Va arribar el moment de casar-se. En Pep ja guanyava algun cèntim. Molt pocs però, malgrat tot, varen decidir que es casarien.
La cerimònia del casament va tenir lloc als Josepets, la parròquia de la Isabel, que vivia al capdamunt del carrer Gran de Gràcia. Van fer el viatge de noces a Madrid. Un viatge curt, de pocs dies perquè en Pep tenia pocs dies de permís a l’empresa on treballava, a Sant Feliu. Un any més tard va néixer, l’Eloi, l’únic fill del matrimoni.
A Sant Feliu, el matrimoni Vallverdú va ser molt feliç. Però molt aviat, al cap de poc de néixer van observar que l’Eloi tenia dificultats, dificultats constitucionals: era petit, era magre, plorava molt, era molt espasmòdic. «Aviat el dictamen va ser que el nostre fill no podia millorar, a banda la medicació, més que per una educació, però que la malaltia en si, és a dir, l’oligofrènia i conseqüències, les mantindria tota la vida, més o menys reduïdes per la medicació i al mateix temps una atenció per tal que fos el més sociabilitzable possible. Això és el que nosaltres hem intentat de fer i el que en els primers anys va fer heroicament la seva mare. Sobretot ella».