Article de Josep Maria Aloy a Escola Catalana (novembre, 2001):
L’última novel.la de Josep Vallverdú, El patró Gombau conté tots els ingredients de les millors aventures d’aquest autor. Josep Vallverdú, als setanta set anys, publica una nova i atractiva novel.la de caire juvenil plena d’interès i amb el llenguatge ric i precís a què ens té acostumats.
L’argument és el de les grans aventures: el patró Gombau ha de transportar des del port atenès de Gonatti, a través dela Mediterrània, i fins a Sant Feliu de Guíxols, una expedició d’una trentena de catalans. que s’han de repatriar per la pèrdua dels ducats de Neopàtria i d’Atenes. Estem, és clar, al segle XIV. L’embarcació té problemes i es veuen obligats no sols a fer estada a una illa abandonada, Piranos, sinó també a construir-se una altra nau i, després de passar set mesos malvivint, arribar finalment a bon port.
Un dels elements més destacables de la narració –i de moltes narracions de l’escriptor de Ponent- és la creació i el disseny dels personatges. Uns personatges atractius i sòlids. En aquest cas trobem d’una banda el protagonista central, Gombau de Saona, l’home madur, ple de virtuts, amb dots de comandament i amb voluntat de servei que treballa per una causa justa i és admirat per la seva gent. Al costat d’aquest personatge creix Peire de Muisses, un jove dotat d’intel.ligència i d’una notable curiositat per aprendre i espavilar-se; amb una bona capacitat per prendre iniciatives i amb una actitud sempre molt positiva a imitació del protagonista principal amb qui s’emmiralla i que li serveix de model de referència. Finalment, contrastant amb els dos, el dolent de la pel.lícula, el baró de Sertres, «un senyor ple d’urc i de despit» que s’enfronta no sols al líder sinó a tot el col.lectiu, que fa la guerra pel seu cantó que no col.labora en el mateix projecte que la resta i posa pals a les rodes perquè tot vagi malament. Veure com l’autor sap fer moure aquests personatges és sens dubte un dels grans atractius de la novel.la.
Un altre dels elements destacables és el llenguatge. Com ja és costum, Vallverdú no dóna el braç a tòrcer en aquest àmbit i exigeix del lector una atenció i un esforç de comprensió no massa habituals en les novel.les juvenils d’avui, que més aviat fan concessions a la facilitat i cauen en el parany de voler apropar-se als joves lectors a base de simplificar precisament el vocabulari i d’oferir uns nivells de qualitat tan baixos que esparveren. Vallverdú utilitza el llenguatge com a un ingredient més de l’obra i el converteix en un instrument literari de primera magnitud. La precisió en el llenguatge i l’exacta i adequada utilització dels mots fa que les seves obres mantinguin la qualitat i el prestigi. Només cal observar-ho, per exemple, en els dos fragments següents: «Les gavines xisclaven cel amunt i el sol, a llepades, jugava entre les veles» (pàg. 29); o bé: «examinaré cada nervi del buc, cada quaderna del casc, cada nus de l’eixàrcia…» (pàg. 115). Literatura de qualitat per a lectors exigents.