Gira-sol d’una història: Josep Vallverdú: l’escriptor i l’home

Individualista al servei de la col.lectivitat. Solitari però gens insolidari. Emotiu i sensible.

Als dotze anys va escriure un poema i als tretze uns «Pastorets» que ell mateix va il.lustrar.

Ha residit molt de temps a Puiggròs, comarca de Les Garrigues, lluny del brogit urbà i envoltat, sovint, de la boira espessa, «una boira insidiosa, acotonada, estupidament engolidora de colors, agrisada i inútil».

S’ha dedicat a la docència, tot i que no li agradava massa donar classes. Els seus alumnes, però, l’admiraven i el continuen admirant.

Per veure’l feliç doneu-li un ambient camperol, amb repòs i estabilitat, amb un hort per conrear personalment. Per veure’l més feliç encara, deixeu-lo escriure i, sobretot, novel.la per a gent jove. Ha guanyat multitud de premis i ha estat candidat al premi H.C.Andersen, que ve a ser el Nobel de literatura per a joves.

Té una gran dèria per publicar. Només a La Galera, a la col.lecció «Els Grumets», hi té 20 títols que sumen més d’un centenar d’edicions. El seu llibre Rovelló porta ja disset edicions en català i ha estat traduït al basc, al francès, al castellà, a l’italià i, fins i tot, al rus i és el llibre que més premis ha guanyat en els últims trenta anys. «No es pot dubtar -diu el crític Francesc Boada- de la trascendència social de la seva obra, si es té en compte com és de reduït el nostre mercat».

Pedrolo el qualificava de «fabulador» i Francesc Danès de «grafòman impenitent». Altres persones han dit d’ell que és un «agitador cultural», un home «xop de cultura» o un «pedagog del civisme». Isidor Cònsul el defineix com a «escriptor tot terreny» per la diversitat de la seva obra. Ell es considera «home-castell». Es, probablement, l’escriptor més llegit entre la gent jove del nostre país.

Apunts biogràfics

Josep Vallverdú va néixer a Lleida el 9 de juliol de1923. Ales cinc de la tarda. «Això em col.loca dins la línia astrològica dels cranc. I certament, tinc molt a veure amb les característiques generals que se solen assignar als que tenen aquest signe zodiacal».

Va néixer al carrer del Carme, número quaranta. «Era un entresol petitíssim i fosc, que encara existeix i en el qual només hi vàrem residir fins que va néixer la meva germana, és a dir, dos anys i mig». Josep Vallverdú no recorda res d’aquella casa. D’allí es van traslladar a una segona residència. «Jo sóc home de moltes residències, tretze o catorze al llarg de la meva vida». Aquesta segona residència estava situada on després es va aixecar l’Escola del Treball, als afores de Lleida. Era una mena de torre amb un jardí al davant. «En tinc algunes imatges, d’aquesta vivenda. Per exemple, una dutxa que el meu pare, que practicava la natació i era àrbitre, s’havia fet construir a la casa. Un recambró molt petit amb les parets de portland». Però també hi van estar poc temps aquí ja que els seus records s’enfilen als cinc anys d’edat quan va començar a anar als Maristes del carrer de Clavé, darrera mateix d’on vivien. «Aquesta casa em porta ja molts records d’infantesa. Recordo que els Reis em deixaven coses al balcó. O una gran nevada en què el meu pare ens va fer un ninot de neu que era la testa d’Angel Guimerà». Va ser en aquest pis quan va començar a fer teatre. «A la revista “Jordi” s’hi publicaven unes històries, d’ombres xinesques que jo representava a la meva germana, com a única espectadora. Havia de ser molt jove. Potser set o vuit anys». També recorda que una vegada el pare va dur un gosset, un cadell que va durar mig matí perquè la mare va veure que ho destroçava tot. «I el van donar a algú amb molt disgust per part meva que començava ja a tenir bastant interès pels animals, interès que he mantingut tota la vida i que m’ha portat a escriure algunes de les més importants novel.les amb ells com a protagonistes». La residència a Lleida alternava amb les estades a Sant Martí de Maldà, als estius, a casa els avis paterns.

Aquesta segona casa va durar fins a 1930 o 31  en què la família Vallverdú va traslladar-se a la que seria residència definitiva a Lleida, ala Ramblade Ferran, n. 15, tercer pis, una casa on avui hi ha els edificis dels Jutjats. Aquesta va ser la darrera residència a Lleida. En van marxar al 1938, amb els bombardeigs i la imminent entrada a Lleida de les tropes del general Franco. «Bàsicament perquè la salut de la meva mare, deteriorada, no aconsellava de quedar-nos en una ciutat assetjada i en la qual era més freqüent l’estrèpit dels canons i el bombardeig que no la tranquil.la conversació diaria».

L’avi i el pare: dos homes influents

Els avis materns procedien de Les Garrigues. Vallverdú no els va conèixer mai. No passa el mateix amb la família del pare. Aquesta sí que va ser molt més coneguda per a ell ja que hi va mantenir una relació constant. «En primer terme perquè els estius els vaig passar sempre a Sant Martí de Maldà. En segon lloc, perquè el meu avi tenia en mi la vista fita. Era un home que em va estimar sempre molt. Jo era el seu nét predilecte. Dipositava en mi les il.lusions que no havia dipositat en el meu pare. El meu avi patern era tot un tipus. Personatge alt, ferreny, amb un aspecte volgudament marcial. No havia fet el servei militar i, potser per això, era un admirador dels militars. Era carlí i era mes aviat autoritari, intransigent en tots els aspectes. Tota la vida havia considerat que els d’esquerres eren uns desgraciats. Tenia idees absolutes i radicals. Era catalanista i del somatent. Era caçador. Li agradaven les armes. Tota la seva vida va ser un conservador que va viure al poble. Va ser un petit propietari rural. De vida molt endreçada. Era molt ordenat. Es va casar als 19 anys. Aquest home va influir molt en mi. Va morir als 83 anys. Em portava a l’hort, a caçar, a la muntanya. Em va ensenyar on eren els arbres de la fruita de secà, que és la fruita més dolça que hi ha. Em va ensenyar la tècnica de l’hort. Aquest contacte amb la naturalesa va ser molt important».

