Guillem Viladot
(AVUI, 24.09.1989)
El mandongo i la tupina són dues entitats interrelacionades que han perdut qualsevol mena d’aplicació i que han passat a la història. El mandongo i la tupina ocupaven un espai principal dins la matança del porc. El mandongo venia a ser un desmantellament absolut de la bèstia que el convertia en xarcuteria o, més ruralment, en cansaladeria. La tupina esdevé una mena de variant domèstica d’aquesta conversió, és a dir, la conservació en un tupí gros del producte anomenat llonganissa i llom dins una massa de llard amb el qual s’havia cuit prèviament.
El mandongo, però, ha resistit el temps i es manté com una locució popular si bé amb una càrrega semàntica nova. Un cop esquarterat el porc, totes les parts se sotmetien a un maneig profund que les convertia en productes de rebost o de comerç. Maneig en el sentit de manipulació tossuda, de fonyada acuradíssima, de contacte entranyable, de magreig gairebé totèmic, d’exploració impúdica i, en definitiva, de gimnàstica eròtica. Doncs bé, l’home rural, copsador d’aquest sentit profund del mot mandongo, se’l feu seu i l’aplicà al cos a cos amorós, a la comunicació manual-còsica de la parella home/dona. (“Què, Jaumet, com van les coses ara que us han jubilat”. La resposta sovint és aquesta: “Bé, si no fos que comença a fallar el mandongo”. O sigui que al Jaumet li assistia allò que s’ha convingut a anomenar climateri masculí: la pèrdua de les dedicacions genèsiques).
La tupina, per la seva banda, acostumava a presidir la taula rural tot l’any amb un sentit generós de servitud gastronòmica. El sopar camperol, fins no fa gaire, contemplava un plat de sopes escaldades amb brou procedent de coure la patata i la verdura, el bullit i, de tall, un tros de confitat, o sigui la llonganissa o llom conservats en tupina. Més cap a aquí, la tupina s’ha convertit en un signe gastronòmic folklòric, una cosa pareguda al que ha passat amb la carnollada, i ha estat incorporada a les taules urbanes, sobretot quan aquestes es traslladen a pagès. També la ruralia ha servat la tupina com una menja per obsequiar els amics o assenyalar emfàticament el calendari. Així, durant molts anys, la taula de Josep Vallverdú obria la tupina com una mena d’iconòstasi gastronòmic. Al voltant seu, els amics participàvem de l’ofrena de l’amistat i de l’ús de la paraula.
L’escriptor Josep Vallverdú, persona de molta civització, ha estat un nòmada que ha emulsionat la realitat del país, podríem dir, en tres direccions: la ciutat, el paisatge i el caràcter. Barcelona, Lleida, Tàrrega, Balaguer, Sant Feliu de Guíxols, Sant Martí de Maldà, Puiggròs i, ara, l’Espluga de Francolí, han estat els centres urbans compartits amb la Isabel, l’esposa, i més endavant, amb el fill, l’Eloi. Sant Martí va ser un indret de cita estiuenca al voltant de la tupina servida amb la companyia d’unes amanides d’alta policromia. La Isabel, pedagoga il.lustre, coronava el berenar-sopar amb una crema catalana celestial. Els afores, o sigui la Valldel riu Corb, serien analitzats al costat de l’arquitecta Daniel Gelabert i tot un estol d’estudiosos comarcals. Tàrrega quedaria immortalitzada amb una fotografia, Calafell que oferiria a la posteritat un projecte i una realitat literària: Josep Vallverdú, Pedrolo, Francesc Porta, Miquel Lladí i Guillem Viladot. I Lleida consagraria Josep Vallverdú a través de la benemèrita revista Labor i, ja dins els anys vuitanta, instituint un premi d’assaig que portaria el seu nom i el faria emblemàtic a tot Catalunya. A Puiggròs ressucitarien les tupines i la vida de l’escriptor, entre les escultures de papers, els gats i l’hort, es convertiria en matèria d’estudi i en centre de pelegrinació, potser perquè a Puiggròs van néixer les grans obres del mestre, els títols de les quals els xiquets i xiquetes del país, ultra les acadèmies de més enllà, se saben de memòria: Rovelló, En Roc drapaire, Un cavall contra Roma, Saberut i Cua-verd… traduïts arreu del món.
Catalunya-Visió, Viatge entorn de Lleida, Els rius de Lleida i alguna cosa més ofereixen l’altra cara del fabulador per a gent jove: l’escriptor destre a descriure el país a través del paisatge i les persones, gràcies a un coneixement de primera mà de plantes, muntanyes, rius, valls, contrades, conreus, llogarrets, fires, mercats, festes majors, mites i calendaris. Per a aquesta feina, el fotògraf Ton Sirera va ser un company eficaç i exquisit. Potser la mesura enlluernadora del fabulador Vallverdú ha perjudicat una mica l’assagista Vallverdú sobre la catalanitat, sobre la identitat del país que en el seu moment contribuí, amb certesa, al retrobament de la nació amb si mateixa. (Una mica tossuts podríem assegurar que cada cop que a Madrid ens retallen identitat, seria bo de pensar en la reedició d’aquesta trentena de volums que Josep Vallverdú té dedicats a aquesta feina).
En el llibre Converses a Lleida, de Josep Varela i Serra, a la part que correspon a Josep Vallverdú, tinc una nota encapçaladora que diu amb lletres vermelles i grosses: “La millor entrevista”. A través seu coneixem l’Edip de l’escriptor: “la mort de la mare fou una mica la meva…”. La pobresa de la postguerra: “La mare posava una pesseta damunt la taula i deia: -només tenim una pesseta…”. La vida quotidiana d’un home que no ha ambicionat mai res, i que ha triomfat amb l’obra ben feta, ultra l’assaig i la fabulació, en el periodisme i la traducció. La dimensió eclèctica d’una persona que assegura que “això del progressisme em fa riure fins al punt de fer perillar l’estabilitat del meu diafragma…!” I nacionalista: “És un país que hauria de ser, ara independent”. O lúcid: “El sofriment degrada…, jo sóc partidari de l’eutanàsia…, no em preocupa la mort…, no té cap sentit per mi la religió, ara…”. I enmig de tot, plana la presència de l’Eloi, el fill. L’Eloi és un gran amic meu i sap moltes coses. A cops em telefona i fem petar la xerrada, i quan ens veiem m’explica que allà, a Sudanell, envasen fertilitzants per a jardiners, i miren la tele o escolten música. L’Eloi sap moltes cançons i, a vegades, a l’Espluga, me’n canta alguna, o juguem a ping-pong, mentre els pares contemplen el meu mòbil plantat enmig del jardí feminist Pearl closed