Josep-Lluís Carod-Rovira
Aquest món nostre és ple d’animals pertot, arreu dels cinc continents i illes adjacents. D’entre aquests, els humans ens reservem la propietat del seny, la raó i la cultura, en règim de monopoli, bo i engiponant als altres l’exclusiva de la irracionalitat, la ferotgia i la manca d’intel·ligència. Però un simple cop d’ull a la quotidianitat del nostre entorn humà, ple de violència, insensatesa i ignorància, ja en desmenteix un supòsit que, d’altra banda, resta anul·lat per la saviesa popular quan assegura que “en aquest món de mones, hi ha més bèsties que persones”. Aristòtil, a més, ja fa cosa de 2.300 anys que advertia que “un home dolent pot fer mil vegades més mal que una fera”.
Els animals no humans, doncs -em nego a dir-ne irracionals, en comparació amb les persones- són presents en el nostre dia a dia, si bé amb un format o una presència ben poc real. A ciutat, més enllà de gats, gossos, algun lloro o periquito i una serp despistada, la resta d’animals viuen en l’anonimat més absolut, sense dret a la identitat ni a la popularitat, llevat del pollastre, potser el més conegut, en la seva condició dominical de pollastre a l’ast. Tot el que es belluga sota l’aigua són peixos, tant se val si es tracta d’un lluç, un moll o un esparrall, mentre que qualsevol espècie amb ales pertany a la nissaga dels ocells, moixons o pardals, segons la zona del país on es visqui, tant és si són guatlles com perdius. A diferència dels ambients rurals, on la proximitat amb la diversitat animal és molt més generosa i natural, a la gran ciutat sempre queda el zoo, en règim d’apartheid, per a fruir de l’espectacle animal en captivitat.
En algunes de les nostres festes, des de sant Antoni Abat a la mare de déu de Gràcia a Maó, des dels Tres Tombs as jaleo o ball de cavalls menorquí, els animals reals hi són de cos present, per a dir-ho d’alguna manera. Però com que, des de la prehistòria, persones i bèsties han conviscut, en guerra o en pau, com demostren les pintures rupestres, són moltes les festes populars on el bestiari popular, en forma d’animal real o fantàstic, senyoreja pels nostres carrers, en cercaviles, balls o processons. És el cas, entre moltíssims d’altres, del lluert lo Marraco de Lleida, la Mulassa de Tarragona, la sargantana lo Fardatxo de Rasquera, el cocodril Na Coca de Palma, el Bou de Figueres, els Cavallets de Llívia o el Drac Galifardeu de Vinaròs. I, des de l’avior, als nostres pessebres o betlems, el bou i la mula hi tenen lloc reservat a primera fila, al costat de les autoritats.
A l’edat mitjana, sobretot a França i Anglaterra, van sovintejar els bestiaris, on es recollia un mostrari de bèsties i monstres, i se’n destacaven virtuts i defectes, generalment atribuint-los característiques humanes. El Llibre de les bèsties, de Ramon Llull, pare de la cultura catalana i figura màxima d’aquesta, és el primer d’aquests textos a la nostra cultura i és ben significatiu que, aquest Bestiolari 2 que teniu a les mans, hagi estat escrit per Josep Vallverdú, justament al llarg de l’Any Ramon Llull, 2015-2016, que en commemora els set-cents aniversari de la mort. L’altre, el primer Bestiolari, data del 2010, precisament l’any en què, el 28 de juliol, el Parlament de Catalunya aprovà l’abolició de les curses de braus al Principat, que comportaven la mort de l’animal a plaça en directe, davant del públic que havia pagat per a veure-ho, amb música i tot.
En vers, es considera que va ser Joan Oliver, en format poètic de Pere Quart, el primer a emprar aquest gènere a la literatura catalana destinat a un públic adult, amb el recull de 35 poemes a Bestiari (1937), en plena guerra, amb il·lustracions de Xavier Nogués. El 1925, tanmateix, Josep Sebastià Pons havia publicat Canta perdiu, recull que inclou el magnífic poema El llapinot, el més destacat de la trentena de textos poètics que dedicarà als animals en el conjunt de la seva obra. Cinc anys després, l’escriptor surienc Salvador Perarnau escriu també Cuques de llum, per a un públic infantil. Molts dels llibres que, en vers, han fet un recorregut pel món animal no humà, s’han anomenat Bestiari, amb excepcions com els dos de Vallverdú, i el també Bestiolari. Per mar, terra i aire (2014), de Joana Raspall, així com el singular Animalari (2007) d’Enric Larreula, entre altres.
