Joan Cornudella Olivart (Inèdit)
Lleida, dijous 22 de març de 2007
Amic Josep, Isabel, Lara Toro, directora de l’editorialla Galera, amics i amigues, lectors i lectores, bona tarda i benvinguts ala Capitaldela CulturaCatalana.
Des del moment que l’escriptor Josep Vallverdú em va demanar de presentar el seu nou llibre d’aventures, no he deixat de buscar retalls o imatges que m’evoquessin el món dels pirates. Us puc confessar que no anava per casa disfressat de pirata per ambientar-me en la lectura del seu nou llibre. Sóc home de teatre, però no tant! El que sí que he fet és anar a la recerca de material que em submergís en aquest món tan fascinant dels bandolers del mar. I déu n’hi do el que he trobat, només remenant per les prestatgeries dels meus fills. He de dir que l’atzar ha jugat a favor meu. M’explicaré. A casa som subscriptors de Cavall Fort des de fa molts anys. Ho som i ho serem per convenciment i per militància. La portada de la revista de la segona quinzena de gener d’enguany anava dedicada íntegrament als pirates, en particular, a l’entranyable Cresques que ens fa parar bojos amb les seves aventures dins i fora del paper. Però no n’hi havia prou amb això, que al número següent- ja entrats al mes de febrer- el 23è concurs de portades del quinzenal juvenil proposava el tema dels pirates, una paraula que -arrelada al nostre subconscient- ens fa pensar en aventures, en vaixells amb veles i canons, en el mar, en acció, en històries romàntiques o cruels, en tresors…
I més encara. Rescatava de la pols un vídeo de l’Illa del Tresor que l’any 1994la Vanguardiaregalava als seus lectors els dissabtes. Per cert, una col·lecció de clàssics universals que va rebre el premi a la millor sèrie de dibuixos animats als Estats Units, concedit per la prestigiosa National Education Asociation of America. Un cop més l’he revisionat per familiaritzar-me amb les imatges que els lectors ens hem d’imaginar quan llegim el text original de Robert L. Stevenson o les múltiples versions que s’han fet a partir d’aquest clàssic de 1883. I ja a darrera hora descobria en un videojoc que existeixen també els pirates de barret de palla i els de barba blanca. No cal dir que la gran aventura de One piece (en versió còmic, dibuixos animats televisius i per a videoconsola) està de moda entre els adolescents, així com les icones de la calavera, dels cofres del tresor, de les bótes de rom, de les espases i de l’àncora.
Ambientat mínimament per diverses bandes, m’he deixat aconsellar per l’autor a l’hora d’encarar-me amb la lectura del “Testament de John Silver”. Ell m’ho ha posat molt fàcil. Ho he de reconèixer. M’ha donat –com a bon navegant- un reguitzell de pistes per arribar a bon port. I li he fet cas. Aquesta novel·la -a mig camí entre el món juvenil i l’adult- engresca de seguida el lector perquè et trasllada immediatament a un món que ja coneixes, que forma part del teu imaginari. Es tracta d’una ficció biogràfica del coix de l’Illa del Tresor, després de l’aventura illenca. Naturalment, a l’anglesa, fascinat -com sempre ha reconegut l’autor- pel segle XVIII anglès. Més d’un lector s’haurà preguntat què havia passat amb en John Silver. És probable. Tot comença precisament a partir d’aquesta situació. Fins a la seva mort, i narrat des de l’òptica de dues persones diferents, John Silver fa un camí dramàtic, de perdedor, provant inútilment de fugir del seu passat. És curiós que Josep Vallverdú insisteixi en un dels seus “vicis” més aplaudits per la crítica: el fet d’agafar personatges literaris i buscar-los una segona vida o narrar-ne els imprevistos des d’una altra òptica. Ell m’ha recordat els exemples de “El viatge del Dofí Rialler” o de “Les raons de Divendres”, en el pròleg del qual explica obertament aquesta dèria.
