Francesc Roig
Diari de Tarragona, 25.01.1994
Definir un escriptor resulta tan insuperable com voler atrapar la boira I això és així per la complexitat de les visions, la multiplicitat de conceptes i en gran manera també per la dificultat de reconciliar-se amb l’altra cara del mirall.
Però jo m’atreviré amb l’assaig d’un esbós per tal de dibuixar la silueta intuïda. I dic, sense cap por a trepitjar el buit, que Josep Vallverdú és un home ric i enriquidor.
Potser l’afirmació resulta massa tallant o agosarada, si ens atenim als temps que corren i fins i tot paradoxal, però penso que és la més justa i sincera que hom pot trobar per definir el tarannà d’aquest escriptor del Segrià (nascut a Lleida el 1923) i trasplantat, en la seva jubilació, a les terres més assoleiades de la Conca de Barberà (a Ca l’Eloi, de l’Espluga de Francolí).
Un home ric
I ho repeteixo de bell nou, -especialment per a tots aquells als quals la sorpresa de l’afirmació inicial els ha pogut deixar decol.locats-; Josep Vallverdú és un home ric. I amb aquesta afirmació penso sincerament que no he fet cap concessió a la frivolitat, ni m’he deixat embolicar pels paranys que a cada pas et situen davant la denominada “cultura de l’especulació i del guany desaforat”. Ben al contrari, Josep Vallverdú és ric, “malgré lui” –com dirien els nostres veïns del nord- i ho és paradoxalment no pas per una acumulació sedimentària del binomi cultura i diner, sinó ben al contrari; és ric precisament pel fet d’haver deixat de tenir. Ric pel que ha lliurat als altres i no pas pel que ha obtingut d’ells. Perquè tal com deia Stendhal “ser escriptor no és un ofici, sinó un estil de vida, una actitud existencial”. I això és el que ha posat en pràctica Josep Vallverdú al llarg dels seus setanta anys. Una tenacitat exemplar a l’hora d’anar teixint i desteixint les pàgines de la vida per tal de superar així les insatisfaccions, els neguits, els desànims, però alhora també per incidir en el pensament dels altres i contribuir al canvi d’actituds socials en benefici de la convivència col.lectiva.
Certament que Josep Vallverdú com a menestral del bolígraf i la màquina d’escriure ha treballat –com ho procurem fer tots- per guanyar-se les garrofes de la vida, però també per sobreviure de les maltempsades o pel simple plaer de contenir-se davant la paraula fàcil i anar a raure a la ironia com a recurs metafòric per als més intel.ligents.
Escriure com viure és el nom que ha triat per retolar la mostra que ara ens ofereix. I també en això ha volgut exercir de padrí i de pare davant la pica notarial de la posteritat.
Home silenciós però batallador, ha escrit més de vuitanta llibres al llarg dels anys viscuts. Tots ells porten gravada, sobre la pell de la coberta, una història particular, una anècdota curiosa, un disgust traïdor o una alegria insospitada. Són la història no escrita, ni escomesa tan sols, per l’únic i autèntic protagonista del fet creatiu. I això ho sap ben bé Josep Vallverdú, però deixa que el temps reposi en la distància, conscient que potser algun dia s’autosorprendrà amb el regal dels propis records. De moment només ens deixa algun rastre escadusser entre les ratlles i els capítols dels seus llibres.
Ell mateix escriu a Indíbil i la boira: “Jo sóc un pessimista que treballo com un optimista”. o bé en aquest altre fragment de La lluna amb les dents on reflexiona sobre el paper social de l’escriptor quan ens diu: “Qui, de jovenet, sortia amb la fal.lera d’escriure, era tingut com una maledicció dintre de la família, una mena de taca negre. La societat, si bé fa veure que afalaga l’escriptor, en el fons el troba sempre excèntric”.
Mostra bibliogràfica
La mostra bibliogràfica que ara ens exposa Vallverdú és gairebé tot el seu bagatge vital i creador, ordenat escrupulosament de forma temàtica. Hi trobem, entre molts altres, el primer llibre que van publicar-li: El teatro en la antigüedad, escrit en castellà en funció dels temps. Som a l’any 1948 i aleshores ja l’editorial Seix i Barral va creure en ell. No fou fins al 1960 que publicà el seu primer llibre en català: El venedor de peixos i des d’aleshores la seva màquina creadora no s’ha aturat ni un sol moment, èxit darrera èxit. Per això la mitjana entre els llibres de creació publicats i el temps emprat per escriure’ls ve a donar una xifra global de dos llibres per anys.
Vallverdú ha conreat amb veritable passió la narrativa per a joves i també per a adults, el llibre de viatges, el dietari, l’assaig, el teatre, la traducció, el llibre de text i una irresistible tenacitat de nou volums, juntament amb el fotògraf Ton Sirera, per tal d’oferir-nos, comarca per comarca, les seves peculiars Visions de Catalunya. És, com aquell qui diu, un tot terreny de la productivitat literària, però el més important és que tot això ho ha escrit sense abandonar la seva tasca docent com a catedràtic d’institut. No ens ha d’estranyar doncs que Frederic Roda escrigui justificadament sobre ell: “No sé si les generacions pul.lulants dels teus personatges de ficció no tenen per a tu més realitat, no t’habiten més (com es diu ara) que no pas nosaltres, que ens creiem tòpicament de carn i ossos”.
Aquest és doncs el Vallverdú enriquidor i rialler, l’home lliurat als altres, marcat pel voluntarisme i també pel pragmatisme racional. Escriu una hora i acte seguit el trobareu al jardí esporgant el codonyer. Ell és, en el fons, l’home de les qualitats que des de sempre han definit el nostre poble per distingir-lo amb l’encuny de la raça.
Vallverdú és un lluitador tenaç per deixar empremta entre les joves generacions, convençut que la feina iurgent de l’escriptor d’avui està en la utilització d’una màgia engrescadora que sigui capaç de contrarrestar la superficialitat que imposen els nous mitjans audiovisuals.