Josep Maria Aloy
Revista GUIX, 159 (gener, 1991)
Amb la publicació de quatre novel.les, l’any 1986, Josep Vallverdú es prenia el que ell en va dir, en un principi, un any sabàtic durant el qual no escriuria literatura per a joves. En realitat, però, aquell any sabàtic s’ha convertit en un període molt més llarg que l’autor de Ponent ha aprofitat, per exemple, per canviar de residència –ara viu a l’Espluga de Francolí, “fugint de les boires i del fred intens de Puiggròs”- i també s’ha jubilat de catedràtic, juntament amb la Isabel, la seva muller, i s’ha dedicat a ordenar milers de papers, documents, cartes i llibres.
Finalment, després de gairebé tres anys “en què les traduccions, els articles de premsa, dietaris, adaptacions i altres tasques amagaven el corrent de pura creació fabuladora, he tornat a trobar –em diu- un poc de ritme regular”. El resultat i el producte d’aquest poc de ritme regular ha estat la publicació, aquesta última primvera, de tres noves narracions: Mans de bronze (Edicions de La Galera), El viatge del Dofí Rialler (Cruïlla) i La conquesta del barri (La Galera).
Per a tots aquells que podien –o podíem- arribar a pensar en un cert cansament de l’autor o –per què no?- una situació de crisi –Vallverdú fa trenta anys (trenta!) que escriu amb una mitjana superior a un llibre per anys- la publicació d’aquests tres nous títols ha estat rebuda amb satisfacció i no sols desmenteixen qualsevol símptoma de crisi sinó que demostren quina és la vitalitat de l’autor.
Més, encara: no es tracta de tres obres més que vénen a afegir-se a la llarga llista de títols. Aquestes tres noves publicacions recullen els temes principals i característiques de tota la seva obra narrativa. Vegem-ho.
El viatge del Dofí Rialler és una recreació molt viva i vibrant del tema de L’illa del tresor. Narra com l’intrèpid Jim Hawkins torna a viatjar a l’illa vint anys més tard i amb la seva muller, i té oportunitat així de rememorar cada instant de la batalla amb els pirates. Una aventura plena. I la novel.la d’aventures, recordem-ho, configura un apartat molt especial dins la narrativa de Vallverdú des de l’obra El venedor de peixos, publicada l’any 1960, passant pel reeditadíssim Trampa sota les aigües fins a La caravana invisible o L’illa groga.
Mansa de bronze presenta i recrea també la llegenda mitològica de Teseu. Una narració molt absorvent, no exempta d’un subtil didactisme. En la línia d’ El fill de la pluja d’or o d’ El vol del falcó, i amb més amplitud vindria de fet seguint la línia de tot el reguitzell de novel.les de caire històric àmpliament divulgades i conegudes.
Qualsevol lector de Vallverdú no sols estaria d’acord amb mi que l’aventura i la història conformen dos ferms pilars de la seva narrativa, sinó que ràpidament hi afegiria un tercer pilar: l’animalística. És inimaginable un Vallverdú sense gossos i menys encara sense gats. I de gats, precisament, va l’última de les tres novel.les publicades enguany: La conquesta del barri, una història ben certa com desenfadada d’una gata valenta que s’enfronta a la normativa vigent del barri on s’acaba d’instal.lar i no para fins a destruir el dictador que té tots els felins sotmesos a la seva voluntat. Un bon cant a la llibertat i a la solidaritat, amb un llenguatge fresc i jovenívol.
Tres novel.les, doncs, que són un bon exemple de cada una de les grans línies narratives de l’escriptor i que vénen a omplir el buit de tres anys de descans. Tres novel.les, però, que permeten que la mitjana d’un llibre per any es mantingui clarament, fet que demostra, com ja he dit, la vitalitat creativa de Josep Vallverdú, que als seus 67 anys és un dels escriptors més prolífics per a gent jove i un clàssic en plena forma.