Abans, però, el ceretà Edmond Brazès havia publicat L’ocell de les cireres (1957) que, sense ser pròpiament un bestiari, tot i dedicar-hi set poemes a animals, hi fa desfilar una trentena d’exemplars diversos de la fauna vallespirenca, entre puputs i falciots, oriols i rossinyols, passant per guilles, senglars i ratpenats. Quatre anys després, el també nord-català Jordi Pere Cerdà traurà Ocells per a Cristòfor, amb 36 poemes dedicats a ocells diversos, de la merla al rossinyol, i Josep Carner reunirà més de 150 poemes en el seu Bestiari (1964), volum que ampliava el seu Museu zoològic de l’any anterior. Ricard Bonmatí, mestre i escriptor, és autor d’Estimades feres (1990), Feres enciseres (2010) i El zoo d’un poeta, de la A a la Z (2012) i, el 1992, el valencià Francesc Pérez i Moragon publicava Alfabestiari, acompanyant cada lletra amb uns versos en forma d’endevinalla, mentre Miquel Desclot editava Bestiolari de la Clara, original obra amb animals reals i ficticis.
Celdoni Fonoll, poeta, cantant i rapsoda, treia Veus d’ocells (2000) un dels seus dotze títols sobre la fauna i la flora del país, en vers, la mataronina Lola Casas Poemes i cançons. Bestiari (2001) i l’alacantina Núria Albertí Gri grill i altres animalades (2006), amb 33 poemes sobre animals autèntics i inventats. També el 2006 veu la llum La vaca sàvia i altres contes en vers, del poeta mallorquí Pere Rosselló Bover, contenint vuit històries d’animals. Dos anys més tard, als 25 de la mort de Mercè Rodoreda, apareixia el seu Bestiari i altres poemes, amb 15 sonets d’exili sobre el tema i, l’any següent, sortia La selva en vers, 35 animals versificats per l’escriptora d’Oliva Maria Dolors Pellicer. D’Enric Casassas apareixia Històries d’animals, tretze (2010) i de l’entomòleg terrassenc Eduard Vives L’insectari (2011) amb 22 poemes dedicats a insectes. I el 2013, 45 anys després de la mort de Carles Fages de Climent, veien la llum un centenar de poemes seus aplegats a Zoo.
Totes aquestes obres acostumen a anar acompanyades d’excel·lents il·lustracions que enriqueixen i fan més accessible el text literari, a càrrec d’artistes de prestigi. En més d’un cas, alguns poemes han estat musicats per cantants de renom -Raimon cantant Pere Quart, per exemple- i, en general, els poemes sobre animals acostumen a ser un material didàctic de gran utilitat a les escoles, agradable i fàcil de treballar per a mestres i alumnes. D’altra banda, curiosament, Bestiari és el nom del grup de llibreries independents més gran de Catalunya i Andorra, amb una trentena de punts de venda en diferents comarques, sovint llibreries d’entre les més compromeses amb la llengua i el país, a cada indret.
A l’època contemporània, pel que fa a les literatures de països veïns, escriptors de gran prestigi s’han sentit atrets també pel món animal i li han dedicat alguns títols memorables, com és el cas dels escriptors en francès Apollinaire amb Le Bestiare i Jules Renard amb Histoires naturelles, dels escriptors en espanyol Gerardo Diego, Pablo Neruda, Julio Cortázar i Javier Tomeo amb Bestiario i de Nicolás Guillén amb El Gran Zoo, de l’occità Max Roqueta amb Bestiari o del portuguès Afonso Lopes Vieira amb Animais Nossos Amigos. En aquesta darrera llengua acaba d’aparèixer Bestiário Tradicional Português, de Nuno Matos, que presenta 40 criatures fantàstiques de l’imaginari popular portuguès. De fet, en català ja teníem la Zoologia popular catalana, de Cels Gomis i Mestre, des de 1910, on el folklorista reusenc recollia dites, històries, refranys i embarbussaments al voltant de 160 animals referenciats. I el sacerdot Camil Geis, el 1969, escrivia el Bestiari hagiogràfic, sobre els animals bíblics. L’alcoià Adolf Gibert, a partir de 1998 ha anat publicant fins a set llibres d’endevinalles sobre animals, com ara el Bestiari enigmàtic. Els llibres Fer l’animal. Bestiari popular il·lustrat (1999), recull de modismes, refranys i jocs de paraules, així com Animals de la A a la Z. Llibre d’endevinalles (2000), són obra del roquetenc Xavier Blanch.
