Lluís Bonada
(AVUI, 18.12.1988)
Ja hi ha resposta editorial a Josep Vallverdú, traductor del llibre de John Elliot La revolta catalana 1598-1640, editat per Vicens Vives l’any 1966 i que ara sortirà reeditat per l’editorial Crítica. Josep Vallverdú ens havia declarat: “Editorial Crítica, que no és l’editorial que em va pagar per la traducció del llibre d’Elliot, no m’ha consultat res. I és una llàstima perquè m’agradaria fer-los saber que el pròleg de l’autor, fet directament en català, va sortir amb faltes de construcció. Però sembla com si l’hagués traduït jo”.
Al mateix temps, el traductor es dirigia per escrit a editorial Crítica per saber “en quina relació quedo jo amb vosaltres”. Gonzalo Pontón, director de Crítica, li ho ha aclarit.
La cosa, segons la carta de Gonzalo Pontón, va anar així: “Jo vaig adquirir els drets catalans del llibre perquè Vicens Vives els havia perdut en deixar el llibre exhaurit durant tant de temps. Quan en el món editorial es planteja una qüestió d’aquesta mena, normalment no es tradueix el llibre de bell nou (i més quan el llibre és molt extens com és ara el cas) sinó que el nou editor s’adreça al propietari de la traducció per tal de comprar-la-hi, cosa que succeix indefectiblement perquè qui ha perdut els drets ja no necessita la traducció i en pot treure uns diners”.
I continua: “Això és el que també en aquest cas han fet els propietaris, és a dir, els directors de Vicens Vives. Naturalment, jo ignoro quina mena d’acord va establir vostè amb ells, però si considera que la propietat de la traducció és seva, li recomano que es posi en contacte amb els senyors Pere o Albert Vicens, amb els quals jo he tingut les negociacions i amb els quals hem acordat finalment fer una coedició Crítica/Vicens Vives, en la qual Crítica posa els drets d’autor i Vicens, la traducció”. Curiosa, doncs, aquesta situació, en la qual un editor pot perdre els drets d’una obra però no els de la traducció
Ja fa molts anys que Josep Vallverdú va fer la traducció i no recorda que firmés cap contracte conforme cedia la propietat de la traducció generosament per si algun dia l’editor la volgués vendre a un altre editor.
Per sort per als editors, Josep Vallverdú és de bona pasta. “Jo no reclamo res. Ja parlaré amb Pere Vicens, que és amic meu. El que no m’ha agradat d’aquest fet és que no m’ho consultessin abans d’acordar la reedició, com han fet altres editors. Jo ja sé que els traductors no tenim cap dret, sobretot abans, que no firmaves cap contracte. Jo amb un detall ja quedo satisfet. Que em convidin a dinar, per exemple”. Si creuen que el senyor Vallverdú té dret a un dinar, el pagarà Vicens Vives o les dues editorials o a mitges?
Pel que fa a les faltes del pròleg, Gonzalo Ponton diu que és veritat que hi ha incorreccions. “Malauradament –afegeix- el llibre sencer en va ple (no per cert degudes al traductor, sinó a la descurança de l’edició). Ara estem fent això que diuen un brush-up per tal de publicar una edició tan digna com sigui possible i que, naturalment, li faré arribar tan bon punt disposarem d’exemplars”.
Que quedi clar, tal com vol Gonzalo Pontón, segons escriu a la seva carta, “que editorial Crítica s’aprofita d’un treball fet per vostè fa 22 anys, i que pot tenir la seguretat que en la nova edició el seu nom apareixerà amb tota la promìnència que una tasca tan important com la que vostè va fer amb aquest llibre, es mereix”.
I com que aquí ningú vol barallar-se i tothom vol quedar bé amb tothom, Gonzalo Pontón acaba la seva carta bo i anunciant-li que li fa un obsequi: “Com que llegeixo que s’ha jubilat, em permeto fer-li arribar un parell de llibres que hem publicat aquest any i que espero que li agradin (una Història de la Corona d’Aragó, de T.N.Bisson i la Història del temps, de Stephen W. Hawking)”. De tota aquesta història, hi ha un punt preocupant: si Josep Vallverdú no s’hagués jubilat, hauria estat obsequiat amb els dos llibres?