Guillem Viladot
Diario de Lérida, 22.01.1971
Pep: de tu a tu, d’amic a amic, de finalista a finalista, d’escriptor a escriptor, d’intel.lectual a intel.lectual, t’he de confessar que fa dies que et volia escriure. Ho faig ara que ja ha passat el Nadal, aquest misteri tan curull de consum, i després d’aquesta mena de festa major literària que consumeix nervis, esperances i d’altres entonacions hivernals. T’escric per dir-te que he llegit les teves “proses de ponent”. Ho he fet a vint-i-quatre graus centígrads sota zero; no exagero ni una dècima. Te’n felicito; però abans t’he de donar les gràcies per haver-me dedicat l’edició del llibre. És un testimoni d’exquisida amistat que avui, per raó d’aquesta vida tan espasmòdica, epidèrmica i, a la vegada underground, ja no s’estila gaire, però que la gent com tu, que sap quin gust té la terra, i la tupina, i la crema de Na Isabel, i la pipa i el vi ranci, i l’anglès dela Towerof London, i la cruïlla que ens ha tocat viure, encara sap dur en el gest de l’ànima tot un exemple serè i gratuït de senyor. Gràcies, noi.
El llibre, com em deia fa un parell de dies en Pedrolo, que se l’ha llegit devotament, és necessari i, per tant, molt més important que qualsevol novel.la, ara i aquí. Té raó l’amic Pedrolo. A mi també em sembla molt convenient i reeixidíssim el teu llibre sobretot pel seu emmarcament històric i social d’on emergeix l’home de les nostres terres amb tot el ritme de la seva aspror i de la seva apassionada existència. És un llibre –per raó dels llibres jo he escrit fins ara- amb el qual combrego ben a gust. La nostra terra, amic! I la seva gent! I homes com tu que van fent la seva cultura! Així és com es fa el País: de cara a la terra, de cara a la seva gent, de cara a aconseguir per a tots allò que li pot ser més bo. Tu tens moltes cartes meves on t’he dit coses d’aquesta mena sempre presidides per la meva fe, absoluta, en tu com un home capdavanter de les nostres terres. Ara en gaudeixo en mi mateix en veure com la meva fe s’acompleix.
Tot el teu llibre és interessant, i com deia l’altre dia l’amic Baltasar Porcel, frapant i irònicament poètic. Un llibre lúcid del que jo triaria, com d’altres ho han fet, entre ells l’amic Joan Teixidor, aquesta peça antològica titulada “El riu més llarg de Catalunya”. Per què no és possible redactar un decret per tal que tothom es llegeixi aquest capítol i l’incorpori en el nivell de les valoracions socio-polítiques? Hauria de ser possible aquesta mena de decrets. Tu que ets un recalcitrant sedentari, un home de mandra il.lustre, d’accídia clarivident, com t’ho has fet per a trepitjar el país de punta a punta amb una òptica tan inquisitiva, tu, que per a treure’t de Puiggròs necessites amistats tan dilectes i efervescents com són les d’en Ton Sirera o d’en Cesc Porta.
Del teu llibre se’n podria parlar fins a redactar un altre llibre. Però, com pots comprendre, aquesta no és la meva intenció. Ara i aquí, ben públicament, només vull deixar testimoni clar i net de la importància del teu llibre, importància que ja dóna els seus fruits: la gent el llegeix i el llegirà cada vegada més; i fins i tot el llegeix el jovent que tu tenies por que qualifiqués la teva obra de conservadora i de reminiscent, i fins i tot aquest jovent que ara vol fer política, aquest jovent que des de la seva força històrica descobreix la terra, descobreix la política, descobreix els seus homes i descobreix també la seva cultura, exactament com férem nosaltres quan érem joves. Perquè ser jove no és cap privilegi, ni cap classisme, ni cap mèrit. Potser avui, una moda.
Bé, noi, no voldria pas posar-me seriós i trascendent. Però és que el teu llibre fa rumiar.
I prou. Dóna records a Na Isabel, la de la crema excelsa. I a l’Eloi, una abraçada. Tu rep els millors afectes i les millors fidelitats.
Guillem Viladot
Agramunt, 20 de gener de 1971