Pròleg d’Albert Jané a El Vent del Teatre:
Un fabulador tan prodigiós com Josep Vallverdú, que ha concebut tantes situacions i tants arguments, i que ha creat tants i tants personatges, als quals ha donat vida amb l’art i la màgia de la seva paraula, necessàriament s’havia de sentir temptat, en una mesura o altra, pel teatre, aquest gènere “narratiu” en què els personatges cobren vida de debò, actuen, en tots els sentits de la paraula, es mouen i es belluguen i, sobretot, parlen, és a dir, tornen a la paraula la seva condició primera i essencial, l’oralitat. La paraula, en el teatre, torna a ser, de nou, la paraula parlada. De fet, algunes de les narracions de Josep Vallverdú, tenint en compte la part que hi té el diàleg, en el qual és un mestre reconegut, són ja molt acostades a l’acció teatral, i, si calgués, la seva adaptació èr a l’escena seria, probablement, dit amb termes potser un xic paradoxals, un joc de poques taules.
La producció teatral de Josep Vallverdú no té, amb tot, un gruix remarcable. Comprèn els tres blocs següents: l’adaptació escènica del poema Nerta, de Frederi Mistral, l’obra infantil, La caputxeta i el llop, tan sovint representada, sempre amb èxit, i el conjunt de peces breus aptes per a ésser representades pels mateixos infants i aparegudes, al llarg dels anys, en diverses publicacions, especialment a la col·lecció “Teatre, joc d’equip” i a la revista Cavall Fort.
L’adaptació escènica del poema Nerto és la peça major de la producció escènica de Josep Vallverdú i, probablement, la primera que va escriure, quan el nostre autor, com a narrador, encara no s’havia decantat d’una manera decidida cap a les publicacions infantils i juvenils. Nerto és el títol d’un dels poemes més coneguts del gran poeta provençal Frederi Mistral, l’autor de Mireia, i tracta el tema de la filla venuda al diable pel seu mateix pare, un jugador que duu el vici del joc arrapat a l’ànima. Aquest poema va ser traduït al català, en prosa, per Jacint Verdaguer, que era amic personal i un gran admirador de Mistral. I va ser a partir de la traducció catalana de Verdaguer que Josep Vallverdú va escriure la seva adaptació escènica, amb el títol catalanitzat en la seva terminació, Nerta, que és un nom de noia, el de la protagonista principal, l’heroïna de l’obra. El relat se situa en plena edat mitjana, a principìs del segle XV, a l’època dels papes d’Avinyó, més concretament en els seus darrers temps, és a dir, quan ja s’ha produït l’anomenat Cisma d’Occident. Això volia dir que hi havia dos papes, l’un que vivia a Roma i l’altre a Avinyó, i que tots dos, cadascun amb els seus partidaris, consideraven que ell era el legítim. I el cas és que el papa d’Avinyó, per molt antipapa (això és, papa il·legítim) que després hagi estat considerat oficialment per l’Església, és un dels papes més famosos de la història del papat: era un aragonès que es deia Pero de Luna, i que va adoptar el nom de Benet XIII, un home molt enèrgic i intel·ligent, d’una gran personalitat, que va acabar els seus dies a Peníscola, gairebé abandonat de tothom, però sense deixar-se de considerar l’únic papa legítim fins al darrer moment. En la història narrada per Mistral i, doncs, en l’obra de Vallverdú, Benet XIII viu encara a Avinyó, assetjat pels seus enemics. Un nebot seu, el fogós cavaller Roderic de Luna, i la filla d’un baró provençal, posseït pel vici del joc, Nerta, són els protagonistes principals d’aquesta història eminentment romàntica, que fa pensar en les novel·les de Victor Hugo. Venuda al diable pel seu pare, dominat per la passió del joc, la gentilíssima Nerta es veu alhora condemnada sense remei a les penes eternes de l’infern i, alhora, estimada apassionadament pel jove Roderic de Luna, que no vol altra cosa que la satisfacció del seu amor. Al final, però, Nerta es veu salvada, redimida per l’amor, al capdavall pur i desinteressat, de Roderic.
