El vent de la història, 2
(En Mir, l’esquirol, Els amics del vent, L’alcalde Ferrovell)
La Galera, 1998
Les històries dela Història: Pròleg a “El vent de la història” (2)
D’alguna manera, a totes les narracions, del tipus i del gènere que siguin, se’ls pot aplicar el nom de “històries”. Fins i tot en les narracions més actuals, ens trobem amb crítiques, estudis o resums que comencen dient “Aquesta és la història de tal i tal individu, esdeveniment o institució…”. Així, podríem dir que en literatura tot són històries, amb minúscula, i tot és Història, amb majúscula. Fins i tot la ciència-ficció no seria res més que una història –una crònica com les marcianes de Ray Bradbury, que pren un nom acreditadíssim en la gran i general Història– del futur per advertiment o amonestació dels lectors presents. I les “veritats ocultes”, com les de Pere Calders, també tenen la seva “crònica” com les quatre cròniques de la literatura catalana, per no parlar dels cronicons en llatí.
Però segurament que el que anomenem “novel•la històrica” com a gènere específic és la trobada i l’encreuament, en forma de col•lisió o d’abraçada, de les petites històries ambla Històriagran. Fins i tot en el cas que ens presentin els grans personatges dela Històriaamb majúscula en les seves petites històries amb minúscula.
En el cas d’un narrador nat com Josep Vallverdú, que en la presentació de la biografia que li ha fet J. M. Aloy vaig definir com un “mestre de les emocions”, l’encreuament de les històries petites amb la Històriagran es produeix en un clima especial, un altre camí que conflueix en aquesta cruïlla i que és el camí que porta tots els materials amb els quals l’autor confegeix les narracions juvenils i que l’han convertit en un mestre del gènere. Aquests materials, que també trobem en altres obres de Josep Vallverdú, són l’aventura, la qualitat de les emocions, la sorpresa constant, la precisió i riquesa del llenguatge (en són exemples els glossaris que trobem al final de dos dels llibres presents), l’adequació de les veritats de la Històriagran i de les petites històries (les veritats ocultes) a la maduració dels lectors, i un aire net que empeny sempre cap endavant no solament els vents de totes les històries sinó les capacitats i aspiracions dels joves. Els protagonistes joves faciliten aquesta adequació dels fets i de les emocions i així la Història –sigui del segle XI com en a En Mir, l’Esquirol o la invasió napoleònica en Els amics del vent– és l’element major de l’aventura, purgada dels episodis que la convertirien en una tragèdia o en una comèdia de despropòsits. L’excepció és una mica L’alcalde Ferrovell que aconsegueix interessar els lectors joves sense necessitat d’una identificació “exacta” amb el protagonista, però que serveix de projecció a una responsabilitat futura, a una situació excepcional, “un alcalde que no té habitants, ningú a qui governar. (…) Sol com un mussol, com una pedra, com un tronc d’arbre ennegrit pel llamp.” Com el lector, sol davant la seva responsabilitat… com a lector, a qui obliga a preguntar-se: “¿Quina mena d’home sóc?”
