Andreu Loncà
Segre (15.03.1992)
El darrer llibre de Josep Vallverdú abraça cronològicament dos anys complets, des de gener de 1988 fins a desembre de 1989, sota una forma inèdita en la seva ja vasta i diversa obra literària: el dietari. J. Vallverdú és d’aquella mena d’escriptors tan extraordinàriament imaginatius, versàtils i sorprenents en la seva obra narrativa com terriblement monòtons i circunscrits a una temes i recurrències en la seva literatura personal. Aquesta constatació val com a pura i simple observació car tots ho som de reiteratius. Segurament d’aquesta reiteració en diem “caràcter”.
Un lector normal pot trobar perfectament netes i dibuixades les vetes temàtiques dels seus llibres personals. Aquests temes recurrents en altres Llibres Personals seus com ara Indíbil i la boira (1984) La lluna amb les dents (1989) podem desgranar-los així: la contundent desqualificació del sistema educatiu actual; la justificació del perquè no s’ha lliurat a la política activa; la revisió, a dècades, de la pròpia vida; la malfiança davant de tota mostra d’ostentació gregària: homenatges, reunions socials; el moviment vodevilesc del protocol (i, doncs, del poder); el record de Catalunya Visió –un llibre de viatges per Catalunya fet amb Ton Sirera- com un exercici d’observació directa i d’amistat, probablement idealitzada amb el temps amb el fotògraf Ton Sirera; el paper i la funció de l’escriptor perifèric (nota del 12 d’abril de 1988); notes de viatge professional a Bolònia (Vallverdú és dels qui viatgen amb la imaginació sense moure’s de casa); les envegetes dels escriptors que triomfen i guanyen pocs o molts dinerons; el fet de col.locar-se al costat dels escriptors que cerquen el públic –Sagarra, Folch i Torres, Simenon- tot i que amb un punt d’elitisme producte de l’esforç i el treball (Vallverdú és un producte típic de l’educació de la voluntat); la reflexió i la valoració de la traducció com una extraordinària gimnàstica mental; l’ús de l’article periodístic perquè “la maquinària estigui oilada”.
La gràcia i l’impacte del català medieval; les giragonses de la jubilació en el canvi de casa, les tranformacions de la vida rural, els revolts que ha pres la seva pròpia vida; el record de la gent que fatalment ha mort. Segons el meu parer, el llibre és pulcrament editat per l’editorial lleidatana Pagès Editors. Només un retret: la dispersió. El llibre de Vallverdú com les memòries de Josep Lladonosa o Antoni Bergós no desentonarien gens en una col.lecció de memòries i dietaris amb un nom, una marca i un disseny específics, si no el lector normal va de bòlit.
Esperem amb candeletes els parlaments i altres papers inèdits de Josep Vallverdú per recordar que no és cap cadavre exquisite.