Josep Vallverdú va dividir la seva adaptació de Nerta no en actes sinó en “quadres”, cada un dels quals vol ser, doncs, no solament un fragment de l’acció de l’obra sinó també com un petit però animat retaule de la vida de Provença del segle XV, alegre i amable quan aconseguien d’oblidar les guerres i la devastació, amb la intervenció de tamboriners i de flabiolaires, de balladors de la farandola, l’animada dansa provençal, i de gent del poble, d’artesans i menestrals, aquests elements populars tan presents en tota la narrativa de Josep Vallverdú. L’obra fou estrenada l’any 1959 —fa més de quaranta anys!— al Palau de la Música de Barcelona, per l’Agrupació Dramàtica de Barcelona, que era l’entitat que, en aquells temps tan difícils i grisos, mantenia encesa la torxa del teatre de qualitat en llengua catalana. Llegida actualment, Nerta sembla mantenir la seva viabilitat per a la seva representació —que és el propòsit que ha de guiar tota obra teatral. Qui sap si mai alguna altre companyia, o un altre director, se sentiran un altre cop temptats per l’aventura —sempre és una aventura— de la seva posada en escena. Tot podria ser. Mentrestant, l’obra es pot llegir perfectament com una narració, en què el lector podrà apreciar la frescor i l’eficàcia del llenguatge, dels diàlegs, de Josep Vallverdú. Hem de recordar que el teatre és també literatura —al marge del propòsit a què ens hem referit. I des dels clàssics grecs fins a molts escriptors actuals, passant per Shakespeare i Molière, les comèdies i els drames pensats per a l’escena han tingut i continuen tenint un públic molt nodrit de lectors apassionats. Fins i tot, i deixant de banda la qualitat literària de cada cas, hi ha molts lectors que prefereixen declaradament el teatre a la novel·la, a causa, molt especialment, de la preponderància que hi té el diàleg.
Però, sens dubte, és en el camp del teatre per a nois i noies on Josep Vallverdú ha tingut un paper destacadíssim, amb el gran èxit, no direm pas sense precedents, però sí molt poc habitual, de la seva adaptació de la rondalla universal La caputxeta vermella, que va titular, amb molt d’encert, La Caputxeta i el llop. Aquesta obra va ser presentada, pel mes de març de 1982, al Teatre Romea, de Barcelona, dins el XXXI Cicle de Teatre per a Nois i Noies de la revista Cavall Fort, en un muntatge del grup Xerinola, de Sant Llorenç Savall, que en va fer més representacions. I posteriorment, pel mes de febrer de 1984, en el marc del XXXV Cicle de Teatre de la mateixa revista, també en el Teatre Romea, se’n van fer dues representacions més a càrrec de la Joventut de la Faràndula, de Sabadell, que la va incorporar al seu repertori habitual. I va ser així que aquesta peça de Josep Vallverdú es va convertir en una de les obres més representades del teatre infantil en català de després de la guerra. Equiparar la Caputxeta de Vallverdú amb la Ventafocs de Josep Maria Folch i Torres no seria, segurament, gens desenraonat, tant pels seus propòsits i pel bon acolliment obtingut com pels recursos i les troballes que enriqueixen i magnifiquen el fil narratiu d’una rondalla al capdavall prou esquemàtic (especialment en el cas de la primera). En efecte, Vallverdú aporta a l’argument de la rondalla els tipus populars que són, gosaríem dir, la seva especialitat, un sempre divertit mostrari de personatges pintorescos i característics, amb virtuts exemplars i defectes fàcilment perdonables, que saben guanyar-se la simpatia, la complicitat o, quan convé, l’animadversió i l’hostilitat dels espectadors.
De fet, Josep Vallverdú va escriure dues versions de La Caputxeta i el llop, que es diferencien, essencialment, per l’extensió. La principal, la més extensa, és la que ha estat tan i tan representada per diversos elencs teatrals en innombrables sessions i cicles de teatre per a infants organitzats arreu de Catalunya durant els darrers vint anys. L’altra versió, que és una reducció de la primera, és la que va ser publicada a la col·lecció “Teatre, joc d’equip”, de l’editorial La Galera, dedicada a obres de teatre més aviat breus, aptes per a ésser representades pels mateixos infants (cosa que comportava, naturalment, la inclusió de nombroses indicacions, propostes i suggeriments sobre les decoracions, el vestuari, el maquillatge, els efectes especials, etc.).
