests temes i de molts d’altres -la guerra, l’amor, la violència…- està presentat i treballat amb un gust exquisit.

Finalment, un ingredient cabdal: els protagonistes -els herois- encarregats de superar totes les proves, demostrant unes qualitats sovint immillorables (l’observació, la inquietud, la curiositat, la valentia… i també l’elegància, la tendresa, la sensibilitat…) sempre disposats a demostrar la seva «sensació feliç d’iniciativa ininterrompuda d’aventura («El venedor…», p. 11), o «aquella tensió interior, aquella insatisfacció del secret a mitges, la urgència dels problemes de deducció i acció…» («El venedor…», pàg. 38). Uns personatges molt sovint joves que maduren al mateix temps que transcorre l’aventura i sobre els quals es realitzarà molt probablement una identificació tant o més intensa com més bé es capti l’interès del lector.

Conscient d’això, Josep Vallverdú presenta una gama de personatges que inviten al lector a participar en tot aquest procés de maduració, sense forçar res, però amb una intencionalitat clara de créixer, d’aprendre i de millorar. Que alguna cosa vibri en el lector un cop llegit el llibre, un cop consumada l’aventura. Sense oblidar però l’objectiu principal de tota novel.la d’aventures: l’enjòlit, l’oportunitat de xalar, el plaer que provoca la seva lectura, i el goig de viure cada moment de la història amb intensitat i passió. Tot plegat, amb un llenguatge precís i ric, elegant i rigorós.

Des d’«El venedor de peixos», doncs, fins a «Un estrany a l’Arca»- l’última de les seves narracions, ara com ara- Josep Vallverdú se’ns mostra no tant com un escriptor per a gent jove sinó com un escriptor de novel.les d’aventura i d’acció. Unes novel.les que complauen òbviament als joves lectors, però no només a ells. Ni de bon tros.