Eva Piquer
(El Periódico, 15.02.2000)
“Tal vegada la meva història, la història d’un gos petit, com jo, pèl curt i cua curta i les orelles i la gana llargues, i amb moltes ganes de créixer i fer-se gran, no us digui gran cosa.O potser sí”. Prop d’un milió de lectors (sense comptar els que vindran en el futur) han desmentit la hipòtesi pessimista del protagonista de Rovelló, la novel.la més coneguda de l’escriptor Josep Vallverdú. I han convertit la història d’aquest gos de cua curta i llengua llarga en tot un clàssic del gènere juvenil.
Escrita dins una cabana de canyes a l’estil Robinson, Rovelló va guanyar el Premi Folch i Torres de 1968. Animat pel guardó, l’autor va prometre al seu editor deLa Galera que escriuria un llibre cada any. Sens falta. I va resultar ser un home de paraula: encara avui es manté fidel al compromís anual. I diverses generacions d’adolescents d’aquest país han celebrat que l’autor hagi escrit tants llibres durant tants anys.
Les etiquetes no hi són perquè sí. A Vallverdú li pengen la d’autor-per-a-joves perquè és un mestre de la literatura infantil i juvenil. És cert que ha publicat assaigs, llibres de viatges, memòries, narracions per a adults i fins i tot poemes, però és qui és gràcies als seus textos per a nois i noies. Uns textos que ara es poden llegir (o rellegir, si el lector ja té certa edat) en forma d’Obres Completes. La Biblioteca Vallverdú de l’editorialLa Galera ha arribat ja als 10 volums, i n’hi ha quatre més en cartera. Una trentena de novel.les, 81 contes i 16 peces de teatre breu integraran la primera iniciativa editorial d’aquesta mena dedicada a un autor viu i en actiu. Un autor que s’ha confirmat, al costat de Josep Maria Folch i Torres, com l’escriptor juvenil català més important del segle XX.
Vallverdú va néixer a Lleida l’estiu del 1923, però ha viscut també a Sant Martí de Maldà, Barcelona, Sant Feliu de Guíxols, Balaguer, Puiggròs i l’Espluga de Francolí, on es va establir amb la seva dona quan tots dos es van jubilar, ja fa 12 anys. Ha voltat, doncs, per mig país. Però no ha deixat mai de ser, a desgrat seu, “un escriptor perifèric”. Com a articulista, només li han obert les portes les publicacions periòdiques comarcals. “La premsa de Barcelona es nodreix d’escriptors de Barcelona. I quan volen alguna cosa de tu, de l’escriptor perifèric, sempre et demanen una col.laboració sobre el pagès de Lleida”, es queixava fa quatre anys en una entrevista. La mateixa on confessava que la canalla li agrada, però si pot ser, a distància: “Els nanos, de prop, em cansen”.
L’afició als premis li ve de lluny. El 1954 va guanyar un concurs estatal de literatura juvenil d’aventures amb la novel.la Las cinco vidas del Nereo. Va ser el primer guardó d’una generosa i merescuda collita. El 1963 va rebre el Joaquim Ruyra per Trampa sota les aigües, la més reeditada de les seves novel.les. I al 1970 va tornar a obtenir el Folch i Torres per En Roc drapaire. Entre premi i premi, treballava com a professor d’institut i traductor. Es va fer un tip de traduir històries de lladres i serenos per a la col.lecció “La cua de palla”. No podia, o no volia, arriscar-se a viure d’escriure. En plena postguerra civil, en una època econòmicament difícil, s’havia dit a si mateix: “Tu escriuràs, però primer menjaràs i menjarà la família”
Vallverdú sempre ha escrit a raig. I a màquina. “Les meves novel.les estan escrites en net. Però això també ho feia Simenon”. No li calen esborranys ni correccions per tramar unes històries d’acció i aventures que van més enllà de l’acció i l’aventura. Els personatges dels seus llibres creixen i maduren al llarg de la narració. Emprenen viatges que els transfornen i que, per extensió, pretenen transformar els lectors. De fet, la literatura és això.