Va influir en l’educació en la naturalesa, no en les idees. Les idees de l’avi eren completament contraposades a les del pare. Mentre l’avi era radical, de dretes, militarista, carlista, el pare era urbà, lliberal, d’acció catalana, republicà, sense cap excés ni radicalisme… «Si l’avi em va ensenyar l’educació o l’observació de la naturalesa, el meu pare em va ensenyar què és la vida de ciutat, què és la vida crítica, la noció del deure, el manteniment de les pròpies conviccions… Va ser un model de civilitat tota la vida. Als 14 anys ja no podia aguantar la vida del poble i se’n va anar a la ciutat. Volia dur sabates i anar vestit». L’avi el va dur a Lleida a una botiga de teixits perquè aprengués l’ofici de dependent que va aprendre molt bé fins acabar essent gerent d’uns magatzems de teixits a Lleida. La seva formació va ser d’home de món que va voltar per Manresa, Barcelona, Lleida…

La mare havia estudiat una mica al poble, i després, a Lleida, va fer una curta carrera de mestra elemental que no va exercir mai. «Tenia una gran sensibilitat i un gran sentit per les tasques casolanes. Des de molt jove tenia el fetge malament. Era una dona de salut precària. Va envellir prematurament i va morir als 42 anys».

La germana era molt diferent al Pep. Tant pel que fa a la constitució física -era primeta- com per les actituds mentals. «Era bastant rebel i independent. Això li havia portat problemes. Jo era aquietat, obedient, aplicat en els estudis, a jugar sol, a inventar-me jocs. M’agradaven les paraules. Vaig excel.lir aviat en les lletres. Abans del deu anys ja consultava el diccionari, cosa que continuo fent encara. L’àrea de ciències no anava tan bé. Vaig tenir una certa obesitat a partir dels vuit nou anys i això em posava en inferioritat de condicions amb els altres nois. Inferioritat que intentava superar amb intel.ligència, amb enginy… Més tard vaig fer algun esport, tot i que sempre eren esports individuals ja que una de les característiques del meu caràcter és l’individualisme».

La llosa de la guerra

Anava avançant en els estudis però va esclatar la guerra i el va sorprendre a Sant Martí de Maldà. Era el juliol. Estava de vacances. «El meu avi tenia una bona biblioteca i llegia força. Al poble se l’escoltaven molt. Ell va començar a dir que les coses no anaven bé i que això dela Repúblicas’acabava. Això li va portar problemes que jo recordo perfectament -tenia aleshores 13 anys-. Vaig comprendre que jo pertanyia a una família de facciosos. Jo no ho era, i el meu pare tampoc, però el Comitè no em va deixar sortir del poble». L’avi fou portat a la presó de Lleida. Cada nit els del Comitè triaven alguns detinguts per afusellar-los. Els Vallverdú van tornar a Lleida. «Recordo que no podíem anar a dormir fins que no sentiem els espectecs dels trets, molt secs, com una fusta que fregués contra una altra. El meu avi no va ser afusellat, però vam passar un temps d’angoixa. El pare va aconseguir que fos alliberat».

L’avi va tornar a casa i es va estar amagat al pis. Mentrestant va esdevenir-se el gran bombardeig de1937, aLleida. Fou un bombardeig civil indiscriminat que va causar morts i molts ferits.

Va arribar l’any 1938. El jove estudiant havia fet el tercer curs de batxillerat. S’acostaven els franquistes. Lleida no era segura. El seu pare va estimar que era millor marxar i es van refugiar a Puiggròs. Cap a l’hivern tornaren a Sant Martí de Maldà. Aquell hivern va ser molt difícil, amb molt fred i moltes requises. El vint de gener del 39 van sentir un gran estrèpit. «Les tropes dels carrabiners havien volat el campanar de Sant Martí, un dels campanars més alts, de finals del segle disset. Era l’últim regal que ens deixaven. L’endemà les campanes de Maldà tocaven a glòria. Era l’ofensiva final. Saludàrem les tropes espanyoles».

El pare es va quedar a Barcelona. No volia i no podia tornar a Lleida. El van acomiadar de l’empresa. La resta de la família va tornar a Lleida. La tornada, a finals de gener, just acabada la guerra, mereixeria un llibre. «Vam anar amb camions militars. Amb el fred que feia al gener. Ens vam trobar que no hi havia pont. Vam passar per un pontó petit. Vaig veure enderrocs, fumeroles per tot arreu. La gent caminava com uns desenterrats. Molts tornaven a Lleida. Una ciutat desfeta. Havia sofert tot el setge d’aquells vuit mesos».

Van passar l’any 39 molt penosament a Lleida. El pare el va passar a Barcelona a casa d’un germà de la meva mare. La mare va haver d’agafar alguns estudiants a dispesa.

L’anada a Barcelona

Va arribar el moment de traslladar-se a Barcelona. El  pare els reclamava. Era el 1940. El Pep havia acabat a Lleida el sisè curs de batxillerat i li tocava fer el setè a Barcelona. Això li va permetre d’entrar en un circuit diferent del que havia viscut fins aleshores a Lleida. A Barcelona hi va viure des del 1940 al 1949.

El pare va tenir la primera botiga situada al carrer València, cantonada amb Bailén, prop del mercat dela Concepció. Veniaroba, llençols, estampats, etc. Quan començaven a respirar econòmicament, la mare va emmalaltir. De fet mai no havia estat bona. A partir de 1940 el fetge la marejava. Se li va complicar el pulmó. Va estar tot un any fent llit. «Vaig haver d’aprendre, als meus setze anys, a donar injeccions. Al final ja no trobava carn per donar-les-hi. Veure la mare que s’està esgotant d’aquesta manera, que s’està exhaurint com un filet d’aigua cada vegada més prim és molt impressionant però, al mateix temps ensenya molt, i si això et passa a l’adolescència et revesteix d’una capa d’escepticisme per la durada de les coses més belles i més transparents. No és que ho vegis tot més opac si no més clar, però no acabes de creure ja mai més que les coses han de ser per sempre boniques. En tot cas, va morir la mare, al 1942 i jo que no disposava de càmara fotogràfica vaig passar dues hores dibuixant-la en el llit de mort. Conservo encara aquest dibuix. Volia fixar el rostre últim, aquella antiga bellesa en el paper. El pare va quedar molt desconsolat, li va costar de superar la mort de la mare».

