Lleida, Institut d’Estudis Ilerdencs, 16 d’abril de 2007
(publicat dins Escriptor i societat, IEI, 2008)
Introducció
Haig de confessar que d’entrada em va fer una mica de respecte, o fins i tot por, l’esquema dual d’aquest acte, entre presentació de llibre i taula rodona sobre un tema en principi força genèric. Em pensava que hi podria haver una certa dificultat per encaixar les dues coses, i a més s’hi afegia el caràcter marcadament atípic, extra-ordinari, d’aquest llibre, Pelegrí dels mots –com ja ha estat dit i podrem tornar a remarcar.
Però va ser només una primera impressió, una por gratuïta. En posar-me a reflexionar-hi –és a dir, en anar preparant aquesta intervenció– de seguida vaig adonar-me que precisament el tema de la taula rodona era molt escaient per a aquest llibre. Per a aquest llibre en particular, sí, i de fet per a l’autor en conjunt, per a Josep Vallverdú, que, vist en la perspectiva dels anys –ja molts– i d’una obra més que consolidada –justament aquest llibre n’és la demostració indirecta– podem ben afirmar que ha fet molt de reflexió sobre els dos temes de l’enunciat: societat i escriptura, el paper social de l’escriptor, etc.
Cert: ell n’ha escrit força sobre això, fins al punt de constituir un dels eixos bàsics de la seva obra, al costat o en paral·lel a l’eix de la pura ficció (sovint ficció-ficció, aquesta sobretot en l’obra infantil i juvenil però també en alguna mostra de narrativa per a adults). És clar que, afinant la mirada amb lupa, podríem trobar referències o ecos de la temàtica que avui ens ocupa una mica arreu de l’obra de Vallverdú, però és evident que és present sobretot en els seus assaigs i altres llibres de no-ficció (memòries, viatges, articles, etc.).
I molt principalment, no cal dir-ho, en aquest Pelegrí dels mots…! És ben clar que tot el llibre té aquest orientació, de fet, en tant que diguem-ne metaliterari, és un llibre sobre els seus llibres, vet aquí! Què havíem de trobar-hi sinó molt, moltíssim de reflexió sobre l’escriptura i sobre el paper de l’escriptor! Però com que, a més a més, el Josep trufa els corresponents capítols i apartats amb tot d’anècdotes diverses i reflexions molt o poc connectades amb l’eix central, resulta que aquest volum té de tot …
Per tant, unint les dues idees bàsiques que he anotat (a/ quina és la part de l’obra de Vallverdú on més trobem el nostre tema, i b/ el fet que precisament aquest darrer llibre sigui un repàs de tota la seva obra) resulta evident que, dins de Pelegrí dels mots, hi ha uns capítols que ara ens interessen especialment: els que parlen, és clar, d’aquella part, la reflexiva o de no-ficció, de la seva obra. Capítols que, vist així, són reflexions sobre les reflexions… Què més volem?
Per tant:
Molt principalment aquella obra clau, gairebé fundacional (i Vallverdú mateix [p.119] admet que “un poc mítica, allò que en diuen de culte”) que fou Proses de Ponent (1970).
Al costat de la qual suggereixo de posar-ne immediatament tres més: d’una banda, molt clarament assagístic, gairebé programàtic, el capítol corresponent de Lleida, problema i realitat (1967) –un poc anterior en el temps, doncs–; i, d’altra banda, un altre llibre dels més importants, i el quasi darrer abans d’avui: el dietari Hora nona (2005), el qual, de més a més, obliga a repescar un altre dietari, el bastant més oblidat –i menys contundent– Les vuit estacions (1991).
Centrant-nos en els dos principals, diríem que mentre Proses de Ponent és fet de reflexions literàries –vull dir amb forma marcadament literària: un determinat estil de prosa– els textos d’Hora nona ens ofereixen un Vallverdú, el dels darrers anys, molt més personal; són unes reflexions més obertes, i més directes. On no s’estalvia –com ara a Pelegrí dels mots– la queixa, per exemple, per la marginalitat de l’escriptor de (o des de Ponent) o el drama, ja recurrent, de les descatalogacions editorials.
També haurem de comptar en aquest línia, però, els altres llibres d’assaig i no-ficció, entre els quals diversos que brillen amb llum pròpia, per no dir dels millors d’entre la tan extensa obra de Josep Vallverdú.
