Pròleg d’Agustí Alcoberro
a El vent de la història (1)
(Volum 2 de la Biblioteca Vallverdú)
Les tres novel.les que componen aquest volum –Bernat i els bandolers, Un cavall contra Roma, Tres xacals a la ciutat- presenten una unitat notable. Totes elles s’inscriuen en el gènere de la novel.la històrica. Van ser escrites, a més, en tres anys consecutius –1974, 1975 i 1976- d’una gran significació social i política.
Bernat i els bandolers narra la història d’en Bernat i el seu germà Jaume, d’ençà que abandonen el mas familiar, a causa de la fam, fins que participen en els fets del Corpus de Sang de 1640, a Barcelona. Entremig, òbviament, els succeïren moltes aventures. Josep Vallverdú té l’encert d’imbricar la trama de ficció –l’argument- en dos grans temes de la història del nostre segle XVII. D’una banda, el bandolerisme, un fenomen amb implicacions populars i senyorials. D’altra banda, la revolució pagesa de 1640.
Un cavall contra Roma és la història d’Aldín, un joveníssim príncep íber fet presoner pels soldats romans. Deportat a Itàlia com a esclau, treballarà en una vol.la romana fins que l’atzar li obri les portes de l’anfiteatre. Allí, esdevongut gladiador, conquistarà la llibertat, a través d’una hàbil combinació de coratge i astúcia. Tot resseguint el fil d’Aldín –un nen que es fa home- el lector s’endinsa en la vida quotidiana dels diferents estrats de la societat de l’Imperi.
Tres xacals a la ciutat narra la llarga marxa de dos nois i una noia d’una tribu prehistòrica. Ells en són els darrers supervivents, després que els seus companys han mort en una catàstrofe natural. El camí els menarà fins a un poble molt més evolucionat, que posseeix sabers sorprenents, com l’agricultura i la ramaderia o la ceràmica. A poc a poc, els nois s’hi integraran. La trama de ficció permet imbricar, doncs, dos models de societat ben diferenciats. D’una banda, les tribus del Paleolític, arrecerades en coves, que vivien de la cacera i de la recol.lecció. D’altra banda, els poblats neolítics, que coneixien ja l’agricultura.
Els anys del darrer franquisme –els que van precedir i seguir la mort del dictador- l’escola catalana començava a sortir de les catacumbes. S’imposava una revisió dels mètodes didàctics, i també dels continguts. En aquest terreny, el coneixement de la història de Catalunya –juntament amb la llengua- va esdevenir un objectiu prioritari. Les novel.les d’aquest volum es van revelar particularment eficaces, en aquell context.
Òbviament, però, el seu interès no s’exhaureix en una data concreta. Perquè les històries d’en Bernat, de l’Aldín i dels tres xacals, com a peces literàries reeixides, no tenen data de caducitat, ni s’adrecen únicament a un públic lector específic. Ben a la inversa, expressen valors universals –i, en aquest sentit, travessen `poques i nacionalitats.
****
Una novel.la històrica no és mai una història novel.lada. Bo serà que n’assenyalem, encara que sigui amb brevetat, algunes diferències. La història novel.lada és la presentació, més o menys ajudada per la ficció, de determinats moments del passat, La novel.la històrica és abans que res, novel.la. I això vol dir aventura, conflicte, drama i valors humans; una reflexió sobre la mateixa existència humana.
La novel.la històrica es situa en un determinat context cronològic. Però no converteix el temps en protagonista superior. Ben a l’inrevés: són els personatges, i els conflictes que viuen, allò que caracteritza l’obra. En una novel.la històrica, mai la Història amb majúscules –l’estudi del passat- mo ha de menjar-se la història amb minúscules –l’argument-. I això ho sap bé, i ho practica amb eficàcia, Josep Vallverdú.
D’altra banda, la interpretació que l’autor fa del passat no ens remet a una visió edulcorada i nostàlgica. Aquí no hi val la màxima castellana «cualquier tiempo pasado fue mejor». Ben a la inversa, el tractament del context històric és sempre realista. Lluny del mite, Vallverdú no amaga els detalls, fins i tot cruels, d’unes èpoques força dures.
Hi ha en la narració una voluntat didàctica. El lector podrà constatar-ho. A través de cada una de les novel.les, un determinat moment històric es va fent més i més concret. Tots els trets de la vida quotidiana –la roba, el menjar, els costums…- constitueixen, a poc a poc, amb naturalitat, un conjunt ben travat, versemblant. El mateix s’esdevé en un camp molt més esmunyedís: el de les creences i les mentalitats.
Però la voluntat didàctica té un límit clar: el ritme narratiu. Fa alguns anys, Umberto Eco explicava que la novel.la històrica té un risc: el salgarisme. Els personatges de Salgari –escrivia Eco– juguen a la selva empaitats pels enemics, i ensopeguen amb una arrel de baobab; i vet aquí que el narrador suspèn l’acció i ens dóna una lliçó de botànica sobre el baobab.
Josep Vallverdú coneix bé aquest risc, i sap evitar-lo amb mestratge. Tots els detalls històrics imprescindibles per seguir l’argument són introduïts en el moment just, des de criteris estrictament narratius. Per això les seves novel.les no es fan mai feixugues. I el lector aprèn història sense ser-ne conscient, tot seguint el fil dels personatges.