Els germans Vallverdú van continuar estudiant. Ella anava a una acadèmia i es preparava per ajudar el pare a la botiga. «Va ser una excel.lent dependent. Jo havia ingressat a la universitat, després de fer el setè curs a l’institut  Menéndez y Pelayo. Conservo amistats d’aquella època: Jordi Carbonell de Ballester, avui secretari de la secció Filològica de l’Institut d’Estudis Catalans, Víctor Seix, mort estúpidament d’accident, als44, auna fira de Frankfurt, per un tramvia… Josep Vila Badó, metge dela Corachan, que va fer molt pel meu fill… Aquestes amistats em van introduir en una perspectiva nova de la societat, sobretot de la societat catalana».

A la universitat va matricular-se a filosofia i lletres. Tenia quatre cursos, llavors, la carrera. Dos cursos comuns i dos d’especialitat. I ja tenia al cap la idea de fer l’especialitat de filologia clàssica: grec i llatí. «Em semblava i encara em continua semblant que és una excel.lent base filològica i al mateix temps una formació de tipus cultural molt àmplia per la nostra tradició mediterrània. Vaig estudiar la carrera bé. Dins de la universitat vaig conèixer altra gent: Frederic Roda, Pere de Palol… Quan jo començava estaven acabant Badia i Margarit, Joan Triadú, Palau Fabre… Vaig fer bones amistats».

D’entre aquells estudiants varen fer grups bastant sans de gent que alguns diumenges sortien d’excursió. Hi havia bastant companyonia. Molts procedien de famílies d’arrels catalanistes. Hi haviala Isabel, com a una companya més. A tercer curs es van trobar altra vegadala Isabeli ell, però en un grup més reduït…  Van acabar la carrera al 1945 i, al mateix temps vam començar la relació. Una relació que encara dura.

Al cap de poc d’acabada la carrera un professor li oferia feina a la universitat, però cobrant poc. Ell però va decidir d’anar a buscar traduccions a Seix, a Arimany. A finals de 1947 el van tornar a cridar a la universitat perquè hi havia unes beques. Li van dir que la remuneració seria poca però treballaria amb el doctor Jordi Rubió. El doctor Rubió  treballava a Salvat i pel seu compte a l’arxiu dela Coronad’Aragó continuava la tasca d’investigador de documents de cultura que havia iniciat el seu pare. Necessitava un petit ajudant. Varen ser seleccionades quatre persones que es reuniren amb el doctor Rubió, al voltant d’una taula i al final després d’una conversa absolutament distesa el doctor Rubió va dir: “mirin, tots vostès tenen mèrits però em sembla a mi que el Vallverdú és el que ha fet llatí i com que a l’arxiu dela Coronad’Aragó s’haurà de trobar amb molts documents em decantaria per triar-lo a ell. «I em triar a mi. A partir d’aquell moment jo vaig tenir un mestre. Sempre he dit que hi ha professors i mestres. El doctor Jordi Rubió va mantenir una amistat fins quasi que va morir… Rubió em va ensenyar moltes coses sense fer-me classe. Vaig ajudar-lo durant tot un any, de 1948 1 1949.»

A banda d’això, Vallverdú es reunia amb uns amics: en Víctor Seix, Octavi Carulla i Soler Lluís, Josep Pereña, Magí Gonzalez Olivella, Antoni Vilanova. Es trobaven per parlar de coses més o menys cultes i ho feien al cafè Términus, cantonada Aragó i passeig de Gràcia. «Ara hi ha un banc, com a tot arreu».

Sant Feliu de Guíxols

Arribem a 1949 i el Pep no té una feina fixa. Ha intentat d’escriure guions per al cinema, ha traduit coses per a Seix i Barral i sobretot per Arimany. Un dia va trobar pel carrer Magí Gonzales Olivella i li va dir que li havien ofert d’anar a treballar a Sant Feliu de Guíxols, però ell no hi volia anar i li oferia la possibilitat d’anar-hi ell. Es tractava d’una empresa d’assegurances d’ensenyament i obria una acadèmia. «Aquesta acadèmia va durar un parell d’anys a les meves mans i després a les mans d’un altre. I mentrestant jo, a Sant Feliu de Guíxols vaig començar a afermar-me».

A més de treballar en un despatx d’exportació, va ficar-se en tota mena d’empreses culturals de la població. Una revista  que començava a sortir i en la que encara hi escriu: “Ancora”. Va començar a donar conferències. «Es a dir, vaig començar a madurar fora de casa. Jo considero que Sant Feliu ha estat un dels llocs on més vivament he estat mesclat amb la població». Un guixolenc d’adopció encara ho continua essent ara. En Pep ila Isabelvisiten periòdicament Sant Feliu, els amics que hi queden que per raó de l’edat són cada vegada menys. «Ciutat meravellosa on potser hauria volgut viure a l’hora de la jubilació. Es un dels llocs que m’agraden més d’aquest país».

El matrimoni Vallverdú

Va arribar el moment de casar-se. En Pep ja guanyava algun cèntim. Molt pocs però, malgrat tot, varen decidir que es casarien.

La cerimònia del casament va tenir lloc als Josepets, la parròquia dela Isabel, que vivia al capdamunt del carrer Gran de Gràcia. Van fer el viatge de noces a Madrid. Un viatge curt, de pocs dies perquè en Pep tenia pocs dies de permís a l’empresa on treballava, a Sant Feliu. Un any més tard va néixer, l’Eloi, l’únic fill del matrimoni.

A Sant Feliu, el matrimoni Vallverdú va ser molt feliç. Però molt aviat, al cap de poc de néixer van observar que l’Eloi tenia dificultats, dificultats constitucionals: era petit, era magre, plorava molt, era molt espasmòdic. «Aviat el dictamen va ser que el nostre fill no podia millorar, a banda la medicació, més que per una educació, però que la malaltia en si, és a dir, l’oligofrènia i conseqüències, les mantindria tota la vida, més o menys reduïdes per la medicació i al mateix temps una atenció per tal que fos el més sociabilitzable possible. Això és el que nosaltres hem intentat de fer i el que en els primers anys va fer heroicament la seva mare. Sobretot ella».