“L’autor [Josep Vallverdú] té una flaca per aprofitar personatges literaris i perllongar-los la vida de ficció o crear per a ells nous espais i peripècies. Transgressió profitosa, exercici estimulant, gosadia quasi d’adolescent. Ho va fer en la novel·la juvenil El viatge del Dofí Rialler del 1991, on imagina Jim Hawkins, el gat de bord de l’Illa del Tresor, arribat a adult i esdevingut navilier, el qual, en casar-se, proposa a la seva dona de fer una nova singladura fins a la famosa illa, indret que no havia revisitat mai. El viatge, com en tantes novel·les de translació, és l’aventura. Un tomb de rosca més: imaginar que en el mateix escenari del llibre original, podem esculpir els personatges des d’una altra perspectiva que no la de l’autor clàssic. I també, per consegüent, les peripècies”.
I de nou, l’encerta de ple. El fet que torni a partir, per escriure aquest llibre, de l’Illa del Tresor és només una excusa. Ara bé, una excusa enderiada, sòlida i conscientment treballada. Un punt d’arrencada que fa servir molt sovint per crear tota una altra història a propòsit d’un personatge misteriós o mig oblidat extret de la ficció viscuda intensament. En d’altres ocasions, també ho farà partint de la realitat vivencial.
Però, què recordem els lectors de l’Illa del Tresor del pirata John Silver o Silver el llarg? Sabem que era cuiner i amo de la posada dela Ullera.Caminavasempre recolzat en una crossa perquè li faltava una cama. Portava un lloro en una gàbia, a qui li deia capità Flint, en record del famós pirata. Era molt astut. Havia fet 50 anys. Somiava, que un cop retornats del viatge, es retiraria per sempre a viure com un cavaller honrat. I ens feia creure que la seva dona ja havia venut la posada i que l’estava esperant amb els diners. Després de les aventures i desventures a l’illa havia seguit el seu afinat instint de bucaner per fugir de nit. Ben Gunn els va confessar que ell mateix l’havia ajudat. Ho havia fet pel bé de l’expedició, perquè era perillós viatjar amb ell al vaixell. Tots es van alegrar d’aquella fugida, encara que s’hagués emportat un sac de monedes que li havia de fer servei en futures aventures. De John Silver, mai no en van tornar a saber res: ni els expedicionaris de la ficció ni els lectors que devoraven àvidament les històries de Robert L. Stevenson.
Ara l’autor ens obre aquesta possibilitat: saber què se’n va fer del vell John Silver. Abans, però, ens recorda que aquesta dèria ja li ve de lluny. Fa anys va publicar un conte a la revista “Tretzevents” que dóna una de les pautes. Jim Hawkins, ja gran i establert com a navilier, rep al club la visita d’un advocat que- sota secret de confessió- li lliura un obsequi de part d’un moribund. És la ullera llargavista de John Silver. Les condicions són molt restrictives: no es pot saber ni la procedència ni el nom del donant i encara menys emprendre la seva recerca. Aquest tema- fins ara només esbossat- el perseguia. Per tant, calia establir un lligam més fort entre Jim i John i, passats més anys, decidir-se a indagar en les vivències de John Silver. Ara ja deuria ser mort i aquella prohibició de buscar-lo ja no té vigència. La curiositat el porta a anar més enllà de les peripècies de l’illa. Silver va viure un grapat d’anys. Era un gat vell. Tenia l’habilitat de salvar sempre la seva pell endurida. Tenia coses de serp, s’amagava sempre que ensumava perill. Havia canviat, fins i tot, d’identitat. Del cert i amb detall les seves aventures només queden mig dibuixades gràcies a les explicacions del reverend Samler i del vicari Tarn, que les amaneix en forma de narració. Així tenim un mapa ben aproximat de com devien anar les coses. La presència dins el relat de Jim i els llarguíssims fragments de narració del vicari Tarn componen una mena de doble punt de vista per a servir-nos el plat novel·lístic resultant.
