Vidal Vidal
Sempre seràs un tastolletes, li vaticinava el seu pare a l’autor d’aquest llibre. El pronòstic s’acomplirà. Amb el temps, Josep Vallverdú esdevindrà un escriptor completíssim en tots els registres, conservarà l’afecció ben matinera a les arts plàstiques i l’horticultura, destacarà com a referent cívic –i fins polític, sovint contra la pròpia voluntat, que preferiria la discreció i l’anonimat creador-, sobresortirà com a professor i conferenciant, temptejarà la historiografia i el teatre… En fi, més polifacètic que no pròpiament tastaolletes, que és la diferència entre dedicació sovint obstinada, disciplinada i simple caprici més o menys temporal, sense cap mena d’objectiu o finalitat productiva.
Vallverdú produirà molt, des de llibres a mestratges. Mai, però, abandonarà aquell seu tan personal toc entre distanciat i distingit, sempre correcte, oxfordià, l’epítet que ben aviat li van adjudicar els col.legues generacionals. En aquestes pàgines que segueixen l’home de Lleida, com també se l’arribaria a conèixer en els cercles esmentats, ens dóna la clau del seu caràcter reservat, gairebé solitari, d’algú que ja des de ben menut troba gust a distreure’s sol, reclòs a casa o vagarejant per l’hort, observant el món o entretenint-se amb qualsevol cosa. Desmudat i a les golfes, és un títol, bellíssim, que respon a una activitat vital, a una activitat quasi eremítica i de to informal, una existència abstreta i reconcentrada (el món propi que alimenta la literatura), que evita les incomoditats de la vida en societat, la qual voluntat no inpedirà, però, que el prolífic escriptor assoleixi d’altra banda una gran projecció social, de la mateixa manera que la informalitat desmudada sembla contradir-se amb el seu aspecte elegant i primmirat, que en ocasions denota una certa coqueteria, una cura de les aparicions públiques que s’evidencia quan el sabem preparant a consciència –assajant com un actor, realment- totes i cadascuna de les seves intervencions, perfectament estudiats els tons i les formes, no importa pas l’auditori, tant se val un congrés de saberuts intel.lectuals o un conclave d’autoritats polítiques que una classe per a joves estudiants de secundària.
Res no té d’estrany en conseqüència, que la fascinadora personalitat de Vallverdú captivés la nostra impressionable voluntat d’alumnes que tot just descobríem el món. El senyor Vallverdú seria mestre i model per a molts que van tenir el privilegi de fruir de la seva docència. Des d’aquells anys tendres s’iniciaria una admiració per la persona i la seva obra que no ha deixat de créixer, en paral.lel a un indissimulat impuls emulador, que abraçaria des de la imitació d’algun tret personal característic –fumar en pipa- fins a una determinada visió de la terra, en el sentit comarcal o supracomarcal –el Ponent que ell va batejar i definir- i en el sentit de país, un país deficitari i oprimit que tant ha contribuït a normalitzar.
Posats en antecedents, els lectors comprendran la responsabilitat que m’aclapara des del dia que vaig rebre una carta tramesa des de l’Espluga de Francolí, per la qual el mestre em demanava un pròleg per a aquest volum: Crec que ets la persona encertada i que bona part de l’atmosfera física i espiritual reflectida al llibre la pots interpretar més bé que no d’altres. Quin compromís! Suposo que el Pepe de l’Eloi, que és com signava la comunicació, havia pensat en mi pel fet de compartir un doble paisatge existencial: el secà de l’arxiprestat de Sant Martí de Maldà, de la meva Arbeca natal, i per a ell en certa manera d’adopció, i la ciutat de Lleida on ell va néixer i on un servidor ha acabat anant a parar. Un encreuament de camins reforçat per una vinculació propiciada per la compartida condició de lletraferits, no cal dir que en el meu cas molt més modesta i diletant.
La Valldel Corb i, en general, la Segarra espiritual, una comarca dels sentiments que no es correspon exactament als límits geogràfics oficialment vigents, i que abraça fins aquella mena de terra de ningú que són els Comalats enigmàtics i una mica irreals, constitueixen l’escenari de la primera part d’aquest llibre, protagonitzada pels ancestres de l’autor, un retrat ben il.lustratiu –i força literari, més suggeridor que qualsevol saga de ficció –d’unes maneres de fer i de viure, d’unes persones i d’unes formes d’entendre les relacions familiars que ja pràcticament han passat avall pel desguàs de la història. La crònica d’un món perdut, quan tothom ajudava tothom, en què les claus eren sempre visibles als panys de les cases, en què hom no comptava el temps. L’únic rellotge eren les campanes convocant a missa, al rosari o alguna novena… Una visió que traspua tendresa i una innocència arcàdica, el candor emmirallat en els ulls d’un infant. Montblanquet, el vilaró diminut, i els seus estius de marinades oloroses, de pins en perpètua ballaruga, de tragos d’aigua fresquíssima, d’una certa olor primitiva que sorgia de la terra. El paradís, si més no per als més petits. La lectura dels primers capítols ens alliçona sobre la vida rural en temps reculats, sobretot en algunes cases bones, altrament designades cases de respecte. Informació gairebé pròpia d’un tractat d’etnografia, salpebrada amb la relació d’episodis ben sucosos. L’autor ens brinda algunes pàgines prodigioses sobre la batuda a l’era, el recapte al rebost o al celler. Un món que la majoria ja si ben just hem aconseguit d’entreveure, i això encara gràcies a la nostra condició de vilatans.
