“El testament de John Silver”, de Josep Vallverdú

(Text inèdit d’Anna Sanegre)

He rellegit L’illa del Tresor després de molts anys i tot seguit he llegit el llibre de Vallverdú. Aquest darrer ha estat per a mi un llibre excel·lent, que no té res a envejar als grans llibres d’aventures.

Pel que fa a l’estil, m’ha agradat la narració fresca i trepidant que fa que no puguis deixar el llibre, per a mi semblant a L’illa del Tresor.

Des del començament s’avancen els esdeveniments, ja que se sap que John Silver ha mort, però de mica en mica es van teixint les aventures que formaran la seva vida, després d’aquella primera a l’Illa del Tresor.

L’acció transcorreguda a diferents llocs geogràfics fa que el llibre sigui amè, rítmic, mogut… sempre canviant d’escenaris i anant d’un lloc a l’altre. Jo diria que tant o més que el llibre d’ Stevenson.

Està explicada per dos narradors diferents (també passa el mateix a L’illa del Tresor) Jim Hawkins i el reverend Tarn, i cadascú fa les seves aportacions per anar descabdellant la història.

A l’últim capítol, on conflueixen totes les informacions sobre la vida de John Silver, els dos narradors fan un magistral resum, aquesta vegada dirigint-se directament al públic que els escolta. El lector a poc a poc anirà fent-se  a la idea que ha arribat la fi de John Silver i, al costat del somriure que malgrat les fatalitats que li esdevenen sempre ha conservat, s’hi barrejarà  qualque llàgrima per aquest personatge excepcional i entranyable que hem pogut seguir, primer de la mà d’Stevenson i després de Vallverdú.

Crec que el personatge de John Silver és ideal per “treure-li suc”, com així ho ha sabut fer Josep Vallverdú. El protagonista ens transmet una estranya simpatia tot i ser un home ple de defectes. Tal com li passava a Jim Hawkins: “Jo no ho diria a ningú, però mantenia una secreta simpatia per aquell bergant”. Ens demostra que és un home de qui no ens podem refiar però, en canvi, qui no es refiaria d’ ell després de sentir-lo parlar? Vicenç Pagès Jordà el descriu amb aquestes paraules: “Amable, coratjós, sobri, intel·ligent, traçut, net, eloqüent, estalviador i pervers”. Cadascun d’aquests adjectius, però, només quan li convé ser-ho, afegiria jo.

Cal remarcar la reacció de John Silver quan es troba que de caçador, passa a ser el caçat. De lladre, passa a ser a qui han robat. La seva ràbia llavors és enorme i es transforma en ànsia de venjança, més que no pas en afany de recuperar el tresor. Aquest fet sorprèn també al lector, ja que pel seu tarannà, s’espera el contrari, que sigui ell qui robi els diners a la vídua. I parlant de la vídua, és curiós que, tot i que en ambdós llibres les dones hi tenen poc paper, sigui després una dona la que desencadena el malmès final de John Silver. Em sembla bé que sigui una dona “la dolenta”, la que deixa al temible pirata amb un pam de nas. En podem fer, si volem, una lectura prou bona. A més, crec que aquest personatge, com també passa amb John, podria estirar-se i treure-li molt de suc.

M’agradaria assenyalar un fragment del llibre –el trobo genial- on Jim Hawkins parla de John Silver com el seu amic i aclareix al públic per què l’anomena amic: “Potser us costarà de comprendre-ho, i em sap greu. Hi ha moments, afectes, situacions, que cal haver viscut per qualificar-los. Ningú no és tan desposseït d’ànima que no tingui moments bons. Silver, m’estimava, tot i que de vegades m’havia utilitzat per a les seves ambicions. Penso ara, al capdavall, que Silver havia patit prou per estar net d’antigues culpes. I era un perdedor”.

Crec que hi ha grans obres literàries que han servit de model per a totes les obres posteriors que s’han fet i que totes les novel·les de pirates estan inspirades d’alguna manera en  l’illa del tresor, tal com totes les novel·les romàntiques prenen com a model Romeu i Julieta, o com les de traïcions ho fan amb Hamlet. Per tant, crec que és un gran referent literari i penso que Josep Vallverdú s’ha sabut posar a l’alçada d’ Stevenson amb aquest “testament” de John Silver.

I m’agradaria acabar aquest comentari  amb una frase que crec que és una mica la filosofia que tenia el personatge de John Silver i, per tant, el defineix força bé i, al mateix temps, la trobo extraordinàriament rica i sàvia: “El que cal en tota ocasió i ventura és veure-les venir”.