Article de Joaquim Noguero a Escola Catalana (jul./set., 1992):
La creu dels quatre anells és una novel.la que deu molt als gèneres populars de la rondalla o la llegenda, amb aquells elements bàsics de caire tradicional que Propp ja va delimitar-hi: parella heroi-heroïna (príncep-princesa), el viatge, les proves, etc. Es tracta d’una novel.la d’aventures, doblement bizantina (pel viatge i pel fet de transcórrer a Bizanci), d’estructura lineal i personatges plans, amb ben pocs matisos, que no arriben a diferenciar-se individualment d’uns caràcters assentats, perfectament predicibles.
La novel.la compleix principis bàsics del que el mateix Vallverdú fixa per a la literatura juvenil (aventura exempta de violència i erotisme que recolza en valors humanistes de provada tradició), però cal reconèixer que hi manca la simpatia amb què ha sabut dotar molts altres dels seus protagonistes. A part, tant les notes (del mateix autor) com el pròleg inicial o el plànol amb què enceta el text mostren una voluntat pedagògica que tampoc no podem menystenir.
La història parteix de la típica estratagema segons la qual es basa en tres cròniques antigues. Comença quan el príncep Zenó es nega a casar-se amb la noia que els seus pares li han assignat per interessos polítics i s’enamora d’Adeia (princesa dels dulis), continua amb les diverses intrigues muntades a fi d’obtenir el poder (amb l’emperadriu i el logoteta –una mena de primer ministre o de general- confabulats darrera), i acaba, és clar, amb el triomf final dels protagonistes.
Potser alguns retrets només (conseqüència, segurament, d’haver estat encarregada amb presses per a aquest número 100): una certa descompensació en l’episodi del cuiner Marguli que sembla tenir solament la funció d’allargar la novel.la, i casualitats com la que desencadena el desenllaç minen també la bastida general. De totes maneres presenta moltes característiques pròpies de Vallverdú, i connecta directament amb el seguit de novel.les de l’antiguitat (de fet, hi ha una referència explícita a El vol del falcó).
D’altra banda, per aquests verals, que una col.lecció arribi al número 100, o que un autor ja porti vint novel.les a la mateixa editorial i sigui d’una prolificitat fora de mida entre assagista, historiador, novel.lista, poeta i traductor, no és un fet corrent. TantLa Galeracom Josep Vallverdú són, doncs, models que cal tenir en compte.