Article d’Andreu Sotorra al diari AVUI (26.09.1992) titulat Una aproximació a l’agressivitat:
Més de vint anys separen les dues datacions d’ Els genets de la tarda, de J. Vallverdú -concretament Puiggròs 1970 i l’Espluga de Francolí 1991-, cosa que fa pensar que aquesta novel.la ha estat resolta amb la fusió de dos arguments perfectament destriables procedents de diversos materials, dels quals l’autor fa un acoblament exemplar, demostrant els seu art més refinat.
Josep Vallverdú presenta una tribu motoritzada de joves violents com un escamot de franctiradors d’avui, que prenen per assalt un petit poble rural, agafat per sorpresa quan els vilatans es debaten entre la calda i la migdiada d’una xafogosa tarda d’estiu. Aquesta situació excepcional és aprofitada per un pagès que se sent traït per la seva dona per fer justícia pel seu compte.
Ara bé, tot i que les actuacions de violència gratuïta dels joves fan de marc per al desenllaç -també violent- d’un adulteri, cap dels dos arguments perd independència, potser perquè els personatges pertanyen a dos mons molt allunyats i l’únic que els fa semblants són els actes de venjança, que es converteixen en tema unitari del relat. Venjances inútils, d’altra banda, que no regeneren cap de les parts. Mentre que els joves es vengen obertament no se sap de què, ni se sap per què els vilatans del poble de T. han estat precisament els escollits, en l’altra venjança, hi transpuen les convencions ancestrals, presidides per la hipocresia, que l’autor explica amb un punt de malícia, evidenciant un coneixement profund de la societat que les permet, però furgant, també, en els aspectes més tendres i sincers de les relacions.
La tensió dels esdeveniments se centra en les situacions fragmentades de les malvestats fetes pels joves, que modifiquen en diferent grau el lligam entre els vilatans. Les humiliacions són rebudes a títol individual, no com a col.lectiu de poble; per això és fàcil d’entendre l’hermetisme generalitzat un cop ha passat tot.
J. Vallverdú aconsegueix a Els genets de la tarda una narració de fluir vigorós, inscrita en un registre literari estricte, fent una definició discreta dels diversos usos lingüístics en els corresponents nivells socials i culturals. Destaquen vivament les acolorides descripcions de personatges i d’ambient del poble de T., deixant-hi anar una mirada enyorada, tot plegat contrastant amb l’angoixa del moment.
Hi ha un apunt breu final que cal remarcar i és la diversitat d’opinions en el si de la banda motoritzada. Fins i tot es posen en entredit algunes actituds, cosa que es pot entendre com una escletxa a l’esperança, en el sentit que, malgrat l’aparença dels personatges, no tots els que van amb sorolloses motos tenen per objectiu venjar-se d’algú.
També Joaquim Carbó tracta a El solar de les rates el tema de la violència sense justificació aparent de bandes juvenils i la por que generen a la societat -esgarrifada i impotent com el doctor Frankestein en veure el seu producte-. Carbó ha promès resscriure el llibre des de la visió de la tribu de joves, amb la intenció de trobar motivacions sobre què els ha portat a ser com són. No cal dir com fóra també d’interessant la veu de J. Vallverdú insistint amb Els genets… des de l’altra perspectiva, ara que ja ha encetat aquest delicat tema d’una manera tan valenta. Dels dos autors cal esperar aportacions útils per a la reflexió d’aquesta societat que produeix, adoba i fa créixer joves agressius.