Josep Vallverdú
La Galera, 1972 (Teatre Joc d’Equip)
Existeixen dues versions de la Caputxeta: una de breu publicada a la col.lecció “Joc d’equip” de la Galera i una altra íntegra i més extensa, escrita al mateix any 1972 però que tot i haver estat representada per La Faràndula de Sabadell des del mateix any, no fou publicada fins l’any 1984 per l’editorial Millà.
La Caputxeta i el llop
(Obra infantil en tres actes)
Josep Vallverdú
Editorial Millà, 1984
Article de Xavier Fàbregas a Serra d’Or (febrer, 1972):
El 9 de gener va iniciar-se al Romea, el XIè Cicle de Teatre per a nois i noies de “Cavall Fort”, que tindrà lloc cada diumenge al matí fins al 19 de març…
La segona sessió del cicle presentà l’estrena de La Caputxeta i el Llop de Josep Vallverdú, per la Joventut de la Faràndula, de Sabadell,sota la direcció de Salvador Fité. Josep Vallverdú és un excel.lent narrador especialitzat en literatura juvenil; li ha estat atorgat dues vegades el premi Folch i Torres per les dues novel.les Rovelló i En Roc drapaire. La seva incorporació als cicles de “Cavall Fort”, cal considerar-la un encert i fóra desitjable que aquesta incursió de Josep Vallverdú, escriptor prolífic, a la literatura dramàtica, tingués una ràpida continuació.
El conte de La Caputxeta i el Llop que Perrault va fixar literàriament ha estat objecte de glosses diverses. Modernament hom n’ha assajat algunes paràfrasis bo i agafant com a punt de partida els personatges de la contalla i subratllant-ne els valors morals per via de paradoxa: així, el llop ha estat convertit en la víctima i la caputxeta en el fariseisme nyeu-nyeu, disfressat de bondat però tortuós i nefast. No ens ha d’estranyar: la narració del Gènesi, per a cercar un exemple il.lustre, ha estat explotada en el mateix sentit. A fi de lluitar contra els valors d’una societat que ja no els respecta, els escriptors han adoptat, capgirant-los, els personatges queels encarnaven. Josep Vallverdú, però, no va per aquest camí i potser en això rau la seva originalitat; a la seva tragicomèdia –em sembla que aquesta és la qualificació que li podria escaure- el Llop és el dolent i la Caputxeta bona. Però sense actituds pejoratives; podríem dir que són, aquestes, una dolenteria i una bonesa fatalment mal administrades. En efecte, la dolenteria del Llop és una dolenteria que el personatge admet amb resignació, sense assumir-la del tot. Així, quan és al llit abillat amb la roba de l’àvia i es disposa a enredar la Caputxeta i menjar-se-la, el Llop fa aquesta reflexió, aquesta mena de jaculatòria desinflada (cito de memòria): “Ai! I que n’és de dura la vida del llop! El que cal fer per a menjar calent!”. Josep Vallverdú ha poblat el conte originari am personatges nous: el Xaval de les vaques, el Conill Blanc i els tres caçadors, el Trempat, el Talòs i el Mandrós, tres ninots caricaturats. Tots plegats, aquests personatges contribueixen a donar vivacitat a l’anècdota. I acotxen els elements primitius, sense desdibuixar-los. La Caputxeta i el llop té un primer acte on el plantejament és escomès amb alguns temps morts que els actors, bastant novells, no van saber dissimular. Però l’obra guanya amb intensitat i moviment a mesura que avança, fins a culminar en un tercer acte on la feresa antropofàgica de la narració original, i els elements sàdics que conté, són potenciats per l’humor i l’enjòlit. Roman Polanski signaria de grat algunes de les escenes que hi tenen lloc; la seva ombra es passeja per l’escenari en més d’un moment d’exaltació carnívora, on la farsa i la màgia es barregen.
Salvador Fité va fer un bon treball. Combinà la intriga amb uns números cantats –la música és de Romà Pujadas- que, en lloc de trencar la tensió, la mantingueren. Els actors de la Joventut de la Faràndula van sortir, en general, aïrosos de llur comesa: M. Àngela Farràs, M. Carme Arís, Anna M. Costa, Josep M. Pladevall, Eulàlia Arís, Joan Serra, Conrad Oliver, Ricard Serra, Ramon Vidal i M. Dolors Castellví es mostraren eficaços en els gags que donen agilitat a l’obra.