Pròleg de Vidal Vidal a Un segrest ecologista, de J. Vallverdú:
AQUÍ DINS PASSEN COSES
El mestre Josep Vallverdú m´honora amb l´encàrrec d´unes ratlles de presentació de l´autor i glossa del text que tot seguit –i com més ràpid millor, emprenent aquest preàmbul introductori gairebé en diagonal, una mica per compromís, freturosos d´entrar en matèria, de començar a queixalar teca- els lectors podran degustar i fruir. No penso fer ni una cosa ni l´altra. Considero que a aquestes altures Vallverdú és un literat força conegut i reconegut, si bé sempre em quedo amb el dubte de si prou apreciat com es mereix, artífex d´una obra extensíssima i diversa, escriptor tot-terreny com ens acostumem a referir-nos al personatge aquells que li tenim una certa confiança, aplaudit per la crítica i guardonat en múltiples ocasions, digníssim premi d´honor de les lletres catalanes i, sobretot, per aquells que hem tingut aquest singular privilegi, impartidor infatigable i insubornable al llarg de la seva profitosa trajectòria vital, artística i professional de mestratges de tot ordre : literari, cívic, pedagògic i humà. No és la primera vegada que recordo per escrit la fortuna d´haver-lo tingut primer de professor de batxillerat –a una edat sortosament influenciable- i més endavant de model cultural, malgrat que em requi admetre que en l´intent d´emulació m´hagi quedat ben just a mig camí. Des dels meus tendres tretze o catorze anys vaig tenir sempre molt clar que de gran volia ser com lo senyor Vallverdú, que a classe ens seduïa amb la distinció d´un posat i una oratòria irrepetibles (encara ara, les seves conferències constitueixen un autèntic plaer : miro de no perdre-me´n cap), d´unes formes flegmàtiques i una amabilitat irònica, britànica –oxfordiana-, l´ideal d´una existència consagrada als llibres, l´art, la música clàssica, el coneixement del món i la seva història, començant per les realitats més properes… No conec cap exalumne seu que no hagi quedat marcat pel seu influx, en major o menor grau, amb major o menor perícia imitadora.
Si no m´entretinc a presentar l´autor d´aquest volum, tampoc no ho faré del seu contingut. Veus més autoritzades haurien pogut afrontar el repte, preparades acadèmicament i dotades d´una capacitat analítica molt més fonamentada i una major finor estilística. En aquest sentit, em remeto al documentat estudi preliminar signat per Xavier Macià a l´anterior aplec de contes, La germana de la núvia i altres relats. Macià és del gremi, un home savi i sensible, d´una enorme sagacitat crítica, i poca cosa podria afegir a les seves pertinents observacions respecte de la més recent obra vallverduniana en el context general de la seva vasta producció i les virtuts de les seves pàgines de ficció per a adults, potser encara no ponderades com pertoca.
Només voldria remarcar un parell de qüestions ja abordades per qui justament va ser el meu primer prologuista. L´agilitat i vivor de la prosa de Vallverdú, tan directa i concisa, desplegant una insòlita economia de recursos, en aparença tan espontània i natural, però en el fons fruit de tants anys d´ofici, un veritable plaer per als degustadors més exigents de textos magistrals. He de confessar que acostumo a llegir Vallverdú amb una llibreteta al costat, on vaig apuntant paraules, girs i expressions que em criden l´atenció. La intenció és assimilar-les, fer-les meves, reproduir-les posteriorment en algun paper que pugui anar confegint, però sé que no en seré capaç, perquè usar un registre lèxic i gramatical –a voltes cultista, la majoria de vegades col.loquial i popular- com el que gasta el mestre supera la capacitat tècnica d´un servidor i, sospito, de la immensa majoria de col.legues generacionals. Vallverdú compta amb l´avantatge d´un gavadal de lectures, de tantíssimes hores de redacció –l´única manera d´escriure bé és escriure molt-, d´haver practicat a bastament l´exercici recomanable de la traducció, d´haver pouat en un català més ric i condimentat, més substanciós i genuí, que el que nosaltres haurem pogut tastar. En fi, que m´estaria hores i hores llegint Vallverdú amb independència de l´interès d´allò que m´expliqui, encara que estès relatant les propietats d´un medicament contra la migranya o les instruccions per manejar una màquina de tallar la gespa.