Se’ns permetrà d’esmentar-ne un exemple. Pertany a Un cavall contra Roma. L’amfiteatre és ple de gom a gom. Aldín, amagat, espera la seva oportunitat. Entre el públic hi ha Fúlvia, la seva amiga romana, i Later, un esclau vingut de lluny, que mai no ha assistit a un d’aquests espectacles. Amdós observen el combat a l’arena de Citus, que també és esclau i amic comú, amb un altre gladiador.
-Què fan, Citus i l’altre? –demanà Later.
Fúlvia li ho explica:
-La lluita de reciari i mirmil.ló representa una pesca. El mirmil.ló, en aquest cas Citus, porta un peix dibuixat al casc, i el reciari, que duu la xarxa, vol pescar-lo. Gaunya qui aconsegueixi enxampar l’altre.
El lector ha conegut, doncs, a través d’aquesta explicació, les característiques del combat, que probablement desconeixia. Es troba, doncs, en condicions per seguir-ne la crànica (que, certament, serà apassionant). Però l’explicació no ha provingut del narrador ni, aparentment, s’adreçava al lector. Ha estat un personatges qui ho ha contat a un altre personatge, que no ho sabia. La versemblança d’aquest joc és completa. I el ritme narratiu no se n’ha ressentit gens ni mica.
La superioritat de la narració no es contradiu amb el rigor històric. Les tres novel.les que presentem estan molt ben documentades. Denoten una investigació exhaustiva. En aquest sentit, hi ha una coincidència que ens sembla particularment reveladora.
Hem assenyalat que Bernat i els bandolers es situa en el moment culminant de la crisi de 1640. Dos temes –el bandolerisme i la revolta pagesa- el travessen en diagonal. Doncs, bé: Josep Vallverdú havia estat el traductor d’una obra que durant molt temps ha estat considerada imprescindible per conèixer les causes d’aquell esclat revolucionari. Ens referim a La revolta catalana. 1598-1640, de l’historiador anglès John H. Elliott. Els qui l’han llegida podran comprovar que alguns passatges de la novel.la li són, des d’un punt de vista històric, clarament deutors. I probablement podran assajar de reconstruir el devessall d’elements imaginatius que devien bullir pel cap del traductor mentre realitzava la seva tasca, vers 1966.
Ja fa alguns anys, el novel.lista anglès E.M. Forster va afirmar en una conferència: Una història és: el rei va morir i després va morir la reina; un argument és: el rei va morir i després la reina va morir de tristesa. La història ens du al rigor, al realisme; la literatura –que és ficció, i per tant mentida- té un codi que mai no pot defugir: la versemblança. Una i altra es retroben en la novel.la històrica. I poden esdevenir francament apassionants quan ho fan de la mà d’un mestre, com Josep Vallverdú.
***
Però les tres obres que presentem són també novel.les juvenils. Com a tals, acompleixen algunes de les característiques del gènere. En primer lloc, els personatges són adolescents. Aquest criteri facilita la identificació del lector amb la història. Al capdavall, la identificació entre el lector (o l’espectador, en el cas del cinema) i el personatge és un element bàsic en el joc de versemblances i mentides que implica tota obra de ficció.
En particular, Un cavall contra Roma pot ser considerada una clàssica novel.la iniciàtica. El personatge, que és un nen en començar la història, es veu enfrontat a una situació difícil, que l’obliga a madurar molt de pressa. El resultat final no és només la conclusió d’una història (la fi d’uns problemes): és també la forja d’un home fet i dret. No cal dir que aquest tipus de temàtiques han interessat sempre els adolescents de tots els temps.
Les característiques del gènere apareixen també en els elements formals. Josep Vallverdú desplega un geni narratiu únic, alhora personal i respectuós amb uns codis pleestablerts. Diríem que Vallverdú es mou com pex a l’aigua en un gènere que coneix i estima. I que sap impregnar-lo d’uns trets distintius. El predomini de l’acció –que esdevé de vegades fins i tot vertiginosa-, el ritme àgil, el diàleg directe, l’economia descriptiva, la riquesa del vocabulari en serien alguns.
****
Tota novel.la –també juvenil- implica la transmissió d’uns valors. L’amiatat, la solidaritat entre els oprimits, l’esforç personal, el coratge són ben presents en aquestes tres obres. Un altre element les recorre també amb vehemència: la llibertat. En Bernat, que és un adolescent, la viu per primera vegada en fugir de l’opressió feudal:
El pit li cremava, la llum crua de primera hora de la tarda el cegava, però ell corria, corria. La llibertat.
Calen més mots per expressar el seu estat d’anim? La llibertat revindrà encara quan Berbat pugui fugirde la tirania dels bandolers:
Estava cansat, però caminava, perquè l’aire que aviat, en la frescor de la nit, respirà, era l’aire de la llibertat.
També Aldín, el príncep iber esdevingut esclau, lluita a l’amfiteatre per la llibertat:
-Cèsar –torna a cridar Aldin-. Jo sóc íber, de la Tarraconense. Fet esclau sense cap culpa, he après l’ofici de gladiador en poc temps. Però sóc de l’equip de Tacca i no puc lluitar contra un company meu. Lluitaré amb un altre, però si guanyo et demano que m’atorguis la llibertat que Tacca no vol donar-me.
I quan, vencedor, el Cèsar li ofereix ser soldat romà, Aldín repeteix:
-Generós Cèsar: he demanat abans la meva llibertat i la d’altres dos esclaus. Això és el que vull.
Els herois de Josep Vallverdú senten un amor instintiu, gairebé congènit, a la llibertat. Fet i fet, la llibertat no és, per a l’autor, una mena de do assegurat, sinó una condició que s’ha de conquerir cada dia, amb esforç i brega.