El vent del teatre
(Nerta, La Caputxeta i el llop, Teatre breu)
La Galera, 2001
Pròleg d’Albert Jané a El Vent del Teatre:
Un fabulador tan prodigiós com Josep Vallverdú, que ha concebut tantes situacions i tants arguments, i que ha creat tants i tants personatges, als quals ha donat vida amb l’art i la màgia de la seva paraula, necessàriament s’havia de sentir temptat, en una mesura o altra, pel teatre, aquest gènere “narratiu” en què els personatges cobren vida de debò, actuen, en tots els sentits de la paraula, es mouen i es belluguen i, sobretot, parlen, és a dir, tornen a la paraula la seva condició primera i essencial, l’oralitat. La paraula, en el teatre, torna a ser, de nou, la paraula parlada. De fet, algunes de les narracions de Josep Vallverdú, tenint en compte la part que hi té el diàleg, en el qual és un mestre reconegut, són ja molt acostades a l’acció teatral, i, si calgués, la seva adaptació èr a l’escena seria, probablement, dit amb termes potser un xic paradoxals, un joc de poques taules.
La producció teatral de Josep Vallverdú no té, amb tot, un gruix remarcable. Comprèn els tres blocs següents: l’adaptació escènica del poema Nerta, de Frederi Mistral, l’obra infantil, La caputxeta i el llop, tan sovint representada, sempre amb èxit, i el conjunt de peces breus aptes per a ésser representades pels mateixos infants i aparegudes, al llarg dels anys, en diverses publicacions, especialment a la col·lecció “Teatre, joc d’equip” i a la revista Cavall Fort.
L’adaptació escènica del poema Nerto és la peça major de la producció escènica de Josep Vallverdú i, probablement, la primera que va escriure, quan el nostre autor, com a narrador, encara no s’havia decantat d’una manera decidida cap a les publicacions infantils i juvenils. Nerto és el títol d’un dels poemes més coneguts del gran poeta provençal Frederi Mistral, l’autor de Mireia, i tracta el tema de la filla venuda al diable pel seu mateix pare, un jugador que duu el vici del joc arrapat a l’ànima. Aquest poema va ser traduït al català, en prosa, per Jacint Verdaguer, que era amic personal i un gran admirador de Mistral. I va ser a partir de la traducció catalana de Verdaguer que Josep Vallverdú va escriure la seva adaptació escènica, amb el títol catalanitzat en la seva terminació, Nerta, que és un nom de noia, el de la protagonista principal, l’heroïna de l’obra. El relat se situa en plena edat mitjana, a principìs del segle XV, a l’època dels papes d’Avinyó, més concretament en els seus darrers temps, és a dir, quan ja s’ha produït l’anomenat Cisma d’Occident. Això volia dir que hi havia dos papes, l’un que vivia a Roma i l’altre a Avinyó, i que tots dos, cadascun amb els seus partidaris, consideraven que ell era el legítim. I el cas és que el papa d’Avinyó, per molt antipapa (això és, papa il·legítim) que després hagi estat considerat oficialment per l’Església, és un dels papes més famosos de la història del papat: era un aragonès que es deia Pero de Luna, i que va adoptar el nom de Benet XIII, un home molt enèrgic i intel·ligent, d’una gran personalitat, que va acabar els seus dies a Peníscola, gairebé abandonat de tothom, però sense deixar-se de considerar l’únic papa legítim fins al darrer moment. En la història narrada per Mistral i, doncs, en l’obra de Vallverdú, Benet XIII viu encara a Avinyó, assetjat pels seus enemics. Un nebot seu, el fogós cavaller Roderic de Luna, i la filla d’un baró provençal, posseït pel vici del joc, Nerta, són els protagonistes principals d’aquesta història eminentment romàntica, que fa pensar en les novel·les de Victor Hugo. Venuda al diable pel seu pare, dominat per la passió del joc, la gentilíssima Nerta es veu alhora condemnada sense remei a les penes eternes de l’infern i, alhora, estimada apassionadament pel jove Roderic de Luna, que no vol altra cosa que la satisfacció del seu amor. Al final, però, Nerta es veu salvada, redimida per l’amor, al capdavall pur i desinteressat, de Roderic.
