Josep Murgades
Revista de Catalunya, núm. 113 (desembre de 1996)
(Fragments):
… Xavier Amorós i Josep Vallverdú, respecivament signants d’El camí dels morts (Empúries) i de Vagó de tercera (Proa), són personatges que comparteixen any de naixença; però també extracció social, amb pares dedicats al petit comerç tèxtil, així com el fet de procedir d’una certa perifèria del país, relativament meridional la d’Amorós (Reus), decididament occidental la de Vallverdú (Lleida).
… La de Vallverdú, caracteritzada d’antuvi per una brillant carrera universitària en l’especialitat de filologia clàssica, ha consistit en el desplegament d’una veritable vocació d’ homme de lettres que, sense prescindir mai de l’indispensable suport derivat de la tasca docent, s’ha aplicat de preferència, i de manera sobresortint, en dos àmbits aparentment marginals però bàsics en la consolidació de tota cultura: el de la literatura infantil, de la qual constitueix una de les primeres figures catalanes d’ara i de tots els temps, i el de les traduccions.
D’altra banda, però, l’origen perifèric ja apuntat de tots dos, així com una considerable capacitat d’arrelament al medi, els ha duts a coincidir en la necessitat d’explicar el país (i, tot fent-ho, d’explicar-se ells mateixos) des de l’òptica pròpia de llur indret de provinença.
Vallverdú, que teoritza encertadament sobre aquesta actitud just al començament dels primers mots amb què encapçala Vagó de tercera, és qui s’ha lliurat a una tal proposta d’explicació amb voluntat més sistemàtica, en part potser perquè històricament la marginalitat de Lleida ha estat més acusada que la de Reus; les seves Proses de Ponent (1970) són en aquest sentit una aportació, equidistant en procediments i en estil entre la prosa de Josep Pla i la de Joan Fuster, a compondre una imatge global d’un país no heretat sinó a mitges, i al qual Vallverdú proveeix amb aquest títol d’un concepte després esdevingut definitori, el de Ponent. Posteriors aplecs d’articles seus de crítica literària, com ara De Morera i Galícia a Guillem Viladot (1980), o d’intencionalitat periodística, com ara La lluna amb les dents (1989), per citar-ne només un parell, incideixen en aquesta indefugible visió de conjunt des d’una perspectiva inequívocament ponentina…
… Tots dos autors, d’altra banda, des de la diversa singularitat respectiva, han anat confluint gradualment, de manera gairebé inevitable, en la literatura autobigràfica; podríem dir que, a còpia d’explicar el país per entendre’s més bé a si mateixos, han pervingut a aquell intent d’explicació del jo que fa també més inteligible el país…
… Vallverdú havia publicat el 1983, Indíbil i la boira, obra situada al mig –no tan sols cronològicament- de la trajectòria que va des del to més descriptivista i objectivador de la ja citada Proses de Ponent, on el jo apunta només incipient, fins al Vagó de tercera, on la personalització és ja del tot directa. A Indíbil i la boira aquesta, tot i ser omnipresent, és tanmateix atenuada pel recurs de l’entrevista a què s’avindria l’autor per part d’una jove estudianta. Les vuit estacions (1991) és un cas només relativament a part en la mesura en què es tracta d’un dietari, centrat no en el passat sinó en el present dels anys 1988-1989, però igualment integrable dins allò que Vallverdú anomena els seus Llibres personals.
Ara, tant l’un com l’altre desemboquen simultàniament en l’evolució d’un mateix període, el de la primera postguerra, amb diferència més que considerable de procediments, però també amb remarcables coincidències en l’efecte comunicatiu provocat sobre el lector actual.
A El camí dels morts Amorós continua dins la seqüència cronològica encetada al llibre anterior i la fa durar fins al 1941, tot prosseguint amb el procés d’invenció narrativa d’un personatge. Vallverdú, a Vagó de tercera, es concentra, a diferència dels llibres anteriors, en un perìode històric concret, però sense per això renunciar a la discontinuïtat expositiva.
Amdós concorden, tanmateix, en la convenció metonímica del títol a fi d’evocar l’atmosfera d’aquells anys amb més força. En Amorós la metonímia és geogràfica; opera per desplaçament de l’eix cronològic –el de la immediata postguerra, que és el que més es tracta de remarcar perquè en el seu transcurs que s’enquadra la peripècia vital del protagonista –vers l’eix espacial- designat per un topònim de ressonàncies tan explícites com el d’el camí dels morts…
… En el cas de Vallverdú la metonímia, no tan abrupta, és més sensitiva, sinestèsica gairebé; es tracta d’evocar la misèria material i humana d’aquells anys per mitjà d’un “vagó de tercera” (ps. 16-20), d’un vagó d’aquells “trens de fusta i fum”, on el trontoll era tal que “tot (hi) oscil.lava, tot pareixia el preludi d’un sisme”, en una època en què la notícia periodística podia atenuar la magnitud d’un descarrilament consolant-se perquè “per sort, totes les víctimes eren de tercera classe”, per la qual cosa és que, segons no s’està d’explanar l’autor, “els vagons de tercera (…) eren com un símbol del país quan va acabar la guerra”. “Si la guerra no va fer avançar res, sinó que materialment i ideològicament representà un retrocés, els vagons eren la imatge viva del deteriorament, de la pervivència de modes, sistemes i models antics (…). Eren uns vagons de tercera classe perquè tots els súbdits eren de tercera classe, perquè el país no havia sortit de l’ínfim esglaó.”
… Vallverdú, ben altrament, que ja a Indíbil i la boira confessava que “sempre m’he trobat, ben cert, en actitud crítica, valorativa, més que no immergit dins un corrent ordenat de records” (p. 114) i que no li agradaria “ser un mer memorialista correlatiu dels fets” (ibid), rebla aquí el clau tot reconeixent que la seva incapacitat per a escriure memòries derivaria tant d’una tàcita acceptació de l’aurea mediocritas com de la presència d’ “uns blocs reservats que mai no seria capaç de treure a la llum” (ps. 14-15); en conseqüència, allò que fa a Vagó de tercera és rememorar un passat a través de les impressions que decideix selectivament de rebobinar-ne el seu jo més actual, d’acord amb les reserves personals i amb el sistema de valors característics del ciutadà dels nostres dies que respon al nom de Josep Vallverdú i Aixalà i que ostenta el número de DNI que sigui. Allò que en aquest cas ens atreu com a lectors és la consciència del valor de testimoni històric que revesteix la veu de l’autor i el fet que garbelli trets representatius de l’època per una o altra raó i els enjudiciï a la llum del seu –i també nostre- present.
L’eficàcia de tots dos procediments, com veiem, és garantida: tots dos són literatura i, doncs, disposen d’aquella incidència cognitiva tota altra que la inherent a la monografia històrica; només que cadascun és dotat d’un “realisme” ben diferent: el d’Amorós és el realisme que emana del jo narratiu, el de Vallverdú, el del jo assagístic; el d’Amorós opera a través de la ficcionalització retrospectiva, el de Vallverdú de la racionalització a posteriori…
… El camí dels morts i Vagó de tercera se’ns mostren tanmateix com a indissolublement complementaris a l’hora de reconstruir aquella època. Una època tan decebedora com l’espectacle tronadament eròtic a què va assistir Amorós una tarda de diumenge al Paral.lel, apte només per a ser explicat “no pas immediatament, sinó d’aquí a una temporada” (p. 293). Ha passat ja de sobres aquesta temporada i és arribada l’hora d’explicar aquella època. Amorós i Vallverdú han sabut fer-ho honestament. Just és que els ho reconeguem tot llegint-los.