Els primers reconeixements

L’any 1954 el jove escriptor va decidir d’anar a un concurs estatal de novel.la juvenil d’aventures que convocava una editorial d’Alcoi. I el va guanyar. «Recordo que la novel.la la veig fer molt de pressa, perquè el termini era curt, però la idea va ser prou clara. Una novel.la molt neta molt trasparent, amb cinc episodis perfectament delimitats. I va guanyar». I això li va permetre de tenir el primer premi literari. El primer d’una sèrie que al llarg dels anys sumen més d’una vintena.

Quan l’Eloi tenia tres anys, és a dir, al 1956, i quan el matrimoni Vallverdú es trobava ben arrelat a Sant Feliu, aleshores van morir, en pocs mesos, el pare, i després l’avi. «Com que hi havia una hisenda de què fer-se càrrec, nosaltres vam tornar a terres de Lleida, vam tornar a Sant Martí de Maldà, a la casa pairal. Cap al novembre d’aquell any, ja vam passar a Balaguer perquè el director de l’Institut de Balaguer, que era un ex condeixeble nostre ens va dir que hi havia dues places de professors interins. I vam anar a treballar i a residir a Balaguer, deixant la casa de Sant Martí com a casa de vacances.

A Balaguer hi van estar dos anys. Durant aquest temps l’escriptor ja va escriure amb més intenció i en català, perquè s’acostava l’època de major apertura editorial. El primer llibre fou un volum de contes, «Festa Major», que va enviar a finals del 58 al premi Vítor Català, de contes, i va obtenir algunes votacions, però no va arribar a la final.

Al 1959, de l’Institut de Balaguer va passar a l’Institut de Lleida. «No perquè tinguéssim ganes de canviar, sinó perquè el nostre fill necessitava una escola adequada i a Lleida es començava a insinuar que es prepararia tot això dels minusvàlids i que hi hauria escoles especialitzades. De manera que vam anar cap a Lleida tots». Hi van viure deu anys.

A Lleida, Vallverdú es va tornar a donar a conèixer després de 16 anys. «De mica en mica vaig anar coneixent gent de la meva edat als quals no havia tingut ocasió de conèixer abans. Així em vaig anar introduint en els mitjans, per dir-ho així, intel.lectuals o inquiets de Lleida». Era l’any 60 i aquest any sí que va representar una decisiva transformació en el seu camí d’escriptor, perquè va poder veure publicats en català els seus primers llibres. Primer «El venedor de peixos», publicat per Arimany en una col.lecció juvenil, la primera que es va fer de novel.la juvenil, a Catalunya, «i que la va treure així, aconseguint els permisos no sé com». Més tard, va veure com l’editor Albertí s’interessava per alguns contes, del volum que havia fet amb el títol de «Festa Major», quan era a Balaguer, i que havia enviat al premi Víctor Català. Aleshores en va fer una antologia, set contes i els va publicar amb aquest títol de «Festa Major».

Literatura majoritària

El corrent d’escriure novel.la d’aventures, novel.la majoritària, que interessés a tothom, de fer que els infants llegissin i llegissin en català  començava a dibuixar-se clarament dins la ment de l’escriptor. Això coincidia a més amb la creació l’any  1961 de la revista «Cavall Fort». «Vaig començar-hi a publicar coses a partir de 1961 i durant molts anys vaig ser-ne un constant col.laborador. Ara sóc un col.laborador més esporàdic d’aquesta revista».

A partir de 1961 deixa l’Institut i se’n va al col.legi Sant Jordi i comença aleshores una etapa de traducció molt intensa. «Ha estat l’etapa de traducció més intensa de la meva vida, la que va de l’any 62 fins al 75, aproximadament».

L’any 62 és emblemàtic perquè neix Edicions 62 i l’editorial li dóna feina immediatament com a traductor de novel.les policíaques. Al mateix temps, una altra editorial, Herder, li encarrega traduccions de llibre religiós. «Les dues coses es complementen molt bé perquè quan deixava els renecs dels gansters d’una novel.la traduïa la mística d’un altre llibre».

Cap al 63 es decideix a escriure una altra novel.la juvenil, que va titular «L’abisme de Pyranos» i que va enviar al Premi Ruyra i el va guanyar. «Va ser el primer premi una mica sorollós, en català, que jo tenia. Això em va animar molt perquè era un premi de novel.la juvenil i a més va guanyar, em sembla, per unanimitat». Ramon Fuster i Rabés li va canviar el títol i li va posar «Trampa sota les aigües» i ha estat la novel.la més reeditada de totes les novel.les de Vallverdú.

El 68 és un any emblemàtic, també, perquè no sols van acabar la casa de Puiggròs i hi van anar a viure sinó que és l’any també que l’Eloi va poder deixar l’escola primària especial i traslladar-se a Sudanell que era el nou centre, acabat de construir, la nova ciutat laboral on començaria ja a treballar en tallers i on, a la llarga, ja s’hi quedaria internat.

L’any 70, amb una decidida vocació d’escriptor professional, Vallverdú decideix que deixarà les classes de Lleida, del col.legi sant Jordi per anar-se’n a fer classes a les Borges Blanques, a quatre quilòmetres de Puiggròs.

Es una etapa aquesta dels anys setanta als anys vuitanta, en què l’escriptor augmenta les col.laboracions a la premsa. Havia col.laborat a Tele Estel, a Serra d’Or, a Cavall Fort. Comença a escriure en català a la premsa de Lleida i a l’hora d’escriure pura creació literària es decanta decididament per la literatura juvenil. «Em trobo sol.licitat, afalagat pels editors de llibres juvenils». Tot amb tot es manté fidel ala Galerai a l’any setanta torna a guanyar el premi Folch i Torres per «En Roc drapaire». Més tard publica «L’home dels gats». Mentrestant continua traduint.

«Els 10 anys que vaig treballar a les Borges Blanques, al col.legi dels Caputxins, van ser excel.lents. Era només a un pas de casa, de Puiggròs a Les Borges Blanques. Tenia una gran llibertat de moviments. Era molt estimat a dins. Hi havia una cordialitat de tracte molt gran. Un claustre reduït i portàvem una vida de comunitat excel.lent».

