Josep Vallverdú i Núria Palau, alcaldessa de les Borges Blanques.
Parlament de Josep Vallverdú (12 novembre 2022):
“LES BORGES, FILL ADOPTIU
Tantes de gràcies, com deien abans. Els meus primers contactes amb les Garrigues son de molt petit. A primeries del segle XIX una branca de la familia s’establí a Puiggròs; dues descendents, ja en el nostre temps, duien el meu cognom: l’una, casada amb Ramon Torné, vivia a Puiggròs; l’altra germana, casada amb Joan Chimenos, a Les Borges. Jo passava uns dies d’estiu a Puiggròs i visitava els Chimenos aquí. Això continuà llargs anys, molt abans d’establir-m’hi jo com a professor.
Soc garriguenc: la meua mare era nascuda als Omellons, a cal Viudo. Tinc el títol de Garriguenc de l’any, no sé quin, repasso els vint cursos professats a les Borges i amb casa a Puiggròs, i les desenes de vegades que he recorregut les Garrigues en totes direccions, i els amics i amigues que m’hi han florit, acompanyat i també desaparegut per mort; si, també, en alguna fira borgenca escolto l’himne Oliver de les Garrigues, entenc la condició de garriguenc, la pedra nominativa de l’Institut, i que hàgiu entre tots decidit l’acte d’avui. A veure: no fa una pila d’anys que jo ja havia adoptat les Borges?
Atesa l’edat, en comptes de fer-me padrí adoptiu, se m’ha nomenat fill adoptiu a l’Espluga de Francolí, Balaguer i Sant Martí de Maldà, i fill predilecte de Lleida. Ara toca Les Borges ; benvingut sigui el nomenament, que rebla i certifica una estimació mútua. Als promotors, la Comunitat educativa del Col·legi Montserrat, l’Institut i Ajuntament, els dec aquesta alegría d’avui, en la proximitat de l’any vinent, que em tocaran tongades de molta presència pública.
Vaig profesar divuit cursos a les Borges, dels quals deu al Col·legi Verge de Montserrat, los fraris – els més feliços de docència – i vuit/nou més, agradosos i fruitosos també, a l’Institut, que vam inaugurar. Al Col·legi els Mestres i professors que veníem de fora dinàvem amb els religiosos, i d’aquella proximitat n’ha quedat l’amistat amb un dels puntals del Col·legi, la Maria Teresa Quintana, amb la qual les meves successives famílies hem mantingut un cordial nexe. Paral·lelament, vaig escriure i traduir: en aquells dinou/vint anys publico vint-i-sis llibres originals i trenta-dues traduccions. La tranquil·litat, el silenci de Puiggròs i una aceptable salut foren determinants de tanta producció.
Després ha vingut la tongada de vint-i-set anys de jubilats a l’Espluga de Francolí, durant els quals produeixo molta obra escrita, sobretot poesía; hi ha també molt de drama i de ferides, la pèrdua de la Isabel, una nova vida conjugal amb l’Antonieta. I finalment, Balaguer.
No voldria acabar sense fer al·lusió als exalumnes, ells i elles, sempre afectuosos quan ens retrobem, i especialmente dos que d’una manera intensa tenen contacte amb mi: Vidal Vidal, assidu sempre i Carme Vidal Huguet, que ha esdevingut consellera editorial meva i que la Generalitat ha nomenat Comissària de l’Any Vallverdú.
És preceptiu tant com escaient fer avui homenatge, d’entre les amistats que la mort m’ha robat, a quatre noms: Manel Giné,( lo messié ) lo Josep Ramon Minguella,( el gran Tati), la Carme Solé i el Pare Bernat, sempre vius en la memòria.
Fent tombs i més tombs, hem arribat on hem arribat per vies llises o pedregoses. Això és la vida, l’atzar i la sorpresa, l’aflicció i la rialla. Per sort tinc a l’armari del cor una bona reserva d’afectes i d’esperances. Avui, a Les Borges, commogut i agraït, obro una mica per a vosaltres aquest armari del cor.”
En Marc Macià i na Carme Vidal, ex alumnes. Ell, del Col·legi Montserrat; ella, de l’institut.
