Joan Triadú
(dins Miscel.lània. Homenatge a J. Vallverdú.
Lleida. Edicions de l’I.E.I., 1987)
Per Sant Jordi de l’any 1983, Josep Vallverdú em va dedicar un exemplar del seu llibre Indíbil i la boira, obra, el nom de la qual havia corregut perquè havia arribat a finalista del premi Josep Pla. Jo no sabia però de quina mena de llibre es tractava, perquè de Joep Vallverdú es pot esperar, almenys literàriament, gairebé tot. Pel títol no m’hauria estranyat gens que hagués estat una novel.la de les seves, àgil, imaginativa i neta, però emboirada per posar-se a l’altura del gust i de les limitacions dels adults.
Aviat vaig llegir tot el llibre, després de resseguir-ne unes quantes pàgines a l’atzar i veure, sense dubtes, de què anava. I ara l’he mig repassat, mig rellegit, per poder confegir de fresc –perquè d’altra manera no ho sabria fer- aquelles notes breus que em devia a mi mateix malgrat que en un article a l’”Avui”, del qual em permetré reproduir-ne algun paràgraf i extreure algunes referències, ja vaig parlar de l’obra (amb el títol d’Assaig autobiogràfic de Josep Vallverdú) en fer-ne l’esmentada primera lectura.
Perquè una cosa és un article, amb la seva unitat i el seu arrodoniment més o menys assolits, però almenys intentats, i una altra cosa és la diversitat, si més no teòrica, de les acotacions poc o molt soltes que suscita una repassada inquisitiva a un llibre dels que “es donen”, com els noms de l’ofici diuen de certs materials.
Certament, Indíbil i la boira pertany a l’espècie de les obres que m’agrada anomenar “esponjoses” –cosa molt diferent d’”esponjades”, per descomptat- perquè són obres que no s’assequen amb facilitat o no hi tenen tirada, de manera que cada vegada que hi poseu mà en podeu treure suc. Resulta, doncs, que l’autor té tant a dir com vulgueu, però es conté per discrció, per reserva personal o per tal de no allargar el llibre. Josep Vallverdú ja ens diu que malgrat que es dedica i s’ha dedicat tota la vida a la docència, allò que realment vol fer és escriure, cosa que, d’altra banda, ha fet i fa. El seu tarannà és d’escriptor d’ofici, d’aquells els quals la ploma se’ls en va i no hi planyen hores. Només així s’explica que la seva producció, tenint en compte només la publicada, sigui una de les més extenses de la bibliografia dels autors catalans actuals.
Un altre caràcter o nota d’Indíbil i la boira, imputable en general als escrits de l’autor, porta a completar i fins a cert punt a explicar aquesta referència a la seva professionalitat. Assagista dins l’autobiografia, Vallverdú fa unes consideracions sobre el llenguatge de l’escriptor català de la seva generació, privat d’escriure obra de “gènere” (com, en el seu cas, literatura per al jovent) i sobre la resistència que cada escriptor hagué d’oposar a la castellanització del seu català. A ell, el llarg silenci li féu “treballar lèxic i contingut en profunditat”, amb el resultat de poder-se situar en un primer rengle entre els escriptors que, amb encert, anomena ponentins, els quals, segons ell, aporten a la literatura catalana “una certa condició de frontalitat i vehemència, tal vegada amb una obscura pretensió de combatre la blanesa del català fortament central de la majoria d’escriptors”, diu, i per completar l’asserció, molt aguda, anota tres aportacions en què es concreta aquella actitud lingüística ponentina: “lèxic, economia de nexes i refús de circumloquis”.
Tot allò que pugui tenir de general aquesta característica esdevé una particularitat perfectament inserida en el context del nostre escriptor, si tenim en compte –i bé caldria fer-ho- que Vallverdú és llicenciat en filologia clàssica, home professionalment expert en l’anglès i professor de català. Escriure és així, per a ell, una eina, sense deixar d’ésser, per sort, un hàbit i una necessitat. Indíbil i la boira, en el seu recorregut arrapadís per una vida, la de l’autor, en un marc històric molt concret, el seu, malgrat que es llegeix com una novel.la, demostra a cada pàgina que l’autor és home de conviccions, convicte i confés. La prosa ponentina que li és pròpia contribueix a accentuar aquesta impressió de fermesa pensada i sòlida.
Com a darrera nota, però no la menys important, sobre aquest “assaig autobiogràfic”, per ratificar-me en la nomenclatura que jo feia servir per qualificar o denominar Indíbil i la boira en l’article esmentat, és el seu carácter de pretext. La “confessió” de la qual parla l’autor al començament, ple de lògiques prevencions davant la imminent entrevista, s’encarrila per la via irònica de la necessitat de fer petita però seriosa sàtira d’ell mateix i el seu entorn. Pretext d’entrevista i pretext, al capdavall, d’autocítica, per tal que la seguretat d’enfora en la via inversa, és a dir, cap a l’interior, descobreixi el solitari per inseguretat i el seu entotsolament fecund, La història de l’home, amb les admirables pàgines del temps de guerra i de la postguerra, s’atura al llindar de la intimitat, malgrat el reconeixement, carregat de bons propòsits, “que ja han passat massa anys de dir les coses a mitges”. Però és que el pretext, l’hàbil i noble pretext de qualitat d’Indíbil i la boira, només ha de suggerir, sense dir-ho, on rauen per a l’escriptor, potser inexplicables, l’amor i el dolor.