Carme Vidal (Segre, 15.05.14)
“Ell va agafar una almosta d’argila / i em va donar forma. / Em deixà sobre l’herba i jo, en tombar-me, / vaig veure el Seu rostre decebut. / Jo no Li agradava del tot”, escriu Josep Vallverdú com a endreça al seu darrer poemari. I és que, sortosament, estrafent la locució, no tots som fets de la mateixa argila, d’aquella roca detrítica, constituïda de minerals, ens diu el diccionari, i òxids de ferro, als quals deu la seva coloració, que és plàstica quan és humida i s’endureix per acció del foc; i, potser, en una mena de correlat, és que molts, quan s’encenen, s’endureixen. No agradem a tothom. Sortosament. Tothom tampoc no ens agrada. Feliçment. Però Vallverdú no és tothom: elegant de formes, reposat, es fa sempre, això sí, proper en la distància. Conegut bàsicament per la seva obra infantil i juvenil, és a partir de la publicació d’ Indíbil i la boira quan la literatura del jo, aquella seva més personal, comença a esclatar amb força de la ploma d’un jo pudorós de la seva intimitat i de la seva privacitat. Fins aleshores, Josep Vallverdú havia estat escriptor llarg de ficcions, però segons ha destacat el seu biògraf, Josep M. Aloy, sempre ha estat el resultat, calculat, del just equilibri entre l’escriptor i la persona, entre el Vallverdú grafòman i el Vallverdú home. I aquesta és una realitat molt interessant d’analitzar i d’estudiar, la relació entre el Vallverdú que fa parlar els seus personatges i el Vallverdú que parla ell. Però, sobretot, el Vallverdú que parla d’ell. Després de l’ Indíbil , dels volums de memòries i de tots els dietaris, però també, sobretot, després d’ Hora nona i, ara, després d’ Argila , ja no és possible l’un sense l’altre. Qui ens havia de dir, a aquells tendres estudiants despistats que érem llavors nosaltres, a les primeries dels vuitanta, que aquell Vallverdú que, mentre ens ensenyava crítica literària, ens anava modelant per forjar-nos caràcter i ens deia que havíem de ser continguts en la nostra privacitat, que les expressions del desconcert les manifestéssim sempre sòbries, que si rebíem mal d’algú, lluny i pagar amb la ignorància i que fóssim gelosos dels nostres sentiments, que ara, els seus, de sentiments, més íntims, els llegiríem en vers? Un altre Vallverdú? No. És el que no es deixava conèixer. Delicadíssim.
Carme VIdal / Segre, 15.05.2014