A partir de 1979 ve una època d’estabilitat. Vallverdú ha publicat una colla de novel.les, bàsicament ala Galera. Desprésde «Rovelló», «L’home dels gats», «La caputxeta i el llop»… les sèries de «Catalunya Visió».. Després de «Els rius de Lleida», que varen fer per Destino… després d’haver traduït moltes coses, d’haver publicat «Bernat i els bandolers»… en fi, d’haver fet pròlegs, estudis… i d’haver-se donat a conèixer més o menys aixó, com un intel.lectual i d’haver escrit «Un cavall contra Roma»…no deixava de tenir un fil connectat amb la literatura per a grans. «En aquest sentit jo em decantava no per la narrativa sinó per l’assaig. I així, l’any 1970, vaig quedar finalista del premi Josep Pla amb «Proses de Ponent», condició de finalista que es repetiria l’any 1982 amb «Indíbil i la boira». Dic això perquè l’etiqueta d’escriptor únicament juvenil no m’escau i la rebutjo tot i que majoritàriament sóc un escriptor de literatura juvenil. Les novel.les se n’anaven succeint una a l’any. Perquè jo havia promès ala Galeraque els faria un llibre a l’any. I això ho vaig mantenir i ho he mantingut, encara».

«L’any 80 vaig passar a l’Institut que s’acabava d’inaugurar. L’any 1981, ja a l’Institut, vaig fer les oposicions a professor i el 82 el concurs de mèrits per accedir a la càtedra. Des de l’any 1982 jo era catedràtic de l’Institut de Les Borges Blanques, o sigui que jo em vaig fer funcionari molt tard».

L’any 1983 es publica «Indíbil i la boira» que és un dels llibres més personals, i a Lleida se celebren les festes de cultura Pompeu Fabra. «L’ajuntament de Lleida té la pensada de posar-me com a personalitat a la qual es dedica el premi». Durant aquest mateix any es va crear el premi d’assaig Josep Vallverdú. També és l’any que el trien dins l’Omnium Cultural com a jurat del Premi d’Honor de les Lletres Catalanes. «Però curiosament som al 83 i nosaltres comencem a pensar que al 88 ens jubilarem».

La jubilació

La família Vallverdú tria L’Espluga de Francolí com un lloc dels principals a fer la selecció definitiva en el moment de fer-se la casa on anaren a viure el 1988, any de la jubilació tant d’ell com dela Isabel.

«Ens anem fent grans. Van venint una sèrie de reconeixements. Obtens un tipus de premis que no els has buscat, i que són conseqüència d’una llasga tasca, d’una vida ja dilatada com per exemplela Creude sant Jordi o la condició de l’Escriptor del Mes que es va produir al maig de 1990. Al 1991 intensifico la meva producció. Reprenc la tasca d’escriure originals que havia quedat una mica interrompuda des de l’any 88». Es produeix l’ingrés a l’Institut d’Estudis Catalans.

Des de la jubilació fins ara Vallverdú ha intensificat també la seva col.laboració a la premsa. «A la premsa regional perquè la premsa de Barcelona no sol obrir les portes». La premsa regional vol dir: «La Mañana», de Lleida; «Segre», de Lleida; la revista «Terrall» de Les Borges Blanques; col.labora a la revista «El Francolí» de l’Espluga; a la revista «Ancora» de Sant Feliu de Guíxols; a la revista «Presència» de Girona i a la revista «Ressò» de l’Ateneu de Ponent de Lleida; i un cop a la setmana també al diari de Tarragona».

«En l’actualitat em trobo recollint un material escrit de molt de temps, preparant-ne volums, de conferències, d’assaig i escrivint una o dues novel.letes juvenils a l’any. Realment tinc encara la picoreta que m’impulsa a escriure. Es a dir, mentre hi hagi aquest desig és possible que estigui dins d’un relatiu horitzó de joventut creadora, perquè ja he dit abans que escriure per la canalla rejoveneix en certa manera».

Un escriptor «tot terreny»

Josep Vallverdú és un nom inexorablement lligat, per sempre més, a la literatura infantil i juvenil. Amb quaranta-cinc títols ha esdevingut no sols un clàssic sinó un dels escriptors més prolífics i més guardonats en aquest vessant literària.

Ara bé, la narrativa per a joves és, només, una de les branques -la més esponerosa sens dubte- d’un arbre literari que ha crescrut agraït i fruitós. Són paraules del crític Isidor Cònsul que transcric al peu de la lletra pel seu encert i precisió. «Lluny de l’esquematisme i dels criteris d’especialitazació del nostre temps, -diu Isidor Cònsul- Josep Vallverdú ha esdevingut un autor tot terreny que ha interpretat, com qui diu, tots els papers de l’auca: erudit incipient, divulgador literari, poeta a estones, dramaturg i guionista, autor de llibres de viatge, traductor, assagista i narrador fonamental. A més, a cavall dels mítics anys seixanta i setanta, esdevingué l’agitador cultural i catalanista de les terres de Lleida. Això vol dir una enorme activitat de prologuista, conferenciant, pregoner de qualsevol acte cultural i la cua de tot el que hi vulgueu afegir».

I en aquesta cua encara hi podríem afegir la seva eloqüència, la facilitat de comunicació, el treball d’adaptador que ha fet d’algun clàssic, i el de crític, enèrgic, si cal, especialment en els seus articles sobre l’ensenyament i l’escola.

Per tant, als quaranta-cins títols de narrativa per a joves caldrà afegir-hi vuitanta contes breus, la majoria publicats a la revista «Cavall Fort». En el camp de la traducció, Vallverdú compta amb seixanta-nou volums, que abarquen tota classe de temes, traduïts la majoria de l’anglès. Entre ells tant hi podem trobar novel.les de la col.lecció «La cua de palla» com tractats d’antropologia social, llibre religiós, d’educació sexual, així com novel.les d’algun clàssic com Stevenson, Steinbeck i d’altres.

