Les estacions de Josep Vallverdú

 Xavier Macià

(Inèdit)

Com cap Enciclopèdia no ignora, Josep Vallverdú i Aixalà va néixer a Lleida el 1923. És escriptor i traductor, llicenciat en filologia clàssica i catedràtic de llengua i literatura catalanes. Ha traduït llibres de diversa mena i factura (història, pedagogia, religió, antroplogia, etc.), però és conegut sobretot per les seves versions catalanes dels clàssics de la novel.la negra nordamericana (D. Hammett, R. Chandler, J. Hadley Chase…). Com a escriptor, ha conreat tota mena de gèneres (poesia, teatre, narracions, novel.la, assaig, manuals escolars, llibres de viatges…), però ha destacat especialment com a autor d’obres per a nois i noies, àmbit en el qual ha obtingut nombrosos premis nacionals i estatals i també un reconeixement mundial a través  de les múltiples traduccions dels seus títols més exitosos i perquè el seu nom “ha merescut un lloc en la llista d’Honor del Premi Internacional Andersen de Literatura Infantil”.

Si a aquesta breu ressenya enciclopèdica hi afegíssim el llistat complet d’obres publicades (un centenat de volums, la majoria dels quals escrits en unes condicions “ambientals” gens favorables i aprofitant les mínimes hores lliures que les obligacions docents li permetien), les dades sobre reedicions i traduccions dels seus llibres i l’inventari exhaustiu de premis, guardons, reconeixements oficials, etc., tindríem com a resultat una primera aproximació, prou il.lustradora, a la dimensió diguem-ne pública del personatge Josep Vallverdú; un esbós prou definit del seu perfil professional, social i intel.lectual. Però seria, així i tot, una aproximació parcial, incompleta. Hi hauria encara dos aspectes fonamentals que caldria precisar: el seu perfil humà i el seu perfil literari.

Aquests dos aspectes van ser abordats, des de perspectives prou variades, per diversos autors en la miscel.lània d’homenatge que l’Institut d’Estudis Ilerdencs va dedicar a l’escriptor el 1987. I el propi Vallverdú ens n’ha donat notícies en més d’una ocasió. Ara per ara, de fet, la millor aproximació que es pot trobar a la seva obra i a la seva persona ens la dóna el mateix autor. Especialment en els llibres que ell anomena precisament “personals”: Proses de Ponent, Indíbil i la boira, La lluna amb les dents i el llibre que avui presentem, Les vuit estacions.

Són llibres, els personals, en què, talment com un pèndol, l’autor ens porta d’un món privat, en què la realitat és íntima, immediata, cap a un món públic, la realitat del qual és externa, objectiva. El primer món és construït, lògicament, amb tot de materials personals: petites anècdotes intrascendents que s’expandeixen com un acordió i produeixen notes impensades, un fil de pensament inesperat, sorpresiu. L’altre món, el públic, neix habitualment de la història més propera, la que llegim als diaris i en fem tema de conversa al bar, a la feina o a casa, però que de la mà del nostre interlocutor, com per art de màgia, pren una nova i insòlita dimensió, contemporitzadora, de vegades, generalitzadora, d’altres. En tots els casos, Vallverdú se serveix d’aquests dos mons per relacionar-se amb el lector: els seus pretextos literaris, privats o públics, són fonamentalment això, un pretetx idoni per parlar, per compartir amb el lector dubtes i certituds, experiències i opinions.

No debades, la intenció última de la pràctica literària sembla ser, per a l’escriptor, la de comunicar, la de possibilitar un diàleg amb el lector: “Em produeix una estranya sensació –diu Vallverdú- veure qualsevol text escrit per mi i que no serveix per comunicar”.

Les vuit estacions, el volum que avui presentem, és precisament un d’aquests llibres en què aquest diàleg és especialment ric, intens, apassionant.

Les vuit estacions, tal i com l’al.lusió vivaldiana del títol deixa entreveure, no és un llibre monocorde, sinó polifònic, caracteritzat per un bigarrament tonal i temàtic notable. L’estructura del discurs, que es presenta sota la forma del dietari, no s’acaba de precisar absolutament: és discontinu, fluctuant, i se situa en un punt indeterminat entre la confessió, l’assaig, l’autorretart literari, la biografia i les memòries. Precisament, aquest punt de vaguetat discursiva és el que dóna a la prosa del llibre una textura variada, fresca i gratificant. L’estil és fluïd i fonamentalment digressiu. “Les digressions –afirmava Laurence Sterne en el seu gloriós Tristram Shandy- són indiscutiblement com la llum del sol; són la vida i la sal de la lectura”.

Certament, en aquest llibre hi tenen cabuda comentaris i anotacions de tota mena: petits capítols familiars aparentment intrascendents (un convit, un viatge, una celebració d’aniversari, un accident domèstic,…); apunts filosòfico-existencials (“Cada camí individual és divergent d’un altre, però, al capdavall, tots deuen trobar-se en un nus espès i disforme que deu ser el que en diuen eternitat”); múltiples notes paisatgístiques no exemptes de lirisme (“Ninou: un dia de calor de submarí, amb una mitja boira o núvol baix, per la banda de les muntanyes de Prades, i el sol que al capdavall podria apuntar. De moment, la seva llum es difumina en una clarícia de pessebre”); comentaris generals sobre art i literatura; notícia de llibres, pel.lícules, persones, actes socials, efemèrides, etc., etc.

Però per damunt de tot, Les vuit estacions és el llibre en què s’hi destaca, potser amb més claredat que en cap altre, la dimensió humana de l’autor. En efecte, en aquest dietari, datat entre els anys 1988-1989, però en el qual es fan constants alusions al passat, Josep Vallverdú hi aboca sobretot “memòries i confessions”, hi escampa, d’ací d’allà, notes disperses, reflexions, interrogants, que, ben localitzats i degudament organitzats, forneixen al lector atent una informació valuosa sobre el perfil humà i literari de l’escriptor.

A través de les 148 pàgines d’aquest volum, els lectors penetren, gairebé sense voler-ho, en la intimitat de l’autor i hi endevinem il.lusions massa temps amagades (“A mi em faria feliç que els Reis em deixessin una bona veu”), frustracions i desencisos, afeccions i afectes, mètodes de treball i estratègies creatives; habilitats i mancances, vivències i records; i sentiments i sensacions i esperances.

És un món apassionant i divertit, aquest de descobrir com es descobreix l’autor a través de la seva obra –o, de vegades, de descobrir com vol que el descobrim. És una mena d’exercici silenciós i olímpic.

“Els llibres personals poden ser-ho de manera descarada i directa, com podria ser aquest dietari –ens diu l’autor- o esdevenir personals de forma més indirecta, reflectint l’autor el retop dels esdeveniments i fets envoltants, en el mirall del seu interior, per via de centenars d’escrits a la premsa”. Les vuit estacions és un llibre personal i ho és de forma més aviat directa, però no descarada. Ja sigui per un excés de pudor o per experiència en l’ofici, Vallverdú no pontifica, només proposa; no afirma, només suggereix; no es despulla, només es mostra veladament. Perquè Vallverdú –cal repetir encara aquestes obvietats?- no escriu per parlar d’ell, sinó que parla d’ell perquè escriu, perquè conversa amb el lector. I, nosaltres, lògicament, li agraïm els diàleg, la franquesa i la confiança.