Andreu Sotorra
(AVUI, 29.05.1997)
Edat Mitjana. Monestirs. Boscos, Llenya. Cacera. Plets. Una mica de màgia. Molta passió humana. La història només com a música de fons. Una novel.la inèdita de Josep Vallverdú només pot ser rebuda amb satisfacció. Entre altres coses perquè l’edició de la seva Obra Completa no l’ha distret –com feia témer- de la puntual producció de collita gairebé anual.
Josep Vallverdú basteix una història que interessa d’entrada i que progressa ràpidament. El jove Renat m’ha recordat primer –quan conviu al monestir després de ser trobat al bosc embolicat en una pell de senglar- el jove de L’enfant sauvage. L’autor –en aquesta nova aportació quan ja apunta als 75 anys –retroba el seu estil treballat, amb una llengua exquisida que posa al servei de la descripció literària del paisatge, de l’època, de l’ambient, de la fauna i de la vegetació. És una llengua rica, en alguns moments complexa per al lector abocat al buit del light. Precisament per això és una llengua amb misteri.
La toponímia és un altre dels elements de l’estil adoptat per Vallverdú, una toponímia mig inventada, perquè té tota la música llunyana de les terres d’origen de l’autor –de Lleida per amunt, tan trepitjades per ell-, barrejada amb la música de la terra que ara li és adoptiva –els boscos dela Concade Barberà-, on torna a haver-hi cabirols i on no han faltat mai els senglars, el símbol entre present i passat de la novel.la. Per acabar-ho d’arrodonir, els monestirs medievals més modèlics es troben ala CatalunyaNova, en les grans abadies del Císter: Poblet i Santes Creus.
Renat és un personatge que es fa amb la novel.la. Té uns onze anys quan contempla la mort del seu pare i és humiliat per la trepa d’un malànima de baró, Renat passa d’innocent bosquetà a valerós cavaller dels finals de la societat feudal, quan les ciutats es comencen a estructurar i els monjos es reclouen cada vegada més als monestirs. Però el Renat fa el seu camí de maduresa nord enllà, on troba la clau per tornar i desxifrar el seu passat. La imaginació es desferma amb mesura, però també amb entusiasme.
Els monestirs medievals catalans tenien en comú amb els de la resta d’Europa el seu paper espiritual, humanístic, obrer i acollidor. Però també el seu paper de pensament lliure davant de la tirania. Josep Vallverdú ho fa servir de base. Crea un personatge que –si hi hagués un canal eficaç d’exportació de traduccions- encantaria els lectors d’altres cultures europees tant com els d’aquí. Vallverdú ha fet una altra novel.la sense etiqueta ni bandera. Per continuar comprovant aquesta afirmació, atenció a la publicació de dos volums més de la seva Obra Completa; Trampa sota les aigües, La caravana invisible, L’illa groga, Els inventors de fantasmes, Les vacances del rellotge, Els convidats del bosc i Nàufrags a l’espai. Vallverdú és un dels pocs autors catalans amb tota la seva obra en constant reedició, malgrat els sotracs editorials. Davant d’això, s’imposa un mutis de respecte