Guillem Viladot
URC, 8 (Hivern, 1993)
Hola, Pep. Ja saps qui sóc: el poeta de Riella. I què vol dir “ser” poeta avui en dia? A mi em sembla que és un pur eufemisme. Potser anomenem poeta a aquella persona que exerceix de contradictori, és a dir, aquella persona que es basqueja per a no ser el que és o per a ser allò que no és. Poeta potser és practicar el tot i l’excés sabent, per endavant, que una i altra cosa es paguen. Ser poeta potser és reivindicar el femellisme, l’esquerra, el caos. Tu també has estat públicament una mica poeta. Ves a saber si secretament ho has estat sempre. Reivindicar el femellenc com un dret a saber l’origen, és a dir, la mort, perquè allà on generem hem de morir. Reivindicar el caos com a únic indret possible d’aquest origen. Reivindicar l’esquerra a la manera taoista en tant que possibilitat única d’una renaixença continuada, o com un dret a la unitat, a la no-esquizofrènia. Odio tots aquests noiets barbamecs que avui en dia es titulen poetes com un fet social, com qui vol un seient assegurat en el trajecte del bus i des d’ell proclamar la xafarderia del no res. Crec que no és sa l’odi, però a través seu es fan catarsis necessàries. Recitar un poema no és un acte exhibicionista sinó un acte d’auto-erotització respecte el qual tothom és estrany o un intrús. El poeta reivindica el dret a la solitud, al menyspreu, a no ser ningú més que ell mateix.
Jo diria que tu n’has sortit bé de la temptació del ápeiron, del desig del no-perible o infinit. En certa manera, però, no n’has fugit del tot, perquè l’ápeiron, com diu Jager, és allò del qual brolla tota cosa i l’indret cap a on retorna tota cosa. Segurament, com tu has fet sempre, no servint més que la lucidesa de la servitud útil.
La teva literatura per a infants i adolescents, tots els teus assajos i tota la teva narrativa admeten aquesta serenor. Deixa-m’ho dir: la serenor del savi com la d’aquells grecs que es passaven la vida creant déus amb els què creien només que com a objectes poètics; així de clar des d’Homer. Tota la teva literatura potser ha estat un déu, un objecte poètic meravellós que ens convida al més pur escepticisme. L’home que es compromet amb la servitud d’una llengua i d’un país periples. Aquesta és la devoció més exemplar: presentar la llengua i el país com una essència que ho deixa de ser des del moment que és un objecte poètic: el nostre únic déu que hem bastit a imatge i semblança nostra.
Potser la teva Catalunya Visió és on alena amb més extensió aquest escepticisme serè. Deixa que digui de seguida, que en parlar del país, Josep Pla ho fa des de l’acràcia genial i babèlica. Tu, en canvi, ho fas des de l’asèpsia brillant. Tu has trepitjat, pam a pam, totes les contrades, i el país és això que es veu, no pas allò que hom imagina, fabula o mitifica. El país que tu narres és el país real, objectiu, entronitzat en la circumstància afímera de la història.
Caldria que algun estudiant espavilat aprofundís en la teva obra cap aquesta direcció. Jo només posaré un exemple: “Serres petites, baixos turons, entrellat magnífic i complex d’altures i de valls: Segarra. Fondals fluvials sense rius. Cels infinits sense núvols. Ventades sense aturador: Segarra. Tradició i silenci. Eixut i glaçades. Calcàries i margues: Segarra”. Es diria que el text és tret d’una redacció zen. Una vegada, un aspirant a monjo preguntà al mestre: què és el zen. I el mestre li feu: veus aquesta pedra? Xuta-la. El noi es queixà de la patacada. El mestre replicà: això és el zen. Quan llegim Vallverdú, per exemple la seva Catalunya Visió a cops sentim l’agressió de la realitat. Ens podem queixar tant com vulguem, però aquest és el nostre país, no en tenim cap més. I sense alternativa, l’hem d’assumir com ho fas tu: amb la fe del pragmàtic, de l’agnòstic i del clarivident.