És el cas, evidentment, i en primer lloc, de les encara bastant recents memòries –diguem-ho així, encara que siguin unes memòries bastant atípiques, no solament per la seva no-linealitat cronològica i per la sorpresa (agradable) d’alguns capítols de textura gairebé narrativa, sinó també, i molt, pel fet de trobar-se repartides en tres obres: Vagó de tercera (1996), que s’ocupa de la postguerra; Garbinada i Ponent (1998), que segueix més enllà fins a temps ja relativament recents –els del Vallverdú reconegut–; i finalment l’esplèndid Desmudat i a les golfes (2000), una obra redona, que abasta des dels antecedents familiars de l’autor fins al final de la guerra i comprèn, per tant, tota la seva infantesa. El conjunt és qualificat pel mateix Vallverdú com “tres obres majors en la meva producció” (p.70 de Pelegrí dels mots).
Però és el cas també d’un llibre a mig camí entre l’assaig de Proses de Ponent i l’esmentada trilogia memorialística: Indíbil i la boira (1983), una obra que em sembla que valdria la pena de reeditar i rellegir, sobretot a l’empara de les altres ara al·ludides.
I per acabar la relació, hem de posar-hi evidentment un llibre clau d’història i crítica de la literatura –amb molt de reflexions sobre el fet literari, i també sobre el fet ponentí– com és De Morera i Galícia a Guillem Viladot (1980; reeditat i ampliat el 2004) i una sèrie i un altre llibre diguem-ne de viatges, però en els quals Vallverdú, que hi posava el text al costat d’imatges d’altri (Ton Sirera!), aprofita també per dir-hi la seva amb molt de fonament; em refereixo, és clar, a la sèrie Catalunya visió, en deu volums (1968-1974) i al magnífic volum Els rius de Lleida (1973).
Tenim, per tant, i no pas escadusserament, un Vallverdú que reflexiona, que comenta obertament, que de vegades ofereix doctrina, o molt més sovint opinió, punt de vista (és evident que el seu tarannà és més aviat aquest, el de l’apunt reflexiu, molt més que no el de l’adoctrinament), i de tot plegat és clar que se’n pot extraure una sèrie de conclusions (que en resum són ni més ni menys que el seu pensament i la seva visió del món i de l’ofici!). No puc ara entrar-hi amb detall, és clar, ni crec que s’esperi de fer-ho a base d’intervencions breus com aquesta, però deixeu-me apuntar un tret del qual almenys jo abans no m’havia adonat, i que em sembla remarcable: la dualitat, la diferència (o una de les diferències bàsiques) entre el primer Vallverdú (el de Proses de Ponent, per entendre’ns) i l’actual (el d’Hora nona i Pelegrí dels mots). Sense que la distinció sigui radical (ell sempre ha parlat de tot el que li ha semblat, i ben mirat els temes bàsics que ara ens ocupen no han canviat tant), sí que em fa l’efecte que hi ha una certa diferència en l’òptica i en la distància; vull dir: crec apreciar que mentre el Vallverdú jove parlava més del país, del territori (i de la seva gent), és a dir de l’espai, el Vallverdú actual, lògicament decantat cap al balanç, parla més de l’escriptor, i també de la vida –en definitiva del temps, del pas del temps… Allò tan clàssic de la complementarietat i l’encreuament entre espai i temps, ja ho veieu.
Ara bé, no sabria dir-vos –ni ho sabria ningú, espero– quina d’aquestes obres ha pesat més, al costat de l’enorme tasca de narrador per a infants i per a no-infants, a l’hora de fer de Vallverdú el que és ara: no solament un escriptor de gran qualitat i molt reconegut (només cal pensar en el Premi d’Honor de l’any 2000, o en el doctorat honoris causa de la Universitat de Lleida) sinó també un referent imprescindible, una figura clau a l’hora de pensar tota una sèrie de coses “de les importants”: el país (tot el país, d’una banda, i aquesta part particular del país, d’altra banda), l’escriptor i l’escriptura, i el seu servei a una cultura i una societat (que són, a més, aquesta cultura i aquesta societat, en el seu temps precís). Si us sembla poc… A mi em sembla moltíssim! I és per això que tinc pel Josep Vallverdú no sols una gran admiració, sinó un enorme, un infinit agraïment. És d’aquelles persones sense les quals no seríem el que som. Gràcies, Josep.
Albert Turull / Cervera, 15 d’abril de 2007