En la branca assagística, un llibre col.lectiu Lleida, problema i realitat (1967) i, a més, Proses de Ponent (1970) i Indíbil i la boira (1983). Directament relacionat amb les terres de Ponent, Vallverdú ha escrit pàgines i pàgines des de qualsevol vessant o activitat humana com els treballs que entren de ple  en la divulgació de la història literària: De Morera i Galícia a Guillem Viladot (1980), El Rector de Vallfogona i la llengua del barroc (1982) i Magí Morera i Galícia, traductor de Shakespeare (1982) o com els pregons, entre d’altres el de l’oli, el de la Festa Major de Lleida o el del Centre Comarcal Lleidatà, recollits tots tres en el volum titulat precisament Pregoner de Ponent (1982), i també el conjunt de pròlegs a Almacelles, visió d’un poble (1971), a Memòria de Riella (1974), a La Vall del Corb, imatge i poesia (1979), a Els ocells de Balaguer i la seva rodalia (1979), a Maldà, recull de treballs històrics (1982), a Els esquarterats (1982) així com tot un conjunt dispers d’altres treballs com Catalans pel món (1969), Lleida i l’esperit (1971), Quatre bisbats a terres de Lleida (1971), Valeri Serra i Boldú (1975), Llengua i fidelitat en Josep Maria Folch i Torres (1980), Revisió de la versió de Shakespeare per Morera i Galícia (1982), No haver-lo conegut (1983) (a Miscel.lània homenatge a Jaume Agelet i Garriga), De Morera i Galícia a les noves fornades (1992). La seva amplíssima activitat com a conferenciant es pot assaborir en un volum de molt recent publicació: Entrada lliure (1993).

El seu coneixement del país i la capacitat per enfilar un comentari sobre el paisatge, l’ambient rural, l’alè de la població van donar com a resultat una sèrie de llibres de viatges entre els quals vuit volums de Catalunya Visió (1968-1974) en formen el gruix més considerables. Hi trobem també, en aquest apartat, Catalunya continental (1968), La Catalunya aragonesa (1969), Viatge entorn de Lleida (1972), i Els rius de Lleida (1973).

L’actitud constant de servei -sobretot als joves- i el to didàctic amb què amaneix sempre la seva voluntat d’instruir han portat Josep Vallverdú a publicar un bon conjunt de llibres destinats a ser utilitzats en l’ensenyament. Des dels dos volums de Formación humanística (1975 i 1976), passant per la Història de la literatura catalana (1978) i la Història de Lleida explicada als joves (1979) i acabant amb Llengua catalana, 1er de BUP (1980), Llengua catalana, 2on de BUP (1981) i Nocions de literatura, 3er de BUP (1983).

Del conjunt de l’obra de Josep Vallverdú, la narrativa per a adults és probablement la menys afavorida tant pels lectors com per la crítica. L’estigmatització i l’etiquetament d’autor infantil i juvenil poden haver jugat una mala passada a una narrativa prou sòlida i ben estructurada com és la formada per títols com Primavera, no! (1952), Divertimento en cirugia menor (1960),Festa major (1961) -reeditat l’any 1987 amb el títol de La festa i la ganyota-, L’eixam (1970) (inèdit fins que es va publicar amb el títol Els genets de la tarda al 1992), Hola, Tom! (1973) i Ara mateix eren aquí (i altres relats) (1987).

Completen l’obra de Josep Vallverdú centenars d’articles que, sobretot a partir de la jubilació, han constituït una de les seves dedicacions més notables. Articles a «La Mañana» i «Segre» de Lleida, a la revista «Terral», de les Borges Blanques, a la revista «El Francolí», de l’Espluga, a la revista «Ancora» de Sant Feliu de Guíxols, a «Presència», de Girona, al «Diari de Tarragona», a la revista «Ressò» de l’Ateneu de Ponent de Lleida, a «Crònica d’Ensenyament»… El volum La lluna amb les dents (1989) recull alguns dels articles de premsa publicats entre els anys 1962 i 1988.

Qualsevol tema desvetlla en Josep Vallverdú un estímul per fer-ne un comentari o una opinió. Alguns d’aquests comentaris es troben també agrupats en el volum Les quatre estacions (1991) un dietari escrit al llarg de dos anys (1988-1989) que junt amb Entrada lliure (1993) són els darrers volums d’una sèrie que el mateix Vallverdú anomena «llibres personals» -com ho són Proses de Ponent, Indíbil i la boira i La lluna amb les dents– «on aboco memòries, opinions, confessions, anècdotes, crítiques i interrogants».

Fent un esforç d’exhaustivitat no podem deixar fora d’aquest inventari títols i obres singulars com La imatge (1958), un guió cinematogràfic; Poemes del gos (1977), l’única incursió en el món de la poesia; La perla de Sabir (1985) un guió per a cinema sobre una adaptació de La perla negra; una altra adaptació: Robinson Crusoe (1991). Sobre teatre: d’una banda, El teatro en la antigüedad (1948), de l’altra, Nerta (1959), La caputxeta i el llop (1972) una adaptació del clàssic conte i Sant Jordi mata l’aranya (1982).

He volgut deixar per al final aquelles primeres novel.les escrites en castellà -«perquè aleshores era l’única manera de publicar». Són: La flor del olvido (1954), Las cinco vidas del Nereo (1954) i Tambores en el río (1955). Molt abans encara Vallverdú havia ja escrit un recull d’articles que va agrupar sota el títol Pronaos (1947) i que es va enquadernar ell mateix. I més abans, al 1937, quan l’escriptor era encara joveníssim -13 anys-, havia escrit ja el que probablement fou la primera obra: Els Pastorets.

«Ras i curt -diu Isidor Cònsul- vol dir un feix de milers de pàgines que comença a fer respecte, un gruix de producció narrativa que no hagués estat pas possible sense algunes de les qualitats que orlen Josep Vallverdú i que detallo sense criteris de prioritat: una enorme capacitat de treball, una envejable força fabuladora, una intel.ligència subtil en un cap ben estructurat i el do d’escriure a raig, sense necessitat de gaires retocs posteriors. El maridatge ben avingut d’aquesta colla d’elements és l’unic secret d’una màquina que inventa i explica històries, com qui diu sense aturador» (Isidor Cònsul: Revista Cultura, 18, novembre de 1988).      

 Literatura majoritària

La dedicació de Josep Vallverdú a la literatura per a lectors infantils i pre-adolescents està explicada a bastament, des dels seus inicis, a Indíbil i la boira, en moltíssimes entrevistes i d’una manera molt especial en un article de la revista Pont, num. 96 titulat L’empenta inicial.

Vallverdú ha recordat sempre la sensació d’impotència que vivien, a finals dels anys quaranta i a començaments dels cinquanta, tots aquells que es sentien cridats a escriure i constataven que totes les portes eren tancades i barrades. «O escrivíem en castellà o no hi havia cap possibilitat».