Sobresurt en aquestes primeres pàgines la figura del padrí Josep, home autoritari i arquetip del cacic de poble, però que demostra una veritable devoció pel nét, en el qual intenta reprendre la il.lusió mig perduda pel fill que li ha sortit un poc travesser, tant en el pla emocional com vocacional. En tres generacions de la mateixa família contemplem la transformació de tota una societat: de l’avi que és el primer alfabetitzat de la nissaga al nét que arribarà a ser literari, i dels més fecunds.
És justament durant la infantesa més tendra que el futur escriptor descobrirà la fascinació pel llenguatge, primer oral i després grafiat, que ja no l’abandonarà. Les primeres recitacions de poemes, els diàlegs improvisats per al teatrí de joguina, les contalles al pati de l’escola amb què aconseguia compensar les seves escasses facultats esportives, les lectures primerenques del Patufet i del Jordi, enyorades publicacions infantils de l’època, l’afició a fullejar diccionaris… El jove Pepe arriba a escriure uns Pastorets i a engiponar uns titelles. Aquestes passes liminars en el món de les lletres les fa ja a Lleida, escenari on es concreta la part central del llibre. Aquella Lleida dels anys vint, pagesa i menestral, de carros i fems de cavalleries pels carrers, la costumista ciutat de les cols que, superant el cinyell de les antigues muralles, començava a estendre’s pel vessant nord del turó del castell. La Lleida d’hiverns inclements i boirosos, amb freds exagerats al carrer i dins de les cases. L’urbs atreia el nostre home únicament per la possibilitat d’estudiar-hi, però ell preferia l’aire lliure i el camp, les migdiades a les golfes –desmudat- el contacte directe amb la botànica i la fauna rurals, per les quals sentia ja un interès que, un cop traduït en coneixements, ens ha transmès en infinitat de novel.les i contes. Al cap dels anys, Vallverdú mantindrà aquesta dualitat ciutadana i pagesa, convertit en paradigma nostrat del típic gentleman farmer anglosaxó.
Per davant d’aquest nen en constant formació humanai intel.lectual van desfilant els esdeveniments col.lectius d’un període històric força trasbalsat. L’exposició universal de 1929, aMontjuic, que visita i on entrelluca els nous horitzons de la gran ciutat de tramvies i fonts lluminoses. L’embranzida catalanista, política i sobretot cultural, que li ha de permetre intuir les possibilitats del català com a llengua literària d’abast i projecció mundials (encara incapaç d’imaginar la seva pròpia dedicació intensa a la traducció de dotzenes i dotzenes de títols –que la creació pura no donarà prou per anar fent bullir l’olla). La proclamació de la SegonaRepública, que per edat viurà només tangencialment, si bé recorda haver aclamat Macià en la seva visita triomfal a Lleida al maig de 1931, i que introduirà en la família un focus permanent de tensió, per la contraposada ideologia de pare i padrí (per fortuna, el nét heretarà les idees paternes, naturalment adaptades als nous temps). És simptomàtica la influència del pare, del qual fa un retrat fragmentat al llarg de tot el llibre, en l’esperit d’aquell preadolescent. La tragèdia de la guerra colpeix especialment la ciutat i la família de l’autor. L’apèndix igualment dramàtic del vagareig, a les acaballes del conflicte, per cabanes de la plana d’Ugell, amb l’únic consol de la poesia de les boires i el cromatisme tan divers de les fulles dels arbres del canal a la tardor. El final de la contesa civil troba el jove Vallverdú a la casa buida i freda de Sant Martí i suposa per a ell la pèrdua de la innocència infantil i l’accés a la vida real. Les pàgines dedicades al període bèl.lic ens mostren com un fet històric vist per ulls en principi objectius i imparcials d’un infant pot resultar més il.lustratiu que molts tractats acadèmics, tal com es desprèn de la desoladora descripció de l’entrada dels nacionals al poble de Sant Martí de Maldà, tot un prodigi de recursos estilístics.
L’estil literari de Josep Vallverdú, amb els anys, s’ha anat fent més concís i directe, però sense perdre ni un gram de substància. La seva prosa elegant, que beu en els grans prosistes del segle XX català com Pla, Sagarra o Gaziel, es va despullant d’artificis retòrics i sap incorporar amb tota naturalitat i sense alentir el ritme els enriquidors modismes propis de la terra, que li donen un sabor especial. Com és habitual, la seva narració manté el distanciament calculat amb els fets que relata, fins al punt de referir-se a ell mateix en tercera persona, com si se’n desentengués una mica o aixequés una certa barrera emocional, per discreció o per pudor, d’altra banda marca de la casa.
Amb Desmudat i a les golfes es clou la trilogia de llibres de records, que no pròpiament de memòries, que Vallverdú ens havia promès. Deixebles i seguidors del personatges i la seva obra li agraïm especialment l’esforç de sinceritat, que ens ha permès d’aprofundir en el seu coneixement, descobrint aspectes inèdits o confirmant certeses intuïdes, en tot cas un viatge apassionat. Ara la nostra feina consisteix a fer-lo desistir de la voluntat d’aturar aquí la sèrie testimonial empresa amb Vagó de tercera i continuada amb Garbinada i ponent. Un quart volum, dedicat a la seva maduresa personal i creativa, un cop retornat a la ciutat de Lleida, tindria per a nosaltres un valor incalculable. Confiem que mentrestant s’ho repensi.
Vidal Vidal
Lleida, gener del 2000 all devices wrote