Estimat Stavros
Josep Vallverdú
La Galera, 1999
Article de M. Eulàlia Ventalló a Faristol, 34 (juny de 1999):
Josep Vallverdú ens trasllada a una petita illa de Grècia on s’ha comès un crim. Seguirem amb delit les investigacions del tinent Mesiti per saber qui era la víctima: un curiós personatge que va emigrar a Amèrica i que va viure diferents identitats, evidentment amb diferents noms, cosa que dificultarà totes les recerques. Ell va voler, però, tornar a la seva terra per saldar un deute i algú també ho va fer per cobrar-se’n un altre. Però quina relació tenia la víctima amb l’ecologista Stavros i amb Larina, la mestressa de la taverna, únic lloc que freqüentava a l’illa?
Josep Vallverdú, amb el seu estil acurat i amb un llenguatge precís i ric, ens manté l’enjòlit fins a les darreres pàgines d’aquesta interessant novel.la policíaca. En alguns moments, però, queda una mica barroc i les descripcions poden arribar a ser una mica feixugues. És, malgrat tot, una bona novel.la d’intriga.
Article d’Andreu Loncà a Àrnica (juny, 1999):
La novel.la és escrita amb un to cinematogràfic de novel.la negra molt acusat i amb un domini exemplar de la tècnica narrativa. El principi i el final són fets a base de diàlegs molt formals que arriben a ser feixucs i espessots (el final amorós de l’Stavros amb una noia dita Cleo conté un embalum de llenguatge antiquat i ple de sobreentesos, característics d’una politesse noucentista, potser). L’acció és reduïda a la mínima expressió, és el mateix protagonista qui conta, a vol d’ocell, la seva vida, amb flamarades lluminoses i trossos opacs. El relat comença amb un assassinat inicial ritual i prossegueix amb una recerca feta pel tinent Mesitis i per un sergent indolent. No queda cap cap sense lligar i tot esdevé explicat, mastegat.
Ambient mític d’una illa grega dita Piranos, tancada i plàcida, ben dibuixada –assemblada a l’illa de l’Holandès de Ferran Torrent-. Personatges esbossats esquemàticament: Latina, tinent Mesitis… El personatge central, Manòpulos, és una consciència que coneix el remordiment i actua, significativament, pactant amb el seu passat i acceptant un fill que va abandonar fa més de vint anys. Esdevé el pare que reconeix el fill i, d’amagat, li deixa en herència un tros de muntanya de l’illa perquè pugui dedicar-se a estudiar els ocells i salvaguardar-los (concessió a la galeria: la flaca per l’ecologia; i transsumpte psicològic del narrador).
Novel.la cinematogràfica, doncs, amb recerca policial, però també pintura d’un ambient mític d’illes gregues inventades i somiades, conflictes d’identitat falsejada i reconeguda i, al capdavall, reconeixement final d’un fill oblidat. La novel.la de lladres i serenos desemboca en una història que la depassa i mostra, posem per cas, com el diner, vist en positiu, por ordenar les vides i aconseguir ser usat per a fins nobles i útils i com les persones poden pactar amb llur biografia.
Article d’Andreu Sotorra a l’AVUI (20.05.1999) titulat: Una bona dosi d’estil