Així, per aprendre la tècnica, Vallverdú i d’altres van confegir alguns llibres en castellà: «en el meu cas concret, també, imperiosament, per tal de veure en volum allò que escrivia, necessitat encara sentida avui i que em fa arraconar els intents d’escriure res que no pugui ser volum, que no pugui esdevenir llibre. Allò que feia en català ho havia de guardar en un calaix, però m’ho il.lustrava, ho escrivia en fulls petits i m’ho relligava: així em feia la il.lusió que editava en català».

A aquesta actitud atenta i tenaç de Vallverdú s’hi va afegir l’actitud decidida d’un editor, Miquel Arimany. «Una de les dèries que tenia -diu Vallverdú- era cobrir el camp de la literatura per a infants, camp que ben poques editorials pretenien de tocar, possiblement per un càlcul realista de les possibilitats factuals en aquell terreny».

D’aquesta manera, Arimany va crear el 1958 la col.lecció per a infants «Sant Jordi». «No vaig pas ser el primer autor que ell incorporà a la col.lecció, però sí que tinc la certesa que ell endevinà que jo continuaria. Una vegada va dir-me que aquest de la literatura per als més joves seria el meu camp. Ho va endevinar». Arimany va tenir doncs un paper determinant en els començaments de la professionalització de Vallverdú. «Si ell no hagués donat forma al meu primer text El venedor de peixos (1960), jo no hauria tingut senzillament aquell capital de constància, aquella inèrcia per a la qual Arimany em donà la primera empenta».

«El venedor de peixos»: un punt de referència

I El venedor de peixos es va convertir no sols en el primer text de Vallverdú sinó que, a més, va fer possible el retorn de la novel.la d’aventures en uns moments d’una gran sequera pel que feia al llibre juvenil. Encara més: El venedor de peixos ha esdevingut també un punt de referència gairebé obligat per a la resta de novel.les d’aventures, incloent-hi les del propi Vallverdú, ja que conté, tot i essent la primera, tots els ingredients necessaris i imprescindibles de qualsevol bona novel.la d’acció.

Quins són aquests ingredients? N’apunto alguns: la trama, l’ambientació, la temàtica i els personatges. El mestratge de Josep Vallverdú es fa patent ja en aquesta seva primera novel.la amb l’elecció d’una trama, els principals elements de la qual són les peripècies arriscades, el moviment continu, la incertesa dels esdeveniments, la tensió narrativa… elements que també trobem en novel.les posteriors com Trampa sota les aigües (1965), L’illa groga (1986) o El viatge del Dofí Rialler (1989), entre d’altres.

El mestratge de l’autor és evident també, pel que fa a l’ambientació, en la seva capacitat per construir escenaris per on hauran de circular els seus personatges. Aquests escenaris podran ser ben diversos: un petit poble rural en Els genets de la tarda (1992), el mític Oest en Punta de fletxa (1992), l’antiga Roma en Un cavall contra Roma (1975), etc. Vallverdú mostra una bona capacitat no sols per a crear aquests escenaris sinó també per fer-hi moure els seus personatges.

Pel que fa als temes, l’escriptor de Ponent fa també una abundant exhibició de possibilitats: des del tema policíac  –El venedor de peixos (1960)-, fins al món de la mitologia grega –El fill de la pluja d’or (1984) o El vol del falcó (1885)- passant per novel.les històriques -que van des de la prehistòria en Tres xacals a la ciutat (1976), fins a èpoques més modernes amb Els amics del vent (1979) o L’alcalde Ferrovell (1981). El tractament de qualsevol d’aquests temes i de molts d’altres -la guerra, l’amor, la violència…- està presentat i treballat amb un gust exquisit.

Finalment, un ingredient cabdal: els protagonistes -els herois- encarregats de superar totes les proves, demostrant unes qualitats sovint immillorables (l’observació, la inquietud, la curiositat, la valentia… i també l’elegància, la tendresa, la sensibilitat…) sempre disposats a demostrar la seva «sensació feliç d’iniciativa ininterrompuda d’aventura (El venedor…, p. 11), o «aquella tensió interior, aquella insatisfacció del secret a mitges, la urgència dels problemes de deducció i acció…» (El venedor…, pàg. 38). Uns personatges molt sovint joves que maduren al mateix temps que transcorre l’aventura i sobre els quals es realitzarà  molt probablement una identificació tant o més intensa com més bé es capti l’interès del lector.

Conscient d’això, Josep Vallverdú presenta una gama de personatges que inviten al lector a participar en tot aquest procés de maduració, sense forçar res, però amb una intencionalitat clara de créixer, d’aprendre i de millorar. Que alguna cosa vibri en el lector un cop llegit el llibre, un cop consumada l’aventura. Sense oblidar però l’objectiu principal de tota novel.la d’aventures: l’enjòlit, l’oportunitat de xalar, el plaer que provoca la seva lectura, i el goig de viure cada moment de la història amb intensitat i passió. Tot plegat, amb un llenguatge precís i ric, elegant i rigorós.

Des d’El venedor de peixos, doncs, fins a La presó de Lleida– l’última de les seves narracions, ara com ara- Josep Vallverdú se’ns mostra no tant com un escriptor per a gent jove sinó com un escriptor de novel.les d’aventura i d’acció. Com un escriptor de literatura majoritària, com a ell li agrada de dir, perquè és una literatura que pot interessar a un ampli sector de gent, malgrat que «els consumidors habituals de la qual, per afinitat amb els textos o amb els personatges que els poblen, són els nois i els pre-adolescents».

Un «gira-sol d’històries» per a joves

Josep Vallverdú és un dels escriptors per a gent jove més prolífics del país. La seva obra destinada a aquest públic està formada per més de quaranta títols escrits amb una prosa ben elaborada, rica i suggerent.

La seva especialitat és l’aventura i sobretot la novel.la d’acció, tal com ja he dit. Però en la seva obra s’hi observa un desig de varietat -«la varietat sempre estimula i rejoveneix», diu Josep Vallverdú-. No és estrany, doncs, que Vallverdú hagi tocat totes les tecles possibles, és a dir: tots els temes (aventures, westerns, narracions amb missatge social, amb protagonista animal…) i totes les formes narratives  (novel.la, conte, teatre, adaptacions…) i que, com un bon tastaolletes hagi creat un món literari ampli i divers, com una mena de «gira-sol d’històries», el títol precismaent d’un dels seus llibres de contes.

