Per què serveixen els escriptors?

 Josep Maria Aloy

Revista Guix, setembre, 1985

Sí, pot semblar una ximpleria preguntar “per què serveix un escriptor”. La resposta la sap donar qualsevol, sense pensar-s’hi gaire: “un escriptor serveix per a escriure llibres”. Exacte. Però jo continuuo insistint: “a més d’escriure llibres, per què poden servir també els escriptors?”

He fet classes de llengua i de literatura a nois de setè i vuitè d’EGB durant una pila d’anys. He intentat de fer allò que sempre es diu: que els nois han de llegir, que cal fomentar la lectura, etc. Sovint he pensat que els nois llegeixen poc perquè els llibres són, d’entrada, objectes bastant freds –no ens hem pas d’enganyar. És apegalós, per a la majoria d’ells, el fet de començar la lectura d’un llibre i, moltes vegades, encara ho és més d’acabar-lo. El mestre se les ha d’enginyar com pot per animar els nois a llegir. És indispensable, per exemple, que ell llegeixi molt i, sobretot, que els seus alumnes vegin que ell llegeix molt. No cal dir que aquells mestres que no llegeixen però, en canvi, obliguen a llegir als alumnes, entren en una contradicció constant amb els seus alumnes i perden molta credibilitat davant d’ells. (Si intentéssim aprofundir aquest punt, estic convençut que hi trobaríem l’origen o la causa de molts fracassos escolars. Però això és una altra qüestió).

Està molt clar, doncs, que cal unes inquietuds en els mestres: inquietuds que han d’encomanar als seus alumnes. He pogut experimentar que quan això es dóna, es produeix una mena d’apropament mutu entre ensenyants i aprenents… una comunicabilitat gran que estimula ambdues parts i es creen, al mateix temps, una sèrie d’expectatives que són viscudes amb molta intensitat. Els alumnes valoren l’originalitat i la novetat (entesa com l’anti-rutina) i s’il.lusionen amb aquesta “febre” del mestre per portar a classe coses noves.

Però no marxem del tema. Preguntava “per què serveixen els escriptors”. Què pot fer amb ells un mestre “enfebrat” que ja ha llegit les seves obres i ha convidat als alumnes a llegir-les. Doncs, molt fàcil: portar l’escriptor mateix a l’escola. Perquè els escriptors també serveixen per això. Amb tot el respecte que es mereixen, crec però que poden ser periòdicament “molestats” tant pels mestres com pels alumnes. És bo el fet d’”utilitzar-los” per tal de reforçar uns hàbits i estimular unes actituds positives davant la lectura.

És difícil poder descriure què senten els nois i noies quan poden dirigir-se personalment a l’autor d’aquells llibres que han llegit. Aquest “acarament” i el fet de comprovar que l’autor del llibre tal o qual és un senyor de carn i ossos, com qualsevol altre, és molt clarificador. Serveix entre altres coses per desmitificar-lo a vegades o per assaborir més a flor de pell el seu carisma i la seva personalitat. El lector no deixa perdre l’oportunitat de donar-li la mà, de preguntar-li perquè el llibre tal acaba d’una manera tan trista, o bé, quan va començar a escriure, i per què escriu…

No és suficient que els lectors sàpiguen que el llibre “Rovelló” (per exemple) és del mateix autor que “L’home dels gats”. No és suficient que s’imaginin que a l’autor d’aquests llibres li han d’agradar els animals i la natura. Als nois els agrada, també, constatar que l’autor d’aquests llibres és un senyor seriós però afable, i que té els cabells grisos, i que parla lleugerament diferent perquè és de les terres de Ponent… i que té un hort i un gat que es diu Curial… i tantes i tantes coses! Als nois els agrada que un escriptor se’ls apropi, els signi un llibre, els encoratgi a llegir… En aquests moments el mestre és com si no hi fos. I cal que es faci fonedís i els deixi fer. Que deixi que els alumnes “s’apropiïn” i “utilitzin” l’autor al seu aire.

Els escriptors serveixen, doncs, també per això. Uns hi estan més disposats que d’altres, òbviament. Els que ho estan més, no donen a l’abast. Però tampoc no és qüestió d’abusar-ne. Un “acarament” d’aquests és capaç de produir efectes positius durant tot un curs. I a vegades més i tot. Perquè aquest autor continuarà escrivint i quan treurà un llibre nou els nois tindran ganes de llegir-lo. I començar el llibre ja no serà tan apegalós, i acabar-lo encara menys. Perquè abans que res sabran que aquell nou llibre parlarà de coses noves, però l’autor és aquell mateix que van conèixer: el de cabells grisos… que tenia un gat que es deia Curial… i que un dia els va donar una encaixada de mans i els va signar un llibre.