Josep Varela
(Segre, 3.06.1990)
Ara que tot just acaba de lliurar el testimoni d’ “Escriptor del Mes” i es retirarà a reposar a L’Espluga, frisós, però, de veure impreses les sensacions de la seva experiència d’anar amunt i avall per tota la pell dels Països Catalans, m’agradaria dedicar aquest paper mensual a Josep Vallverdú.
Així m’afegeixo a l’estol d’aquells que li han retut, merescudament, homenatge… i vaig fent mèrits per a ser considerat, d’aquí uns anys, l’escriptor del mes. (Que ningú em critiqui massa aquest intent de prospectiva, perquè només es tractava d’incorporar una mica d’humor britànic, vallverdunià, al meu text).
M’agradaria, doncs, parlar de Vallverdú. Però no de la seva contribució a la literatura i al coneixement del país, sinó d’un aspecte seu potser no tan estudiat: Josep Vallverdú, educador de ciutadans. No em refereixo, no, al seu treball en diversos centres docents de Catalunya sinó al seu paper de vertebrador d’una societat. Voldria parlar, en definitiva, del seu mestratge social…
Manuel Lladonosa em digué, fa pocs dies, que ell considerava Josep Vallverdú com un dels seus mestres perquè “era una persona que et cridava a ser rigorós, a fer la feina ben feta. La seva visió ciutadana ens impel.lia a superar el localisme, el provincianisme”. És molt interessant aquest comentari de Manuel Lladonosa!… i tothome que hagi conviscut alguns moments amb Vallverdú trobarà amb facilitat el record d’aquest gest, aquell comentari que ens recorden la necessitat de tibar l’arc.
Una vegada desprès d’una presentació d’un conferenciant que m’havia sortit prou bé, comentà a la seva dona davant meu: “Encara arribarà a fer-ho bé”, tot cordialitat, tot ironia… i exigència alhora. Perquè m’incitava a fer allò que ell sí fa i nosaltres no, per a desgràcia nostra i dels oients: preparar-se a fons els parlaments.
Aquestes darreres vacances de Setmana Santa, a Besalú, tinguérem l’agradable visita de l’escriptor, que venia acompanyat de la Isabeli l’Eloi. Mentre passejàvem, en un matí lluminós, pels amables voltants de la població medieval, s’interessà per si ja treballava en el meu segon llibre de Converses a Lleida, aconsellant-me que no dubtés més i el tirés endavant. I fa poc, a les Borges Blanques, on l’Institut festejava els deu anys d’existència i també el seu nom de Josep Vallverdú, encara m’interpel.là en un apart: Què, quan surt el llibre?”
Per tant, doncs, dono fe de l’observació de Manuel Lladonosa. I, per poc que ho observeu, comprovareu que sovint els seus articles periodístics són només lúcides cartes morals disfressades de sornegueria. L’altre dia, l’escriptor Agustí Pons, que cada dia trobo més fi, feia a l’Avui aquest comentari de la situació a Romania: “Un país sense gaire vertebració social, i per tant, d’iniciativa més aviat escassa”… Vet aquí una observació sensacional! És molt probable que Pons tingui raó: un país desballestat, sense cap mena d’argamassa que li doni forma, serà pobre d’idees, apàtic. Si volem idees, iniciatives, ebullició vital, necessitem un país ben vertebrat. Però vet aquí que no hi ha dubte que aquesta estructura interna, aquesta vertebració, només s’aconsegueix des de l’exigència tenaç i constant: es tiba l’arc i, per tal que no es trenqui, l’amorosim amb una mica d’humor…
Amb aquestes dues qualitats, rigor i humor, Josep Vallverdú va fent via. I ens conforma –en el sentit de donar-nos forma- una mica o molt… mentre pensem que no ens aniria gens malament tenir més Vallverdús, que ens ajudessin a millorar la nostra vertebració social i, en conseqüència, la nostra empenta col.lectiva.