Però resulta que allò que explica Vallverdú és sempre interessant. Els seus títols de viatges i de records, els seus assaigs d´uns transcendència social i política que el pas del temps ajudarà encara a valorar més, la crònica d´un temps i un país en format llibre o article o conferència, la ficció per a nens i joves i també per a grans, cada cop més freqüent, cada cop més ben rebuda per entesos i lectors. Coincideixo amb Isidor Cònsul i altres entesos en lamentar que el lleidatà no s´hagi prodigat més en aquesta darrera faceta. Sort que la seva proverbial hiperactivitat actual, en plena forma física i mental que li permet aquesta beneïda maduresa prolífica, inspirada, edat d´or creativa en una fecunda tardor personal, està contribuint a pal.liar el deler que tenim els seguidors addictes a les seves històries inventades.
Vallverdú presumeix amb raó que en els seus relats passen coses. Narracions comprimides, destil.lades, concentrades, que s´haurien pogut estirar fins a fer-ne novel.les, per regla general d´aventures, sense abandonar però versemblança i realisme, per tant creïbles. La credibilitat de la trama per damunt de tot. El lector corrent, per a qui l´autor confessa estar pensant com a principal destinatari, agraeix aquesta frescor, la seva inusual capacitat imaginativa, la recreació d´unes atmosferes dibuixades en quatre traços aparentment senzills –només aparentment-, diria que bastant a la manera d´un Simenon o determinats novel.listes americans que el mateix Vallverdú ha traslladat en diverses ocasions al català.
Macià parlava en el seu pròleg de Vallverdú com un contista retrobat. Ens felicitem tots plegats d´aquest retorn a la ficció per a adults en els seus darrers treballs editats, sense deixar mai de banda els altres gèneres que acostuma a abordar amb la mateixa solvència. Aquest recull de contes que segueix presenta algunes peculiaritats fins a cert punt novedoses. Una predilecció reiterada per temàtiques marineres, el món de la navegació i unes ambientacions moderadament exòtiques. La sorpresa agradable d´un coneixement de la matèria molt elevat i concret, amb especial atenció als detalls, per exemple respecte de tot el que afecta el funcionament d´avions i vaixells, si bé sense aclaparar amb la utilització de tecnicismes i vocabularis especialitzats : per exemple, el pilot no agafa els comandaments de l´aparell sinó les palanques (assolir aquest punt de naturalitat lèxica aparent exigeix desimboltura i gosadia, molt d´ofici i gens d´artifici). L´original recreació de dos mites clàssics com són els Reis Mags i la llegenda de Sant Jordi, amb enfocament, derivades argumentals i conclusions més aviat impensats. Un romanticisme general de to contingut, marca de la casa, desproveït de sentimentalismes rosats però amb alguna expansió sensual desacostumada. Ara bé, entrant en aquestes qüestions delicades, l´autor té a la seva disposició un seguit de “palanques” retòriques que li permeten esquivar certes descripcions o explicacions morboses amb una frase irònica, com quan al.ludeix a un dels esbarjos carnals del pilot més amunt esmentat, el simpàtic protagonista del conte “L´aviador xiroi”, un dels que més m´han agradat dels vuit que integren l´aplec : “El pilot devia tenir costum de fer el que va fer : anuncià que se n´anava a fer una becaina. I va desaparèixer vers una casa on l´esperaven no menys de tres xicotes a la porta. El més benigne era suposar que li cantarien cançons de bressol per adormir-lo”.
Elegància, intel.ligència, ofici, veterania i alhora esperit sempre jove, il.lusió, estil, voluntat i gust per complaure els lectors : senyores i senyors, amb tots vostès Josep Vallverdú.