Joan Triadú
AVUI (14.05.1998)
A poc a poc, una cultura –la nostra. es basteix orientada cap al clar reconeixement envers els personatges contemporanis i actuals que l’han representat davant d’un públic dispers, sovint distret per altres sons que toquen i al capdavall propens sense voler-ho al silenci tranquil del desconeixement. A poc a poc, una façana de l’edifici, fosca, de paret amb taques, s’aclareix amb senyals de reviure, no sols amb obres que havien estat o que encara són, sinó amb les vides dels qui les han fet i els seus anhels vitals, els pensaments, les idees, les lluites i els silencis. Aquest llibre, aquesta biografia de Josep Vallverdú pel professor i escriptor Josep Maria Aloy, n’és una bona mostra; afegida, amb tota la dignitat, a aquelles altres que, siguin obra dels mateixos autors, amb les seves memòries i autobiografies, o bé biògrafs, crítics i comentaristes fan alguna cosa més que una flor o que dues d’estiu i de primavera.
El fet, evident amb totes les mancances que passin pel cap a qui s’ho miri amb pretensions d’exhaustivitat, s’ha d’aprofitar, per descomptat, des de l’ensenyament i des dels mitjans de comunicació. Si no, malament, és clar. Malgrat que per part dels escriptors –poetes, narradors, prosistes, assagistes- és prou conegut, i fins a cert punt assumit amb resignació, que hi ha uns alts I baixos en la recepció de la seva obra, amb el pas d’una generació a l’altra. Tanmateix recorden Màrius Torres: “Jo vull la pau però no vull l’oblit”. Per això, amb tota la raó del món, Emili Teixidor acaba el seu pròleg a Camins i paraules amb aquestes ratlles: “I quina sort, o quina responsabilitat!, tenir un Josep Maria Aloy a l’ombra per recollir i ordenar tot un material que, d’altra manera, s’emportaria l’oblit, el temps, la rutina. O, dit d’una altra manera, la indiferència, el desinterès, la ignorància. Gràcies!”
És així. Perquè, en efecte, Josep M. Aloy ha escrit motivat, en el fons, per l’afany de fer justícia, de lluitar contra aquestes plagues, totes alhora, i vol que el seu treball serveixi d’homenatge i sigui mostra d’agraïment. De la coneixença amb Vallverdú a l’època de Rovelló, fa prop de vint anys, neix en el biògraf l’admiració necessària, que amb els anys i la coneixença i l’amistat, porten a la dedicació de llegir durant una dotzena d’anys tot el que ha escrit Vallverdú i a tenir-hi un contacte interessant durant els quatre anys d’elaboració i redacció del llibre. Així, l’home i l’escriptor s’hi equilibren; però cadascú a la seva esfera, tenint en compte que Vallverdú és un escriptor professional, o sigui que escriu amb una mà i viu amb l’altra. Aquest fet dit així, massa esquemàticament, singularitza Vallverdú entre la majoria d’escriptors catalans contemporanis.
La idea de Ponent
L’obra assagística de Josep Vallverdú, per exemple, de la qual per cert sorgeix o almenys pren força la idea de Ponent, és una mirada d’humanista sobre la condició humana en general, amb una aplicació expressa a Lleida, però també sense fragmentar, amb un localisme excessiu, el conjunt de Catalunya, com es veu amb els vuit volums de Catalunya Visió. Potser les bases de pedagog i d’educador, la feina de la seva vida, han propicita decisivament que l’escriptor s’hagi abocat enfora sempre, tot integrant-s’hi, en lloc de fer-se’n el subjecte. La imatge del pregoner –recordem el llibre Pregoner de Ponent-, d’aquell que convidat per un col.lectiu és el nunci de les crides en veu alta a parar atenció en fets i dites que afecten els altres com a ell mateix, que és qui se’n fa ressò. Vallverdú pregona Lleida, el seu problema i la seva realitat, però no sols com a concepte, com a situació “perifèrica”, sinó més encara, sempre, com una terra, justament, la terra ferma. Un lloc al qual es va haver de “reacostumar”, com diu Aloy (pàg. 116), al cap de setze anys d’haver-ne marxat per motius de feina, d’altra banda acollits amb la vitalitat reflexiva que el caracteritza. Les terres de Ponent han passat amb els anys, en part de la mà de Vallverdú i de gent creativa i estudiosa –Guillem Viladot, per exemple, Josep Lladonosa-, a viure una època de canvi, a polir les joies del seu passat i, entre altres fets positius, a fer-hi arrelar una joventut universitària. Potser massa ingènuament, potser com aquell que baixa de la muntanya, del cor del Pirineu i que va anar, tanmateix, a Ponent en temps ben foscos, gosaria dir: Lleida, qui t’ha vist i qui et veu!
Però no sé si Barcelona s’ha adonat prou d’això. No hi fa prou que tantes escoles hagin tingut com de família, a les aules, als racons de llibres i a les biblioteques la literatura infantil i juvenil (és a dir, feta d’una manera sana i honesta, com ha de ser, pedagògica, educativa, interessant, emotiva, per a la lectura dels infants i de nois i noies, éssers que encara existeixen) que des de fa més de trenta anys els lliura Vallverdú, i que l’hagin tingut a l’escola i hagin representat obres seves. No n’hi ha prou d’això, perquè em temo que el Vallverdú assagista, el memorialista, el prosista narratiu, fins i tot el traductor, el prosista viatger de Proses de Ponent, resten una mica eclipsats per la qualitat i la difusió de la literatura d’aventura, educativa.
Com és evident, a Camins i paraules –títol, per cert, que és tota una definició de la trajectòria i el quefer de l’escriptor-, el recorregut de Josep Vallverdú per Catalunya és del cronista que, per endavant, estima i viu el que trepitja i observa. Sense prejudicis localistes, sense batzegades a tort i a dret, ni clixés que perpetuen el tòpic. El secret de tot plegat rau en el caràcter i l’experiència de la vida, al capdavall una eficaç relativització de la realitat, a càrrec d’un home que ara ja és a prop dels setanta-cinc anys. Al seu llibre Indíbil i la boira, que un dia vaig qualificar jo mateix d’assaig biogràfic, hi ha de cap a cap una saviesa gens desenganyada, que atura el cop sense escepticisme, que se sap vulnerable, subjecta a caducitats doloroses, però més dotada encara per a la vida, com es veu, per exemple, als dietaris de Les vuit estacions o a les memòries de Vagó de tercera. Aquest llibre suggereix, explica i documenta una obra i una vida que han tingut reconeixements, privats i institucionals, mott dignes, però potser parcials –i és del conjunt que es tracta, d’integrar-ho tot, en lluita contra l’oblit, com dèiem al començament-, com una aportació cultural i humana de primer ordre, que de cap manera no es pot negligir.