En l’àmbit de la creació literària en prosa, en català, cal fer esment d’obres com Els ocells amics (1922), de Josep Maria de Sagarra, a propòsit dels ocells insectívors, de L’ós benemèrit i altres bèsties (1932), de Prudenci Bertrana, on apareixen diferents animals des de l’ós fins a l’estruç, del repertori d’animals Monstruari fantàstic (1976), de Joan Perucho, dels 32 retrats irònics d’animals reunits a Guia del naturalista amatent (1991) i Caps i potes (1997) del terrassenc Salvador Comelles i de l’antologia d’aforismes del gegant de Sueca, Joan Fuster, Bestiari. Quaderns de zoologia (2005).
No ha de fer gens estrany que, amb aquest panorama tan ric i divers dintre les lletres catalanes, un escriptor de l’alçada de Josep Vallverdú, que ha tocat totes les tecles del piano literari, no se’n volgués deixar una per estrenar. De fet, el seu llibre de més èxit entre els lectors joves, Rovelló, correspon al nom d’un gos i l’autor en conserva el mot amb afecte, de manera que el duu encastat a la seva adreça electrònica, no pas un cop, sinó dos. Ell que ha arribat a estimar la terra no sols a força de conèixer-la per la lectura, sinó trepitjant-la físicament amunt i avall, per a descriure-la amb encert i transmetre’n als lectors, fidelment, paisatges i éssers que l’habiten, no ha pogut estar-se de fer la seva pròpia incursió poètica per la república dels animals no humans. Si en el primer Bestiolari ja ens obsequiava amb el seu retrat de 59 animalons o animalots, segons el cas, en aquest Bestiolari 2 n’hi incorpora 41 més, amb la qual cosa un centenar de bestioles de tota dimensió, forma i pelatge passen per la màquina de fotografiar de la seva ploma. Optant per la forma Bestiolari, en comptes de Bestiari, per les bestioles en lloc de les bèsties, sembla com si Vallverdú vulgui assuavir la presumpta ferotgia dels seus personatges literaris, que en pretengui empetitir la irracionalitat que se’ls atribueix i, fins i tot, que no desitgi amagar una certa simpatia cap a ells i, ben al contrari, deixar clar que se’ls mira amb bons ulls, amb afecte i tot.
Els versos animalístics de l’autor fan de bon llegir, sonen bé a l’oïda i tenen tota la frescor de la llengua més viva, el dinamisme esvelt i l’agilitat jovençana del millor Vallverdú, com correspon a algú que domina amb destresa tots els secrets de l’ofici d’escriure i es mou amb autoritat pels seus viaranys. Versos de rima diversa, on els heptasíl·labs són hegemònics, el ritme n’expressa una musicalitat en moviment que troba la plenitud en la recitació en veu alta. Sembla talment com si hom anés saltironejant de vers en vers, d’una ratlla a l’altra, fruint del goig fònic dels mots, de la capacitat descriptiva de l’autor, de la sorpresa que us espera al cap de carrer de cada vers i del seu sentit de l’humor.
Com és habitual en aquest diguem-ne gènere de la poesia animalística, els animals hi apareixen humanitzats, amb les virtuts i defectes que escauen a l’espècie humana. Així, el colom és definit com a “bona persona”, contràriament a l’hipopòtam que és “molt mala persona”, la llama té “fets de perdulari”, al lluç li “va la marxa”, l’oreneta és “l’enveja de la NASA”, el guepard “no vol raons”, el kiwi “quan ets fruita, ets postres / carregat de vitamines”, la mantis religiosa “sembla resar a tots els sants, juntes les mans”, el peresós és advertit que haurà “d’anar a escola”, les sardines s’afiguren que la xarxa “és la discoteca”, la tonyina rep el tractament protocol·lari de “missenyora”, mentre que el ximpanzé “té uns ulls de trapella” i “li falta ben poc / per parlar idiomes”.