I l’autor, amb ploma magistral, ens descriu un John Silver que sap fer tots els papers. Home d’orígens humils però que havia adquirit maneres. Ell no prenia te, només rom. Deia que s’havia acostumat temps enrere, amb el tracte amb els pirates. N’havia vist de tots els colors en la seva personal història de pirata. No tenia ni amics ni parents. Rude, traïdor, cínic, trampós, analfabet, gens de fiar, astut, sense moral i alhora fascinant i molt pràctic, estava obsedit per ascendir de categoria social. “Era la imatge que ell volia trasmetre –ens diu l’autor-, la d’una persona de classe superior a què de debò pertanyia. Va imaginar-se ell mateix de governador o principal en una illa”. El seu únic objectiu era tornar a Anglaterra i menar-hi la vida de senyor que sempre l’havia il·lusionat. I el fa moure marcat per les ingenuïtats, per les restes d’infantilisme i per certs aires de grandesa. Silver no ho volia admetre, però era un perdedor. Un home sense principis que només anava pel benefici material i que sempre havia sentit afecte per Jim Hawkins, a qui no havia tornat a veure des que era un vailet, però de qui havia seguit la trajectòria. El seu passat de pirata el traeix sovint i, finalment, el porta a l’abismal viatge a Tettle.
Josep Vallverdú, amb llenguatge molt travat i incisiu, fa viure (i sobreviure) el protagonista de la novel·la entre l’atzar i la malastrugança. Darrere d’un mal pressentiment (l’episodi del Pongo, l’home simiesc de la selva), darrere d’un retrobament inesperat (l’episodi de Gray, el company dela Hispaniola) o darrere d’un cop de geni (l’episodi de la moneda d’or que havia robat la noia irlandesa) sempre hi ha una desgràcia que l’acompanya en la majoria de les seves accions. La mala sort no el deixarà mai. I viu obsessionat per un somni i un malson. El mar era un somni present. “S’havia afanyat a oblidar la vida de navegant, però la terra ferma no era tan poc ben bé el seu medi”- ens recorda l’autor quan John Silver s’havia instal·lat a Girvy gràcies a la reobertura de la taverna del faroner, arrendada a la viuda Lachlan. I el seu malson malaltís era prendre venjança de la dona traïdora que havia esperat que fes un viatge per deixar-lo plomat. No supera que sigui enganyat, humiliat i vençut per una dona. “Ell, astut com una guilla, calculador com un tigre, havia badat com un passerell!” – ens apunta el narrador. Aquesta set de venjança l’acabarà destruint. L’únic que ha estat capaç de comprendre’l és el jove Hawkins. “M’estimava. Silver havia patit prou per estar net d’antigues culpes. I era un perdedor”. El lector també pot arribar a fer-ho si entén que John Silver havia estat tocat per la desgràcia. En el fons ja s’havia insinuat anteriorment: “En el terreny honrat només sabia portar una taverna. En el terreny de fora de la llei, havia estat expert en bucaneries a les ordres de Flint i, per descomptat, mestre de malifetes a doll en l’aventura de l’Illa del Tresor”.
El Testament de John Silver ja és un clàssic des d’avui. L’originalitat de la seva proposta narrativa trenca fronteres. Sense cap concessió a la simplicitat, crea una història impecable i contundent que no deixarà indiferent a cap lector. Hi ha passió, acció, enjòlit i astúcia, ingredients que captiven en tot moment. I, per damunt de tot, la creació d’un nou univers literari. Haurem de vigilar les còpies pirata i, sobretot, confiar que aquest llibre no sigui piratejat per internet.
I acabo. Sabem, per part certa, que el que més li agrada és la creació o recreació de llibres per a la jovenalla. Això és indiscutible. Ell sempre ha confessat que és importantíssim i que és un acte de servei escriure per als joves. I també sabem, per part seva, que quan rep una carta d’un jovenet o d’una noieta desconeguts, dient-li que tal llibre seu els ha agradat, aleshores fa festa major, una festa major íntima, però plena de picarols. Esperem que en rebi un cabàs i mig, com a mínim, dels joves i un covenet terroler més, d’aquells adults que tenen cor de pirata, ni que només sigui entre somnis.