La narrativa de Josep Vallverdú està formada doncs pels següents títols:

I.  NOVEL:LES

          a) D’aventures:

1) amb fons històric:

-Prehistòria:         Tres xacals a la ciutat

-Edat antiga:        Un cavall contra Roma;  La creu dels quatre anells

-Edat mitjana:     En Mir l’esquirol;  L’espasa i la cançó

-Segle XVII:       Bernat i els bandolers

-Segle XIX:        Els amics del vent;  L’alcalde Ferrovell

2) temes mitològics:     El fill de la pluja d’or;  El vol del falcó; Mans de bronze

3) del Far-west:   Punta de Fletxa,  Lladres de cavalls,  Joc d’eixerits

4) d’acció:     El venedor de peixos,  Trampa sota les aigües,  La caravana invisible,  Gasan i el lleopard,                                                        L’illa groga,  El viatge del Dofí Rialler,  L’home de gregal  Els genets de la tarda

b) amb protagonista animal:   Rovelló,  Saberut i Cua-verd,  La conquesta del barri,  Aventura al terrat

c) amb missatge social:    En Roc drapaire,  L’home dels gats,  Marta i Miquel,  Un estrany a l’arca

d) amb elements fantàstics:   Els inventors de fantasmes, Les vacances del rellotge,  Els convidats del bosc,                                                     Nàufrags a l’espai

 II.  CONTES:        Homes, bèsties i facècies   (34 contes)

Gira-sol d’històries                (10 contes)

Contes en òrbita                   (23 contes)

(La revista «Cavall Fort» ha publicat la majoria d’aquests contes i molts més).

III.  TEATRE:  La Caputxeta i el Llop,  Sant Jordi mata l’aranya

(La revista «Cavall Fort» ha publicat una        vintena d’obres de teatre breu).

IV.  ADAPTACIONS:  La perla negra,  Robinson Crusoe

V.  LLIBRES DE CONEIXEMENTS:   Història de Lleida explicada als joves,  Llengua Catalana, Història de la literatura                    catalana

El cultiu d’uns valors

La narrativa de Josep Vallverdú és una exaltació d’allò que és vital i senzill. Les seves obres tenen sempre una fons humanitari: «crec fermament que dins aquesta biosfera, de tot el que hi ha, el més ric és l’home. I cadascú té coses positives, reconegudes per la llei natural, les lleis religioses i tota mena d’etiquetes. I aquesta riquesa cal transmetre-la (se’n pot dir humanisme) als joves, perquè caldrà que s’enfrontin a la vida amb algun bagatge de robustesa interior».

Fàcilment, doncs, les seves obres constitueixen una reflexió crítica sobre l’home. En altres, hi apareix d’una manera continuada el tema del progrés de l’home, el desenvolupament de la civilització: «de molt jovenet ja m’interessava per l’aspecte ‘història de la cultura’, dela Històriaen majúscula. Tenia deler per saber exactament com tallaven les pedres a la prehistòria, com feien els càlculs els amerindis, l’evolució dels vaixells de vela…Lamento cada dia que el sentit de la tradició, d’una tadició immediata, es perdi, perquè això pot fer persones sense arrels identificables…».

El crític Francesc Boada diu: «Vallverdú té la convicció que cal mostrar als nois i noies el món sense endolciments ni falsificacions: a partir d’aquí, els conflictes humans seran la base de totes les seves narracions. Els seus herois són persones normals, allunyades del mite, que passen por com tothom i que no s’assemblen ni de lluny als ‘supermans’ de moda. En els seus llibres, el lector s’hi pot identicar sense sentir-se rebaixat, al contrari, els personatges li proposen un model de comportament basat en el coneixement de les pròpies forces i, això sí, en el ferm compromís de tirar endavant una empresa, sempre difícil, però no impossible».

Una síntesi, doncs, de les caracterísitques de la narrativa de Vallverdú, passari per:

1) Un interès per la història dels homes, per la història de la civilització, pel batec de la humanitat, per la tradició. Interès pel progrés, pel creixement de l’home, per l’experiència…

2) Una reflexió crítica sobre els homes i les seves conductes. La ironia i l’humor acostumen a acompanyar         sempre aquesta reflexió.

3) Uns personatges vius, enginyosos i sensibles. En moltes ocasions són joves decidits que creixen i maduren    a través de la narració.

4) Una sensibilitat per la natura, pels animals, pels més dèbils, per la defensa d’uns valors…

5) Un llenguatge elegant, no del tot fàcil, però suggerent i ric i d’un notable valor estètic i poètic.

6) Un fons humanitari que fa que després de la lectura d’una novel.la o d’un conte, alguna cosa vibri en el lector.

L’escriptor més premiat

Josep Vallverdú ha estat un escriptor repetidament premiat, especialment en el camp de la narrativa per a gent jove on ha esdevingut el més guardonat en els últims trenta anys, amb setze premis o reconeixements. Són els següents:

I Joaquim Ruyra, 1963: Trampa sota les aigües

VI Premi Folch i Torres, 1968: Rovelló

VIII Premi Folch i Torres, 1970: En Roc drapaire

Premi C.C.E.I., 1970: Rovelló

«Libro de interés juvenil» 1977: Tres xacals a la ciutat

«Libro de interés infantil» 1979: En Mir, l’esquirol

IV Premi Serra d’Or, 1980: Història de Lleida expl. als joves

Llista d’Honor del IBBY, 1980: En Mir, l’esquirol

I Premi Generalitat, 1981: L’alcalde Ferrovell

Premi C.C.E.I., 1983: Saberut i Cua-verd

VI «Premio Nacional» 1983: Saberut i Cua-verd

II Premi Enric Valor, 1984: Gasan i el lleopard (finalista)

Candidat al Premi Andersen, 1988: pel conjunt de la seva obra

Premi «J’aime lire», 1990: Rovelló

Premi «Bernad Versele», 1991: Rovelló

Premi «Alice-città di Sassari», 1993: pel conjunt de l’obra

Cal afegir-hi també els reconeixements per la seva obra per a adults:

Premi Mossèn Chusep, 1953: Las cinco vidas del Nereo

Premi Josep Pla, 1969 (finalista): Proses de Ponent

Premi Ciutat de Terrassa, 1970 (finalista): L’eixam

Premi Josep Pla, 1982 (finalista): Indíbil i la boira