El camaleó és qualificat com “l’as del Bestiolari / perquè com tu no n’hi ha dos”, la cigonya “vola solemne”, el dofí és “àgil”, l’eriçó “pacífic”, el falcó “majestuós”, els flamencs “elegants”, el guepard és “bell”, la llama és “dels Andes somera” i el xacal “trinxeraire de sabana”. L’autor sorprèn amb unes imatges gràfiques enginyoses i divertides, d’una minuciositat quasi fotogràfica, com quan diu al camaleó que “la teva llengua de goma / enganxa el mosquit badoc” o descriu que “les potes són dues canyes” en relació a les extremitats del flamenc, la libèl·lula hi apareix com “el més lleu dels animals”, destaca que quan el galant s’acosta a la mantis religiosa (pregadéu), aquesta “al cap de poc, amb mandíbula terrible / redueix el galant a comestible” o bé retrata a la perfecció l’orangutan, que “té el rostre pla com una truita / de tant morrejar la fruita!”.
Vallverdú no s’està d’ensenyar la poteta, en algun moment, de les seves posicions ideològiques, amb gràcia i de manera simpàtica, com quan se sorprèn de la quantitat de mel xuclada per les abelles, a les quals en demana tan sols un petricó: “No pot ser, no! / És tota per la Reina. / Com? Tanta feina / per a un sol consumidor?” i per això les anima a la revolta, tot dient “Abelles germanes, / feu-vos republicanes / i engegueu la Reina a dida!”. O bé quan assevera que el bacallà, “talment un potentat / desfila, tot estirat”. En alguna ocasió recorre als diminutius que infantilitzen o entendreixen l’escena, com quan al dofí “li ve ganona” el peresós “tarda una santa tarda / per gratar-se el clatellet” o en fer saber al rinoceront que “per viure tranquil·let / et contemplo tan sols per internet”. I, en el cas del bacallà, es permet un conegut joc de paraules no aplicable al valencià: “Un dia el vaig saludar: / Hola,/ i ell, res, va callar”. L’expressivitat popular de la seva genuïnitat lèxica s’hi fa evident amb l’ús de mots que ens reviuen amb força, com és el cas de “morro fort”, “carcanada”, “encarcarat” o l’ús de verbs com “abraonar”, “entortolligar”, “esbatanar” o “llucar”, entre altres.
Però com si el text de Vallverdú no fos prou regal, el Bestiolari 2 compta amb les magnífiques il·lustracions que, de cada bestiola, n’ha fet l’escultor mataroní Manuel Cusachs. L’un i l’altre han tornat a coincidir aquí, com abans ja ho havien fet al primer Bestiolari. Són, per tant, reincidents, per dir-ho amb el mot més escaient al context de judicialització general que, avui, viu la nostra societat. I la col·laboració entre els dos artistes, el de la paraula i el de la imatge, esdevé un punt de trobada magnífic. Cusachs ja havia fet retrats i escultures de personatges notables de la nostra cultura com Josep Pla, Salvador Espriu, Joan Fuster, Miquel Martí i Pol, Pompeu Fabra o el mateix Vallverdú. L’homenot de Ponent no és, però, l’únic escriptor amb qui ha col·laborat, ja que també ho havia fet abans, il·lustrant obres de Salvador Espriu o Joan Fuster.
En aquest Bestiolari 2, amb més força encara que l’anterior, el traç gràcil de les il·lustracions de Cusachs ens ajuda, des del primer cop d’ull, a endevinar què descobrirem en el text, perquè ens capbussem en la mar de la ironia, la sorna o el sarcasme que llegim de la imatge, que és feta a partir del que diuen els mots. Per això és que tornem a llegir Vallverdú a través de Cusachs. O potser és que mirem Cusachs a partir de Vallverdú? Fem una cosa i l’altra, perquè l’obra és el resultat d’un tàndem de talent tan divertit com elegant, cadascun amb el seu llenguatge. I és de la unió de tots dos que en sorgeix una sinergia que supera el contingut que ofereix la força individual de cadascun.
Un llibre fresc, original i divertit. Un llibre per ser comprat i regalat. Un llibre per ser llegit i recitat. Un llibre per recordar-ne poemes de memòria, per viure el goig de la paraula i admirar l’enginy de la imatge, sense fronteres mentals ni d’edat. Una animalada de llibre. Una obra bestial!
Josep-Lluís Carod-Rovira