Va ser en aquesta mateixa col·lecció de La Galera on va aparèixer també l’obreta Sant Jordi mata l’aranya, versió escenificada, molt original, de la llegenda del sant patró de Catalunya i de la princesa rescatada de les ingles i de la voracitat del drac. L’argument tan lineal de la llegenda hi és també enriquit amb la intervenció d’altres personatges ideats per Vallverdú, especialment de la bona gent del poble, al capdavall imprescindibles per a permetre la participació, com a actors de la representació, d’un esbart ben nodrit d’infants. Amb una gran simplicitat, sense escarafalls innecessaris ni carregar les tintes, com si es tractés, tot simplement, de fer una mica de gràcia, Vallverdú no deixa de posar en relleu i, doncs, de blasmar, la injustícia i l’arbitrarietat freqüents en les decisions dels poderosos, així com d’exalçar la rectitud dels nets de cor, que no hi renuncien per molt que els pugui perjudicar.
Fer teatre és una activitat d’interès permanent, que estimula la voluntat i la capacitat de participació, la imaginació, la sensibilitat, l’enginy i les altres aptituds dels nois i de les noies. Per això, tant el professorat com els monitors i animadors dels grups d’esplai que proposen i guien aquestes representacions teatrals en què els nens no són els espectadors sinó els actors i els responsables de l’escenografia, la il·luminació, el vestuari, la coordinació, etc., s’han interessat sovint, a vegades insistentment, per la publicació d’aquestes obretes breus i senzilles, a l’abast de les aptituds dels nens i les nenes. En el transcurs dels darrers decennis, aquesta sol·licitud ha estat atesa, si més no, des de dos marcs diferents: l’esmentada col·lecció “Teatre, joc d’equip”, de La Galera, destinada, d’una manera específica i exclusiva, a aquesta mena d’obres, i les pàgines de la revista Cavall Fort. En tots dos casos, la col·laboració de Josep Vallverdú hi ha tingut un lloc vistent. En el cas de “Teatre, joc d’equip”, com acabem de veure, amb la versió reduïda de la seva gran obra La Caputxeta i el llop i Sant Jordi mata l’aranya. En el cas de Cavall Fort, amb la publicació de dotze obres més breus, la primera de les quals, El mentider i el coix, va sortir al número 382 de la revista (1978), i l’última, Noi, quina poma!, al número 656 (1989).
Aquestes obretes de Josep Vallverdú publicades a Cavall Fort, com totes les d’altres autors que hi ha aparegut al llarg dels anys, són necessàriament brevíssimes, a causa dels límits d’espai propis de la revista, però en totes elles hi ha un nus argumental perfectament definit, és a dir, el plantejament d’un problema, el desenvolupament i el desenllaç, sempre amb la intervenció de personatges dels més diversos estaments populars, habitualment de caient còmic, que amb les seves dites, les seves facècies i, a cops, les seves limitacions, enriqueixen l’cció. Sens dubte, moltes d’aquestes obres (probablement, totes) han complert la seva funció, el propòsit amb què van ser escrites i publicades: que un grup de nens i nenes, escolars, membres d’un centre d’esplai o, més simplement, d’una colla amical o familiar, s’animessin a representar-les, a interpretar-les, per a diversió d’ells mateixos, principalment, i, complementàriament, d’alguns espectadors ocasionals. En tots els casos, han estat unes pàgines de la revista amb molts lectors, perquè, com ja hem dit, una obra de teatre es pot llegir talment com es llegeix un conte o una novel·la, amb la diferència que el diàleg hi té la part més important.
La producció teatral de Josep Vallverdú es completa, encara, amb les obres Cael i Abín, publicada l’any1976 ala revista J 20, i que és una paròdia, amable i divertida, de la narració bíblica dels germans Caín i Abel, i Quan tot començà a rutllar, escrita per a la televisió i publicada després a la col·lecció “Tips de riure” (Editorial Pirene, 1990).
Ara, el present volum, dins la biblioteca que duu el seu nom, aplega tota la producció teatral de Josep Vallverdú. És una iniciativa excel·lent. Serà, en primer lloc, un llibre de lectura amena, distreta i entretinguda, que no desdirà dels altres volums que apleguen les narracions d’aquest autor. I, també, una invitació renovada a la representació de cada una d’aquestes obres, invitació especialment digna de posar en relleu en el cas de les obres destinades als infants. Tornem-ho a dir: a les representacions teatrals dutes a terme i interpretades pels mateixos infants.
Albert Jané / juny de 2001